TED (Seth MacFarlane)

John és un nen incomprés i rebutjat que desitja amb totes les seves forces que l’osset de peluix que acaba de rebre com a regal de nadal cobri vida i sigui el seu amic per sempre. Un cop concedit el desig i passats uns anys, compaginar la vida boja que aquest li aporta amb l’estabilitat que reclama la seva parella serà del tot incompatible.

No acostumo a fer jocs de paraules, no sóc gaire bo fent-les, però aquest cop puc dir que aquesta pel·lícula és TEDiosa. Una espècies de comèdia politicament incorrecta (jo encara estic buscant aquesta incorrecció) que aconsegueix fer-nos somriure amb una de cada dotze bromes, la majoria sense sentit. I mira que prometia que rere les càmeres i el guió estigués Seth MacFarlane, creador de ‘Padre de familia’ i ‘American Dad’. Però és que resulta que el film no és més que un capítol de qualsevol d’aquestes dues sèries de 20 minuts allargats durant una hora i mitja aproximadament però sense el dinamisme i l’exageració que ofereix l’animació. L’argument és avorridíssim i el final, horrorós!! Em compadeixo de Mark Wahlberg i Mila Kunis (que ja treballa amb MacFarlane en les seves sèries televisives) per haver escollit aquest guió.

Ei, però no tot havia de ser dolent. Com a apunt positiu destacaré el toc retro que té la pel·lícula transportant-nos als últims anys de la dècada dels 70 i principis dels 80 amb els homentages a pel·lícula mítiques com ‘Alien’, ‘Star Wars’ o ‘Flash Gordon’. Realment, els fanàtics d’aquesta última pel·lícula s’emportaran una molt bona sorpresa. A part d’això, sóc incapaç de trobar una altra excusa per anar-la a veure. Feu-me cas i destineu el vostre temps i els vostres diners amb qualsevol altra proposta. Si no em voleu fer cas després no em digueu que no us he avisat.

LOS OTROS DOS (Adam McKay)

Terry i Allen són dos policies del cos de NY que passen tot el temps de feina rere un escriptori i un ordinador omplint la paperassa d’aquells policies que donen la cara al carrer. Fart de la situació i aprofitant l’accident dels dos policies insígnia del departament, Terry decideix aconseguir fer-se un nom i treure’s de sobre les burles dels seus companys. Ell i el seu partenaire policíac iniciaran una investigació que els portarà més mal de caps dels que s’imaginen.

Ja fa uns quants anys, per allà el 1987 s’estrenava “Arma letal”, film que barrejava una acció trepidant amb bones dosis d’ironia i humor indirecte que captava l’atenció del públic. Un any més tard, Bruce Willis es ficava a la pell de John McClane a “La jungal de cristal” i ens feia gaudir de grans seqüències de tiroteigs i persecucions amb un somriure d’orella a orella. 22 anys més tard s’estrena aquesta comèdia disposada a donar la volta a films com aquests: no és una pel·lícula d’acció amb bones dosis d’humor, és una pel·lícula d’humor amb molt bones dosis d’acció.

I aquí recau la importància del film i els seus punts més forts. Trobem un humor intel·ligent, allunyat d’absurditats innecesàries i humor escatològic del que en podríem dir “facilón”, inclós en diàlegs que a vegades costen de seguir per la rapidesa amb que se’ns presenten; trobem unes seqüències d’acció ben rodades, amb escenes espectaculars i imatges molt i molt interessants i trobem una bona interpretació per part de Will Ferrell (que a mi personalment no m’agradava) i de Mark Wahlberg i l’aparició estelar de Dawyne Johnson i Samuel L. Jackson.

Per contra, l’argument no acaba de convèncer i la trama resulta una mica liosa i poc clara, cosa que fa que en algun moment es pugui perdre l’interès. A més, l’intent de donar al film un toc dramàtic seguint les vides privades dels protagonistes fa perdre el ritme i la intenció del film queda difosa. A més, compta amb nombrosos efectismes que, tot i donar bon resultat visualment, no haurien de ser necessaris en un bon llargmetratge d’acció. Igualment, és un film recomanable, millor comèdia que la que us presentava l’altre dia (“Salidos de cuentas“), però que queda mirant a la nuca de John McClane.