CINE FÒRUM

Blog dedicat a analitzar el seté art

LA CAZA (Thomas Vinterberg)

En Lucas és un mestre d’escola infantil en un petit poble del nord d’Europa que lluita per guanyar la custòdia del seu fill gran, que manté molt bona amistat amb la gent del poble i que comença una relació amorosa amb una de les treballadores de l’escola. Però de sobte, una de les seves petites alumnes s’inventa una història que portarà moltes conseqüències negatives en la vida d’en Lucas.

Thomas Vinterberg (director de ‘Submarino‘) va ser un dels fundadors del moviment Dogma 95 amb la pel·lícula ‘Celebración’, juntament amb altres directors com Lars Von Trier, i d’aquella època encara en queden alguns detalls en aquesta devastadora pel·lícula, com la quasi total absència de música o la il·luminació natural de l’acció. Tot plegat, contribueix a donar realisme i veracitat a una història basada en fets reals i que sorprén per la quantitat de casos semblants que s’han donat al llarg del temps arreu del món.

El protagonisme de la història recau en Mads Mikkelsen (conegut per encarnar a Le Chiffre a ‘Casino Royale’ i per ser el proper Hanníbal Lecter en la sèrie de televisió ‘Hannibal’), reconegudíssim actor danès, que va guanyar la Palma d’Or al passat festival de Cannes per el paper d’en Lucas, un home que veu com tothom li dóna l’esquena per culpa de la rumorologia i el malparlar de la gent. Tot i així, el millor del film és que no es centra en la seva persona únicament, sinó que desgrana com viuen aquest procés de demonització les persones properes a en Lucas, començant pel seu fill i acabant pel pare de la petita que s’inventa la història que origina tot el conflicte (una petita Annika Wedderkopp espectacular!!).

Conclusió: Quan Vinterberg fa una pel·lícula, no us la perdeu!!

19 Abril 2013 Posted by | drama | , , , , | 11 comentaris

SITGES 2011: TOP 10 (III)

4 – MELANCHOLIA (Lars Von Trier)

 

Lars Von Trier signa una pel·lícula visualment fantàstica centrada en la història de dues germanes que afronten els últims dies de la seva vida (i de la Terra) abans que el planeta Melancholia s’hi estabelli. La pel·lícula es divideix en tres parts clarament marcades: un pròleg espectacular, al més pur estil Trier, amb imatges superlentes, metafòriques i premonitòries del que serà el final de la pel·lícula a ritme de “Tristan i Isolda” de Wagner i dos capítols centrats en les dues germanes interpretades per Kirsten Dunst i Charlotte Gainsbourg.

La pel·lícula (que va nèixer de converses entre Trier i Penélope Cruz, que havia d’interpretar el paper de Kirsten Dunst) és una reflexió personal sobre la depressió, sobre la vida i, sobretot, sobre la mort i l’acceptació d’aquesta. Es tracta d’una pel·lícula bipolar que mostra els dos extrems del que acaba essent una lliçó vital que transcendeix més enllà de l’apocalipsis. Lars Von Trier en estat pur.

3 – EXTRATERRESTRE (Nacho Vigalondo)

 

El primer llargmetratge de Nacho Vigalondo era un film tan ben parit que les expectatives posades en aquest film eren majúscules; i un auditori a rebentar ho deixava ben clar. El que també quedava ben clar, és que aquesta segona pel·lícula no tenia res a veure amb la primera. Del thriller sci-fy s’ha passat a la comèdia romàntica. Però no us espanteu aquells que sigueu anti-nyonyeries, perquè a “Extraterrestre” en trobareu ben poques (si en trobeu).

La història: un home i una dona es desperten després d’una nit de festa sense recordar gaire cosa de l’última nit. De fet, ni es coneixen. Abans, però, de separar-se descobreixen que al cel ha aparegut una enorme nau extraterrestre. A partir d’aquí, les situacions còmiques i surrealistes que viuran no fan més que provocar rialles autèntiques entre els espectadors.

El secret està en el repartiment. Un grup d’humoristes de luxe amb una química que es fa patent durant tot el metratge. A destacar Carlos Areces (“Balada Triste de Trompeta”) que fa gala del seu bon humor tant dins com fora de la pantalla.

S’ha de dir, però, que en els últims minuts, “Extraterrestre” perd una mica de força; curiosament, en els moments en que el film es torna més convencional i més tòpic fent referència al gènere romàntic. Però això no li treu el mèrit de ser una proposta innovadora i molt, molt gratificant.

 

Ja només queda un post. Les millors pel·lícules, per mi, que s’han pogut veure a Sitges aquest any. Una mica de paciència, que molt properament ja estaran aquí…

23 Octubre 2011 Posted by | ciència-ficció, drama, humor | , | 7 comentaris

DOGVILLE / MANDERLAY (Lars Von Trier)

L’any 1995, diversos directors danesos (Lars Von Trier, Thomas Vinterberg, Kristian Levring i Soren Kragh-Jacobsen)van signar un manifest que va ser conegut com el “Dogma 95” i que suposava un “vot de castedat”. Aquest vot deia així:

Juro que em sotmetré a les regles següents, establertes i confirmades per:

  1. El rodatge ha de realitzar-se en exteriors. Accessoris i decorats no poden ser introduïts (si un accessori en concret és necessari per a la història, caldrà triar un dels exteriors en els quals es trobi aquest accessori).
  2. El so no ha de ser produït separat de les imatges i viceversa. (No es pot utilitzar música, excepte si està present en l’escena en la qual es roda).
  3. La càmera ha de sostenir-se amb la mà. Qualsevol moviment -o immobilitat- aconseguit amb la mà estan autoritzats.
  4. La pel·lícula ha de ser en color. La il·luminació especial no és acceptada. (Si hi ha poca llum, l’escena ha de ser tallada, o bé es pot muntar només una llum sobre la càmera).
  5. Els trucatges i filtres estan prohibits.
  6. La pel·lícula no ha de contenir cap acció superficial. (Morts, armes, etc., en cap cas).
  7. Els canvis temporals i geogràfics estan prohibits. (És a dir, que la pel·lícula succeïx aquí i ara).
  8. Les pel·lícules de gènere no són vàlides.
  9. El format de la pel·lícula ha de ser en 35 mm.
  10. El director no ha d’aparèixer en els crèdits.

A més, juro que com director m’abstindré de tot gust personal! Ja no sóc un artista. Juro que m’abstindré de crear una obra, perquè considero que l’instant és molt més important que la totalitat. La meva fi suprema serà fer que la veritat surti dels meus personatges i del quadre de l’acció. Juro fer això per tots els mitjans possibles i al preu del bon gust i de tot tipus de consideracions estètiques.

Així pronuncio el meu vot de castedat.

Copenhaguen, Dilluns 13 de març de 1995. En nom de Dogme 95,

Amb el pas dels anys, el Dogma va quedar a una banda, tot i deixar bones pel·lícula daneses com “Los idiotas” del mateix Von Trier. Però alguns dels principis del manifest encara eren presents en la ment de Von Trier en començar a rodar la seva trilogia “USA: Land of opportunity” formada per “Dogville” (2003) i “Manderlay” (2005). De moment, la producció de “Wasington” que, en teoria, hauria de ser la pel·lícula que tanqui la trilogia està en un estat de repós indefinit.

Aquestes dues pel·lícules ens mostren la visió d’Amèrica del director des d’un punt de vista molt personal. En la primera tracta del comportament humà, dels sentiments, de la arrogància i de la reacció de les persones davant els desconeguts. La segona es tracta el tema de l’esclavitud i la llibertat personal, així com dels diferents tarannàs de les persones.

Càmera en mà i com si d’un espectacle de teatre es tractés, els personatges es mouen per un entorn amb el decorat mínim, per una ciutat on les cases estan delimitades per senzilles línies dibuixades a terra, on interactuen entre ells de forma ininterrumpida encara que no formin part de l’acció principal. Un minimalisme exagerat que ofereix una estètica inigualable i que aconsegueix, malgrat la poca informació que ens trasmet, situar-nos en un espai i un temps molt ben definit; un pla zenital que ens mostra la totalitat de la localització on trancorre l’acció; una trama digna del millor Von Trier; uns diàlegs llargs però ben aconseguits i una bona actuació per part dels actors i les actrius (que tot  i repetir alguns personatges, no són els mateixos en les dues pel·lícules: per exemple, el personatge principal, la Grace, és interpretada per la Nicole Kidman i per la Bryce Dalla Howard).

En resum, de les millors pel·lícules de Von trier (i un dels millors tràilers que s’han fet). Espero amb impaciència la tercera part que, suposo, encara ens trigarà una mica a arribar. Mentrestant, sempre ens quedarà Dogville…

28 Setembre 2010 Posted by | drama | , , , | 12 comentaris

ANTICRISTO (Lars Von Trier)

El primer que vaig pensar en acabar de veure aquesta pel·lícula va ser “Però què collons li passa a aquest tio?” Després de veure-la, em vaig assebentar que l’autor havia passat per una depressió que li havia durat uns dos anys. Aleshores ho vaig entendre tot.

He de reconèixer que no soc seguidor de Lars Von Trier i, per tant, escriure sobre tot allò que em va venir al cap en veure aquest film esgarrifós i, alhora, captivador, sense fer cap referència a altres pel·lícules seves.

Com a punts forts de la pel·lícula cal destacar l’actuació de Willem Dafoe i Charlotte Gainsbourg, monopolitzant tota l’acció. Un exemple clar de com un matrimoni pot superar, amb més desgràcia que èxit, un succés tant tràgic com la mort d’un fill.

El muntatge em recorda tantíssim a les pel·lícules d’Stanley Kubrick que m’esperava veure el seu nom en els crèdits. Escenes curtes i amb talls en els diàlegs, plans llargs i quasi immòvils amb una veu en off,… I, de retruc, la música. L’absència d’aquesta, exceptuant l’escena inicial i la final, dota la pel·lícula d’una força narrativa que et manté enganxat a la cadira.

L’escena inicial és excel·lent. Per a mi, dels pocs moments de la pel·lícula que valen la pena. La concordança amb la música és perfecta i deixa ben clar l’estil de tot el film.

Com a punts negatius destaco la violència extrema i el realisme cru de certes escenes que, al meu parè, són evitables o, si més no, innecessàriament explícites. Crec que la crueldat d’aquestes escenes posarien els pèls de punta a qualsevol fan esbojarrat del cinema gore.

Crec que aquesta pel·lícula és una visió massa personal i subjectiva de la psique humana. Una manera de buidar el cap i vomitar tot allò que s’hi ha retingut durant dos llargs anys de depressió. En definitiva, una perspectiva massa cruel de la naturalesa humana, portada a l’extrem.

No espereu una pel·lícula de por o terror, amb dimonis i cabres maleïdes; sinó un film que classificaria com a thriller psicològic que pretén fer-nos entendre com d’horrible i cruenta pot arribar a ser la naturalesa humana: l’anticrist del nostre temps.

Normalment, quan veig una pel·lícula que jo qualificaria com a “lenta” (com a sinònim d’avorridíssima), bàsicament vull que s’acabi. En aquest cas, tot i el ritme lent de la pel·lícula, no se’m va fer gens pesada. És per això que li dono un aprovat amb una fletxa cap amunt.

17 Octubre 2009 Posted by | thriller | , , , | 4 comentaris