ELS MISERABLES (Tom Hooper)

‘Les misérables‘, un de les obres principals de Víctor Hugo i un dels més grans musicals de tots els temps arriba als cinemes amb un poder espectacular. La història de Jean Valjean i el seu enemic Javert, de Fantine i la seva filla Cosette i de la revolució de juny de París exploten a la pantalla en una cinta de poc més de 2 hores i mitja continues de música.

Malgrat la seva llarga durada, que es fa una mica pesada cap al final pel meu gust, ‘Els miserables’ no donen un moment de respir fent gala de grans moments musicals, alguns genials i altres sublims, i desbordant tot el dramatisme, el romanticisme, una mica d’humor i l’esperit de revolució que marca l’obra de Víctor Hugo. I ho fa amb un estil molt directe, situant la càmera molt propera als actors i convertint la magnificència del film en una cinta quasi íntima.

Un dels més grans encerts de la pel·lícula és que els números músicals, sobretot dels protagonistes, estan gravats en directe. Res de gravar la cançó a part i després fer un convincent playback. Actuar i cantar alhora. I el resultat és espectacular amb grans moments per l’Amanda Seyfried i l’Eddie Redmayne, per l’Helena Bonham Carter i el Sacha Baron Cohen (encara que els personatges d’aquests dos últims es fan una mica carregants), per la joveníssima Isabelle Allen i, sobretot, per un Hugh Jackman en estat de gràcia i una brutal Anne Hathaway que ens regala el millor moment de la pel·lícula amb el mític ‘I dreamed a dream’.

El pitjor és Russel Crowe que no acaba de convéncer en el paper del malvat Javert i l’únic moment lúcid que ens regala és el que se’ns mostra en el tràiler. Tràiler, per cert, que m’ha posat la pell de gallina cada cop que l’he vist i que és dels millors que he vist d’un temps ençà.

Per acabar, us deixo un dels moments del musical que es va fer l’any 2010 per celebrar el 25è aniversari de l’estrena del musical. El fragment pertany a la peça ‘One day more’. Si busqueu, podeu trobar la resta del musical a internet. Veieu-lo perquè no té pèrdua i, sobretot, no deixeu passar l’oportunitat de veure aquest espectacle a la gran pantalla!!!

ACERO PURO (Shawn Levy)

Charlie Kenton és un ex-lluitador de boxa egocèntric i amb problemes de diners que es malguanya la vida amb “combats” i “rodeos” amb robots d’última generació. Després de la mare del seu fill, en Charlie s’ha de fer càrrec del seu fill d’onze anys a qui gairebé no ha vist mai. El petit Max el farà redescobrir la passió pel món del combat amb un únic objectiu, arribar al cim de la lliga mundial.

Llegint el resum de la història us podria semblar una pel·lícula plena de tòpics. Doncs ho és. Es tracta d’una aglomeració (per no dir còpia) de pel·lícules de boxa amb totes i cadascuna de les típiques lluites (internes i externes) que pateix el protagonista. És inevitable, per aquest motiu, veure en en Hugh Jackman (que interpreta el paper d’en Charlie Kenton) l’ombra allargada de Sylvester Stallone en algunes de les seves pel·lícules més conegudes com és la saga de “Rocky” Balboa o l’emocional “Yo, el Halcón”. Dakota Goyo interpreta al fill de Charlie, en Max, i tot i que se’n surt prou bé, no acaba de desenvolupar un personatge que provoqui certa empatia amb l’espectador.

Si per algun aspecte destacarà aquesta pel·lícula serà, se’ns dubte, pels efectes especials. No és que aporti gran cosa al món cinematogràfic dels efectes, però tot plegat aconsegueix una bona quantitat i qualitat de pirotècnia visual que encantarà i fascinarà als més joves (tot i que no acabo d’imaginar com els afectarà veure tanta violència -en la lluita- sense que hi hagi cap conseqüència en les persones) En resum, pel·lícula que no aporta res de res al gènere, plena de tòpics i previsible a més no poder, però que aconsegueix el seu objectiu: entretenir.