REC 3: GÉNESIS (Paco Plaza)

La tercera part de la saga ‘REC’ ens situa en un casament, en la parella de recent casats viurà una experiència que no oblidarà mai més. Aquest és el marc que utilitza Paco Plaza per endinsar-nos un cop més dins l’univers dels zombis/posseïts made in spain. Per qui no ho sàpiga, es va anunciar que la saga ‘REC’ tindria 4 parts: les dues primeres dirigides per Paco Plaza i Jaume Balagueró, de la tercera s’encarregaria Paco Plaza i Jaume Balagueró tindrà l’oportunitat de tancar la història amb el quart lliurament.

I per donar-li continuïtat a les dues primeres parts i fer més interessant el que està per venir, sense caure en la repetició i la manca d’innovació, Plaza ha trencat amb tot i li ha donat a la pel·lícula un gir de 180 graus respecte les seves predecessores. S’ha carregat el recurs de la càmera domèstica i ha abandonat el terror psicològic per dotar la cinta d’un aire còmic i gore més proper a films com ‘Zombis nazis‘ que no pas a ‘REC 2‘. Sens dubte, el major error que es pot cometre a l’hora d’anar a veure ‘REC 3’ és esperar més del mateix, perquè no té res a veure.

Leticia Dolera, la magnífica núvia, és l’estrella de la pel·lícula. No només per l’argument, sinó perquè la seva interpretació és esplèndida. Està envoltada, també, de magnífiques interpretacions per part de Diego Martín i la resta de convidats al convit.

Per tots aquells que estiguin decebuts o, fins i tot, cabrejats pel to còmic de la pel·lícula als que els ha semblat una paròdia de les anteriors ‘REC’ només els puc deixar una reflexió: Paco Plaza ha donat un gir a la saga per fer-la més interessant i estic ben segur que Balagueró ho tornarà a fer en la quarta part. Cada director li aportarà el seu estil com a director i ja estic impacient per veure què farà Balagueró per tancar la història.

Per acabar, cal fer menció de les referències cinèfiles de la pel·lícula començant pel ‘Resplandor‘ de Kubrick i amb imatges que semblen tretes d’una pel·lícula de Robert Rodríguez o dels primers films de Peter Jackson. Genials, també, les referències catalanes que acompanyen tota la pel·lícula: algunes línies de guió en català, la senyera o la figura de sant Jordi, un dels moments més hilarants de la pel·lícula.

SITGES 2011: TOP 10 (IV)

2 – RED STATE

Qualsevol podria dir que el guió d’aquesta crítica al conservadorisme més pur ha estat escrit pel propi Quentin Tarantino i, tot i que no ha tingut res a veure amb la cinta, ja ha fet saber la seva admiració pel film. Això és així perquè la pel·lícula està plagada de totes aquelles característiques que identifiquen qualsevol pel·li del director de “Reservoir Dogs”: llargs monòlegs i diàlegs que no van enlloc, donar importància a un personatge fent-nos creure que és imprescindible per la història per carregar-se’l sense cap mirament i heroïsme a la primera de canvi, i un final delirant que va arrencar onades de rialles entre el públic de Sitges.

La guanyadora del certàmen d’enguany comença com una pel·lícula d’adolescents en busca de sexe. D’aquí passa a ser una pel·lícula més violenta amb grans dosis d’humor negre per acabar amb un final digne dels germans Cohen.

Un dels grans encerts de la proposta és el repartiment, que compta amb la pressència de Melissa Leo (guanyadora de l’Òscar a millor actriu), John Goodman i l’impecable Michael Parks (l’actor que ha interpretat el personatge del sheriff texà Earl McGraw a “Abierto hasta el amanacer”, “Kill Bill”, “Planet Terror” i “Death Proof”) que ha guanyat al premi a millor actor al Festival de Sitges d’aquest any

1 – MIENTRAS DUERMES (Jaume Balagueró)

Sóc un gran fanàtic de Jaume Balagueró i tenia moltes expectatives posades en l’estrena de la seva nova pel·lícula. I, la veritat, les ha superades de carrer!! Tothom tenia clar que Balagueró és un mestre pel que fa al cinema de gènere. Ell sap con tractar el tema de la por i fer-nos moure’ns inquiet a la butaca; s’ha atrevit amb fantasmes, amb posseïts i, fins i tot, amb la primera generació d’Operación Triumfo (no sé què fa més por). Ara, però, es centra en quelcom més tangible i humà com és un porter d’un edifici incapaç de ser feliç. I és aquest maledicció el que fa que la seva única meta en aquesta vida sigui aconseguir la infelicitat de la resta de veïns a través de petites accions que passen inadvertides (algunes) per tothom.

L’objectiu de Balagueró és que l’espectador s’identifiqui amb el dolent i que, fins i tot, es fiqui de la seva part. L’audiència acaba volent que al porter li surtin bé les coses i acabes sentit certa compassió i simpatia pel porter. Un porter interpretat per un magnífic Luís Tosar. Tosar ja ens té acostumats a grans interpretacions (el seu ‘Malamadre’ el perseguirà tota la vida) però en aquesta pel·lícula es surt de la pantalla, es conté i mostra tota la maldat de la que és capaç una persona sense exageracions ni pujades de to; únicament amb la seva mirada, el seu mig somriure gairebè inexistent i els seus pensaments més profunds.

Sens dubte, la millor pel·lícula del Festival d’enguany. Llàstima que no participava en la secció oficial a Competició. El que sí que s’emporta Balagueró és el premi de la Màquina del Temps que reconeix la seva trajectòria com a director del gènere i com a un dels directors amb més projecció internacional.

Per cert, els assistents a l’estrena a l’Auditori de “Mientras duermes” vam tenir la immensa sort de gaudir de l’estrena mundial del tràiler de “Rec 3”. A la sala, Paco Plaza (director) i Leticia Dolera (protagonista) van poder veure com la sala embogia en sentir la noticia i en gaudir de gairebé tres minuts innèdits d’una de les pel·lícules més esperades dels últims anys.

REC 2 (Jaume Balagueró i Paco Plaza)

Quan vaig entrar al cinema a veure-la, he de reconèixer que no ho feia amb massa entusiasme. La primera part em va agradar moltíssim. La vaig trobar un film original i colpidor, amb una capacitat per mantenir-me amb tensió com mai cap altra pel·lícula ho havia aconseguit. Em va espantar. Més ben dit, em va aterrir. L’últim acte, amb els protagonistes tancats a l’àtic, en companyia d’aquells éssers inhumans, a les fosques i amb la llum infrarroja com a única forma de veure-hi alguna cosa,.. un final increïble que em va glaçar la sang. No es podia continuar. No m’entrava al cap com es podria fer una segona part. Però es va fer.

En assabentar-me, no em va agradar la idea. Pensava que els directors s’havien lliurat a l’èxit, als diners i a l’avaricia. Com es podia continuar una història que, pel que semblava, ja tenia un fi?? I el que més em preocupava, d’on treurien més idees originals si la segona part mantenia la mateixa estètica de la primera?? Tot plegat, no em feia gaire gràcia, però això no treia que no tingués ganes de veure-la.

El primer problema, ningú la volia anar a veure. Passava d’anar sol. Sóc burro, però no tant. Al final, va sortir algú que es moria de ganes de veure-la i ja vaig tenir el primer problema resolt. El segon, a ningú que l’havia vist li havia agradat. Les crítiques que escoltava eren dolentes. Però què hi farem? Fins que no la vegi no la podré criticar. Així que vaig anar… i vaig sortir entusiasmat. EM VA ENCANTAR!!!

No només trobo magnífic com han solucionat el petit problema de “sembla que s’hagi acabat la trama”, sinó que a més, li donen un gir brutal. I és que en Jaume Balagueró ja ho té això. És especialista en crear trames que et sorprenen durant tota la pel·lícula. I aquesta, amb unes quantes sorpreses, no havia de ser menys.

Pel que fa a la tensió i l’horror, no decepciona. Personalment, m’ha tingut més en tensió aquesta segona part que la primera (potser perquè la primera no la vaig veure al cine) L’escena inicial en la qual els GEO pugen a l’àtic és horriblement angoixant. Pocs sustos al llarg de la pel·lícula, però molt bons i inesperats. I si t’esperes algun, t’espanta igual.

Pel que fa a la fotografia, han ampliat la llista de recursos amb dobles càmeres,  diferents perspectives, ús de miralls i molt i molt (massa potser) ús dels infrarrojos, necessaris per a la trama, tot s’ha de dir.

I, per últim, el final. Com la primera part, aquesta segona no podia deixar de tenir un final impactant. M’atreviria a dir que és més colpidor que el de la primera. L’únic problema, deixa oberta una possible tercera part i això sí que no m’agradaria. O potser sí?