LA VENTANA INDISCRETA (Alfred Hitchcock)

He de reconèixer que a excepció de “Pájaros”, no havia vist cap altre film de Hitchcock. Ho sé, no em lapideu!! Gràcies a un amic, però, m’estic posant al dia en tot el referent al mestre del suspens (o del thriller si ho preferiu). “La ventana indiscreta” ens presenta a Jeff, un fotògraf famós que porta postrat en una cadira de rodes sis setmanes, des que es va trencar una cama, sense cap altre entreteniment que observar (o espiar) les vides dels seus veïns, amb qui comparteix un pati interior. Però hi ha un veí que l’interessa més que els altres, un home que, segons ell, ha assassinat a la seva dona. Amb l’ajuda de la seva metgessa i la seva preciosa parella, Jeff tractarà de descobrir què està passant, encara que això impliqui arriscar la vida.

“La ventana indiscreta” està filmada, quasi íntegrament, dins un espai petit, claustrofòbic (com és l’apartament d’en Jeff,) curiosament encabit dins el decorat més gran construit fins aquella època. Hitchcock aconsegueix així dotar d’una subjectivitat memorable tota la trama del film. Des d’aquest aparament podem gaudir d’un munt de petites històries que conformen el repartiment coral de tots els veïns: la dona solitària, la parella de recent casats, el músic en busca de la inspiració, la ballarina de ballet,… Veiem el que el protagonista veu i sabem poc més del que aquest sap. Tot això, mentre la trama del suposat assassinat va guanyant en importància i misteri, per acabar amb un clímax d’allò més intens.

Les interpretacions són excel·lents. Des del paper d’en Jeff (interpretat per James Stewart, gran amic de Hitchcock) i de la seva parella (una guapíssima Grace Kelly) fins als papers secundaris: Thelma Ritter (com la metgessa d’en Jeff) i Raymond Burr (com el misteriós veí). També cal destacar la feina del departament de vestuari, encapçalat per Edith Heath, i la fotografia de Robert Burks. Però sens dubte, la direcció és el que fa excepcional aquest film; amb uns pla-seqüència molt ben trobats i una forma de barrejar humor i tensió en cadascun dels seus plànols sense gairebé necessitat de diàleg. Tot un clàssic per recuperar sempre que pogueu.