CINE FÒRUM

Blog dedicat a analitzar el seté art

SUPER 8 (J. J. Abrams)

Aprofito l’estrena en DVD per comentar una pel·lícula que va quedar pendent durant el llarg temps que el bloc va estar en stand by: ‘Super 8’.

En una petita població dels estats units, un petit grup de joves està disposat a gravar una pel·lícula amb la seva càmera de Super 8. Durant el rodatge, presenciaran un accident de tren que tindrà conseqüències que mai haurien imaginat. De sobte, al poble, comencen a desparèixer coses…i persones. El misteri, l’enigma i les rialles estan assegurades.

J.J.Abrams, de la mà d’Steven Spielberg, ens transporta al món d’E.T’ amb aquesta revisió del clàssic que manté els mateixos ingredients: nens, extraterrestre, humor i el govern ficant els nasos pertot arreu; això sí, fent ús de les últimes tecnologies i afegint un espectacle pirotècnic excepcional. La pel·lícula, a més, és un homenatge a totes aquelles backyard movies amb les que es van iniciar directors com Spielberg, George Lucas o Peter Jackson amb les seves càmeres portàtils.

La pel·lícula funciona senzillament pel repartiment de joves actors, tots ells desconeguts, que han sorprés a tothom amb una actuació impecable (destacant el protagonista Joel Courtney i la germana de Dakota Fanning, Elle Fanning, que aconsegueix arribar-nos al cor), uns tocs d’humor genials i un feeling palpable entre tots ells. L’extraterrestre -no us preocupeu que no us esgarraré res de la pel·lícula- ha estat un dels secrets millors guardats i aquí hi ha la clau perquè la pel·lícula generés tanta expectació. Però per la meva part, trobo que li falta tot el carisma que va obtenir E.T., amb el qual ens identificàvem plenament. La banda sonora, de Michael Giacchino (que ja va treballar amb la sèrie ‘Perdidos’ produida pel mateix Abrams) és magnífica i està a l’alçada de la composició que John Williams va fer per la pel·lícula de l’extraterrestre que volia tornar a ‘su caaaassaaaaa…’

Així que ja sabeu, gran pel·lícula que alguns poden titllar de blockbuster (i no sense raó) però que segur que agradarà als qui agradi la ciència-ficció barrejada amb tocs d’humor i una història molt humana al darrera. Per cert, no us aixequeu de la butaca en començar els títols de crèdit perquè, se’ns dubte, en aquest minuts està la millor part de tot el film. Ja ho veureu.

Anuncis

18 Desembre 2011 Posted by | ciència-ficció | , , , , , , , | 10 comentaris

DÉJAME ENTRAR (Matt Reeves)

Quan em vaig assebentar que feien un remake de la perfecta “Déjame entrar” de Tomas Alfredson em va donar un atac de ràbia. Perquè els americans volen copiar una pel·lícula ja perfecte; perquè la volen destrossar? Doncs bé, després de veure-la em pregunto el mateix, però amb certs matissos. La història és la mateixa: nena arriba a una comunitat de veïns quan comencen a succeïr-se estranys assassinats, nen s’enamorar de nena, nena s’enamora de nen, nena és un vampir. L’argument no canvia gens ni mica (i aquest és el meu primer punt negatiu). Reeves va assegurar que el film seria una nova visió del llibre, però ha fet una còpia calcada, afegint el personatge del detectiu de policia que investiga els crims i ometent el paper del pare d’Owen (a sí, els noms també els han canviat. Per què no ho sé?)

El segon punt negatiu és per la forma de fer del cinema americà, que xoca amb el suec. Mentre el film suec és més subtil, sense donar tanta informació i deixant que l’espectador vagi descobrint les coses per ell mateix; el guió d’aquest remake està ple d’explicacions i redundàncies per tal que l’espectador s’ho trobi tot ben mastegadet. A més, em va fotre molt que només en els primers deu minuts de pel·lícula ja havíem vist un discurs del president Reagan exaltant el nacionalisme americà, als nens i nenes a l’escola amb la mà al cor jurant lleialtat els EEUU, beneïr la taula donant gràcies a Déu, i un pit. Tot completament innecessari. Tampoc em van agradar els efectes especials descarats (quan l’Abby ataca, es nota considerablement que està feta per ordinador; trucs que no utilitza la seva homònima sueca)

Però no tot són punts negatius, seré benèvol. Punt positiu per a la interpretació dels dos joves: increíble (malgrat el doblatge), tot i així, em quedo amb els joves suecs (però és clar, és la que vaig veure primer). Punt positiu per al director, per oferir un planols i unes seqüències molt ben buscats (la seqüència de l’accident de cotxe és genial). Positiu per al guionista (el mateix Reeves) per haver mantingut la cadència narrativa i l’acció pausada del llibre. I, finalment, positiu per a la banda sonora, composada per Michael Giacchino (el compositor de la sèrie “Lost”).

En definitiva, es tracta d’un remake innecessari però que es deixa veure. Plena de detalls que fan que estigui força per sota del llibre i del film original. Si em feu triar una de les dues, crec que queda clar amb quina em quedo. No ho dubteu, si voleu fer l’exercici de veure les diferències entre el cinema europeu i l’americà, teniu una bona oportunitat amb aquests dos films: les diferències són molt notables. Sempre ens quedarà la joia d’Alfredson.

31 Octubre 2010 Posted by | romàntica, terror | , , , | 7 comentaris