CINE FÒRUM

Blog dedicat a analitzar el seté art

SITGES 2011: TOP 10 (I)

10 – GANTZ / GANTZ: PERFECT ANSWER (Shinsuke Sato)


Kurono i Kato són dos antics companys d’escola que es retroben un dia al metro. Accidentalment, tots dos moren atropellats per aquest. Immediatament desperten en una sala on hi ha només una esfera negra. Aquesta esfera els manarà un seguit de missions per eliminar una sèrie d’àliens. A mida que vagin complint les missions, els protagonistes aniran acumulant punts que els permetran, un cop arribin als 100, tornar a la vida.

Aquesta adaptació del còmic de Hiroya Oku queda relegada a la última posició del TOP 10 i no és per la idea original ni pels efectes especials (que són els punts forts de la producció) sinó per l’intent de ser una espècie de “Matrix” a la nipona avorrida a més no poder. I és que adaptar els més de 300 capítols amb que compta el manga (i augmentant, perquè encara es publica) en menys de cinc hores és una bogeria. La història no s’explica gens bé, quedant molts dubtes a l’aire i, rere la promesa de grans escenes d’acció ens hi trobem molta parrafada i un ritme molt lent.

9 – EMERGO (Carles Torrens)

Si aquesta pel·lícula està en penúltim lloc de la meva llista no és per la seva mala qualitat, deixe-m’ho clar, sinó per la seva manca d’originalitat. La història, senzilla a més no poder. Una familia demana ajuda a un grup d’experts en fenòmens paranormals per enregistrar els diferents sucessos que tene lloc en un pis.

Grabada en primera persona com altres títols com “Rec” o “Monstruoso” (comencen a haver-hi masses cintes d’aquest tipus) el film no és res més que una còpia de “Paranormal activity” amb una trama més buscada. No obstant això, la història no aporta res de res i es molt previsible.

El sorprenent és que el guió estigui signat per Rodrigo Cortés (director de “Buried”). La veritat és que esperava molt més. El millor, se’ns dubte, els llargs plànols amb càmera fixa en els que saps que passarà alguna cosa, pero no saps quan. Tensió al màxim.

8 – LIVIDE (Alexandre Bustillo / Julien Maury)


Livide comença com una història de por qualsevol. Una mansió habitada únicament per una dona en coma, un suposat tresor amagat i tres joves amb expectatives de grans riqueses que hi entren de nit. Tots els ingredients necessaris per una bona pel·li de por. I així és durant la primera meitat de la cinta. Tensió, angoixa i crits que van fer les delícies a aquells a qui ens agrada passar-ho malament al cinema. A més, com a punt positiu, cal comentar que la pel·lícula ha guanyat el premi al millor disseny de producció.

El punt negatiu apareix a meitat de film quan, en un intent de capgirar el gènere, el “fantasma” esdevè protagonista de la cinta. Tota la por que crea allò que no es pot veure, allò que pot apareixer a qualsevol lloc en qualsevol moment, s’esfuma i dóna pas a un pseudothriller amb molt poca lògica plagat de flashbacks que són com un “pegote” enmig del film. En aquesta segona part, l’únic remarcable és la “casqueria” que hi trobem amb sang i óssos pel mig.

Anuncis

19 Octubre 2011 Posted by | acció, ciència-ficció, terror | , , , | 6 comentaris

RESIDENT EVIL: ULTRATUMBA (Paul W.S. Anderson)

Aquest diumenge, un diumenge qualsevol tot i jugar-se la final del mundial de bàsquet, vaig anar al cinema a veure la quarta pel·lícula de Resident Evil (que no l’última, segur). Després de pagar 9’50 euros per l’entrada (sí, la vaig anar a veure en 3D), seiem a la butaca i ens col·loquem les ulleres mega-fashion per poder gaudir de les tres dimensions. Jo porto ulleres els 365 dies de l’any, i haver-me de posar unes altres ulleres a sobre de les que ja porto és una mica molest. Abans de començar el film un anunci de “No recomanada per a menors de 12 anys”. Això significa dues coses: 1) no déu fer molta por ni déu haver massa sang i fetge, ja ho veurem… i 2) algú no sap què ha anat a veure perquè hi ha un nen de pocs menys d’un any a la sala.

El fet d’anar a veure-la en 3D és per un motiu prou clar. Jo sóc molt reaci a això del 3D i més quan crec que és un recurs modern per treure diners. Les pel·lícules que s’estrenen en 3D estan rodades amb les càmeres convencionals i, després, són adaptades. Només el cas d’Avatar (que ara la tornaran a passar als cinemes, només en 3D, per treure més diners!!!) es va gravar amb una càmera especialitzada, creada pel mateix Cameron i que es basa, bàsicament, en dues càmeres juntes gravant alhora. “Resident Evil” és la segona pel·Lícula que ha estat gravada amb aquest sistema de càmeres. Amb “Avatar” vaig gaudir moltíssim, així que estava convençut que en una saga que m’agrada i amb una tecnologia que m’havia fet passar una molt bona estona, això del 3D no podia estar malament.

I tenia raó. Vaig gaudir molt amb l’espectacularitat de la pel·lícula. Tot i el curt metratge, els recursos que ofereixen les 3D estan prou aprofitats i aconsegueixen una profunditat i una sensació impressionants. Però, per altra banda, també presenta alguns inconvenients; a part de la incomoditat de les ulleres, s’ha de vigilar molt de no fer escenes molt dinàmiques i amb ràpids moviments de càmara i canviant de plànol excessivament, ja que als ulls els costa acostumbrar-se i causa una mica de mal de cap. Això, però, ho saben tractar molt bé en la pel·lícula, ja que moltes de les escenes d’acció esan projectades a càmera lenta i amb tot luxe de detalls. Igualment, ha estat un bona experiència.

Ara, centrant-nos en la pel·lícula, cal dir que em vaig sentir com en una marató de pel·lícules d’acció concentrada en hora i mitja. La pel·lícula és una barreja entre la segona part de Resident Evil, Blade i Matrix. Les mítiques lluites que els germans Wachowski van parir ara ja fa 11 anys han arribat a l’adolescència amb un més que decent estat de forma (i sense grans a la cara), oferint-nos les escenes de lluita més interessants de tota la pel·lícula. Però, a part d’això, a la pel·lícula, argumentalment parlant, li falta alguna cosa. Treient els primers cinc minuts, frenètics i destructius “a saco”, a la pel·lícula li costa tornar a agafar ritme i, en acabar, deixa un regust amarg, un pensament de “això és tot, m’esperava més”. Com diria ma mare “le falta chicha”. Tot i que l’argument és més interessant que la tercera part (poc més), es troba a faltar la tensió i els zombis de la primera i la segona. On són els mítics zombis?? Cada cop ens presenten bèsties noves, i cada bèstia nova que inventen, s’allunyen un pas del bon cinema zombi, de tensió, sang i fetge. Exceptuant uns quants ensurts, la previsió d’una pel·lícula que poden veure nois de 12 anys es complia.  Estimats senyors productors, volem una pel·lícula de zombis com deu mana, amb sang, fetge i la Jovovich donant pel sac a tort i a dret. Per cert, curiós paper per Wentworth Miller (alguns recordareu a Michael Scofield, de la sèries “Prison Break”, que es col·lava a la presó per fugar-se amb el seu germà) que, un cop més, té la solució per escapar-ne d’una.

En resum, bona elecció per anar al cinema. Si voleu experimentar les 3D és la millor pel·lícula que podeu triar. Tot i ser més fluixes que les dues primeres, satisfà prou i deixa un final (molt) obert per a una cinquena part. Qui sap, potser la faran en 4D…

14 Setembre 2010 Posted by | acció, terror | , , , , , | 6 comentaris