CINE FÒRUM

Blog dedicat a analitzar el seté art

MAMÁ (Andrés Muschietti)

La Victoria i la Lilly són dues nenes que són trobades en una cabana al mig del bosc després de viure-hi cins anys soles, únicament amb la companyia, diuen elles, d’una presència a la que anomenen Mama. Ara marxaran a viure a casa del seu tiet, germà bessó del seu pare, i la seva dona on intentaran portar una vida normal. Però l’amor que aquesta presència sent per les nenes no deixarà que sigui tant normal com ells es pensaven.

L’estrena de ‘Mamá’ ve precedida per l’espectacular recaptació que ha assolit als Estats Units i les bones crítiques aconseguides. Amb tot això s’assegura que sigui tot un èxit. Però encara hi han més aspectes que poden potenciar aquest fet. Per començar, la producció de Guillermo Del Toro, que ha tornat a apostar per un jove director pràcticament desconegut (com ja va fer al 2007 amb J. A. Bayona), i que ja sabem l’ull que té amb aquest tipus de produccions. Per continuar, una campanya de màrqueting bastant assolida i ‘machacona’ a televisió. I per acabar, cal esmenar la pel·lícula en si mateixa.

Cal dir que no és la millor pel·lícula de terror ni la més terrorífica, PERÒ funciona a la perfecció. L’argument podria ser una mica més enteranyinat, deixa algun fil a l’aire i el final (com a la immensa majoria de pel·lícules de terror i fantasia) no acaba de convèncer, tot i l’últim intent de gir de guió PERÒ és estranyament addictiva i entretinguda. Utilitza massa el recurs fàcil de la música a l’hora d’aconseguir els ensurts PERÒ aquests ensurts són el que aconsegueix enganxar-nos a la cadira i fer-nos-ho passar malament, que és l’objectiu de tot film de terror. L’estructura de la pel·lícula és bastant convencional, així com alguns dels personatges secundaris PERÒ la direcció i l’estil visual és molt novedós en alguns moments del metratge, com en l’escena on la Lilly juga a estirar la manta mentre veiem tot el que succeeix al passadís del costat: senzillament GENIAL. A més, cal destacar les actuacions de Nikolaj Coster-Waldau (el Jaime Lannister de ‘Juego de Tronos’), l’actriu de moda Jessica Chastain i, sobretot, de les dues petites actrius que interpreten les petites Victoria i Lilly.

Conclusió: Èxit a la vista i bastant merescut.

Anuncis

14 febrer 2013 Posted by | terror | , , , | 7 comentaris

LA NOCHE MAS OSCURA (Kathryn Bigelow)

Maya és una agent de la CIA obsessionada amb donar caça al cervell d’Al-Qaeda que va orquestrar l’atac a les torres bessones l’11 de setembre de 2001, entre d’altres atemptats, Osama Bin Laden. Recorrent mig món, de despatx en despatx, de l’Afganistan als Estats Units, no descansarà fins veure’l mort.

Quan va sortir a la llum que la propera pel·lícula de Kathryn Bigelow després de ‘En tierra hostil’, amb la que va guanyar l’Oscar a millor pel·lícula i direcció, versaria sobre la caça de Bin Laden encara no havia arribat la noticia de la seva mort a mans de l’exèrcit americà i va ser l’objectiu de moltes polèmiques. Més tard, en saber-se la notícia, van haver de canviar tot el guió per tal d’apropar-se al més fidelment a la realitat, tot i que el que va passar en aquella investigació mai es sabrà del tot cert.

La qüestió és que ‘La noche mas oscura’ (títol que s’han tret de la màniga no traduint el títol original ‘Zero Dark Thirty’) esbocina aquella investigació des dels seus inicis, començant en els atemptats de l’11S i segueix la història i l’evolució de Maya en el seu transcurs (una genial Jessica Chastain en estat de gràcia). El resultat és una pel·lícula tècnicament impecable, amb petites dosis extraordinàries d’acció i tensió i moltes escenes de despatx, perquè ja sabem que la burocràcia és el motor de les guerres. Cal destacar la participació de secundaris com Jason Clarke, Kyle Chandler o James Gandolfini.

Aquells que penseu que es tracta d’una cinta d’enaltiment americà esteu en el cert, però s’ha de dir que el tema està tractat amb més neutralitat de la que m’esperava, sense tallar-se un moment en desvetllar les pràctiques de tortures de la CIA o criticar la burocracia i el temps que es perd en els despatxos. A més, se’ns mostren atemptats com els de Londres o el de l’hotel Marriott d’Islamabad mentre que ni s’esmenten els atemptats de Madrid i els de l’11S es mantenen en la pantalla en negre per no ferir sensibilitats, com si fossin els únics que van ser importants. Per últim, cal fer esment de la seva llarga duració, perquè potser no calen dues hores i mitja de film per explicar la mort del cap d’Al-Qaeda.

Conclusió: Del millor que rebrem aquest any si passem per alt l’enaltiment americà.

29 gener 2013 Posted by | acció, històrica | , , , , | 5 comentaris

TAKE SHELTER (Jeff Nichols)

Curtis és un pare de família que, des de fa un temps, té uns malsons molt reals que auguren l’imminència d’una gran tempesta que serà cataclísmica. Obsessionat amb el tema, comença a construir-se un refugi per salvar  la seva família. Però aquesta obsessió es convertirà en el centre de la seva vida, deixant de banda la seva dona, la seva filla sordmuda, els seus amics, la seva feina i la seva mare, a qui van diagnosticar esquizofrènia quan tenia la seva mateixa edat.

Jeff Nichols signa un guió i una pel·lícula pausada, calmada i addictiva que mostra la baixada als inferns d’un personatge en decadència personal i psicològica, atormentat per un seguit de deliris i al·lucinacions que, per més reals que semblin, no deixen de generar el dubte sobre la seva possible credibilitat. Curtis, però, no pot deixar de banda la construcció del refugi malgrat que és conscient de la bogeria que això comporta.

Com a protagonista tenim un enormíssim Michael Shannon que es posa en la pell de Curtis i ens hi fa connectar des del minut u, reflectint un viatge cada cop més angoixant i pertorbador. L’acompanya una espectacular i patidora Jessica Chastain, que està magnífica en el paper de la dona de Curtis, que intenta comprendre i fer costat al seu marit en els moments més complicats de la cinta.

Així que si busque una cinta tranquila, pertorbadora i que us deixi sorpresos i amb un bon regust de boca, ‘Take Shelter’ és la vostra millor opció ara mateix, ja que ja la podeu trobar en edició de DVD. A refugiar-se a casa, davant la tele. I no us oblideu les crispetes!!

27 Novembre 2012 Posted by | drama | , , | 9 comentaris

EL ÁRBOL DE LA VIDA (Terrence Malick)

L’última (i polèmica) pel·lícula de Terrenca Malick ens proposa una reflexió sobre la història de l’univers, des del seu origen fins els seus últims moments. I en aquest context macrocòsmic ens mostra la senzilla vida d’una família americana formada per un matrimoni i els seus tres fills a través dels ulls de Jack, el més gran de tots, que viu entre la tendresa i l’afecte de la mare i l’autoritat i duresa del pare i que va formant la seva personalitat tot descobrint el seu món interior i qüestionant-se sobre tot el que l’envolta, incloent a Déu.

Hi ha una diversitat d’opinions enorme amb ‘El árbol de la Vida’, des dels que diuen que és avorrida i sense sentit fins els que la qualifiquen d’obra mestra. Jo em trobo en aquest últim grup. El cinema de Malick és trencador i així ho demostra amb tota la poesia visual que desprén el film. Es tracta d’una pel·lícula purament subjectiva entenent que pot transmetre diferents coses depenent del moment personal que es viu en el moment de veure-la. Però no es tracta d’això el cinema? De remoure quelcom en el nostre interior? Doncs Malick ho aconsegueix tot i que és difícil descriure-ho amb paraules.

Poques pel·lícules es poden veure com un tot, de forma global. En una podem destacar la música, en altres les interpretacions,… En aquesta, tot està lligat, connectat: la senzillesa dels diàlegs (i monòlegs), les imatges evocadores, el dinamisme de la càmara que mostra que tot avança, el contrast entre les línies rectes d’allò artificial amb la fluidesa de les formes naturals, les interpretacions (tot i el gran treball de Brad Pitt i Jessica Chastain -Sean Penn té molt pocs minuts- cal destacar el paper dels tres fills i la seva naturalitat) i, sobretot, la magnífica banda sonora que inclou uns efectes sonors espectaculars i una música meravellosa.

Podem dir que es tracta d’una pel·lícula de constrastos: la mare i el pare, el natural i l’artificial, el naixement i la mort, Déu i quelcom més tangible; i aquest contrast es manifesta en la diversitat d’opinions que comentava al començament. Només hi ha una solució: que cadascú la vegi i n’opini, perquè la nostra opinió és nostra i de ningú més.

7 Març 2012 Posted by | drama | , , , | 8 comentaris