CINE FÒRUM

Blog dedicat a analitzar el seté art

NOCHE Y DIA (James Mangold)

La NO-recomanació de la setmana!!!! Ja fa un temps de l’estrena d’aquesta pel·lícula que havia de ser un dels èxits de l’estiu; i en certa manera ho va ser aconseguint una bona recaudació. I em va molt bé per explicar com es pot vendre una pel·lícula avorrida i sense substància al públic: posant dos actors de categoria al capdavant. És indiscutible que Tom Cruise i Cameron Díaz son dos dels actors més valorats i, per tant, ben pagats de l’industria americana. I poder comptar amb aquestes dues etsrelles és suficient per als productors per poder comptar amb un pressupost suggerent i uns inversors expectants.

Però moltes vegades, per molts diners que s’hi fiquin per fer una pel·lícula, no assegura un bon resultat. I aquest és un gran exemple. Un guió feixuc i utilitzat fins a la sacietat, amb uns personatges poc treballats i massa estereotipats, escenes d’acció que no aporten gairebé res al gènere i un humor tant mastegadet que es fa infumable. Podria parlar d’entreteniment, però la veritat és que no he pogut estar-me d’aixecar unes quantes vegades de davant de la pantalla per estirar les cames.

Com a curiositat, comentar que surten els “encierros” de San Fermín, però encara no m’explico com s’hi poden colar dins un munt de cotxes i motos; i, encara més, com un grup de toros és capaç d’aixecar un cotxe pels aires fent-lo voltar com si fos un corredor a qui han enxampat. Només cal destacar la presència de Paul Dano, el jove seguidor de Nietzsche de “Little Miss Sunshine”, però sense cap actuació significativa.

És possible que els avenços tecnològics facin al públic més exigent a l’hora de veure pel·lícules d’acció i si Hollywood vol continuar estirant el fil, ja pot començar a trencar-se el cap per oferir productes innovadors i, encara que sigui, mitjanament empassables.

Per cert, com a guinda del pastís, no entenc el títol original que és “Knight and day” (la traducció literària seria “Caballer i dia”) Està clar que és un joc de paraules, però per molt que em trenco el cap, no acabo de veure la relació amb la pel·lícula.

24 Octubre 2010 Posted by | acció | , , , , | 3 comentaris

DE LA “NOUVELLE VAGUE” A “AVATAR”

Avui publico aquest post per obligació. Fa temps que el tenia preparat i me’l guardava per quan la cartellera no fós gaire atraient, però acabo de llegir la notícia que avui ha mort el director Claude Chabrol a l’edat de 80 anys i aquest està molt relacionat amb aquest post i el moviment de la nouvelle vague. A la seva memòria.

Amb l’invenció del cinema, els Estats Units van veure una oportunitat única de negoci que els reportaria enormes quantitats de diners. I no es van equivocar. Des dels temps de les primeres pel·lícules, en blanc i negre, sense so i de 20 minuts de duració, als inversors els apareixia el símbol del dòlar als ulls. Per aquests motiu, els grans estudis des de Hollywood es van dedicar a crear una quantitat ingent de pe·lícules amb l’objectiu de treure els màxims beneficis amb una industria que, dia a dia, millorabla quantitativament en tecnologia. Però va ser durant la dècada dels anys 60 que la industria cinematogràfica americana va començar a trontollar. Els gèneres clàssics que tantes alegries havien donat als grans estudis començaven a ser avorrits i previsibles i el públic, en conseqüència, anava abandonant les sales.

En aquest moment de decadència temporal del cinema nord-americà, Europa va veure la seva oportunitat de renèixer de les seves cendres. I ho va fer, des de França, sobretot, a partir de la revista de cinema Cahiers du Cinéma, en la qual un seguit de crítics cinematogràfics havien censurat durament la producció indiscriminada de films americans i defensaven el paper del director com a encarregat de narrar les històries que l’interessaven. Enteposaven l’art a l’entreteniment. Alguns d’aquests crítics es van passar a la realització i van arribar a ser considerats directors de culte com François Truffaut, Eric Rohmer, Claude Chabrol o Jean-Luc Godard. El resorgiment d’aquest conjunt de directors, disposats a acabar amb la producció en cadena americana i les imposicions dels grans estudis en favor de l’art i de la visió dels directors és el moviment que es va anomenar la “nouvelle vague“.

A Anglaterra va sorgir un moviment semblant sota el nom de “free cinema“, el cinema italià no va comptar amb un moviment cinematogràfic específic, però si va ser un punt de referència amb autors com Pasolini o Federico Fellini. España, per contra, tot i que va comptar amb la presència de grans directors com Luís Buñuel, no va poder avançar en aquest terreny degut a les traves constants que sorgien de la dictadura franquista. En definitiva, a Europa van sorgir un seguit de films que, en no formar part d’un gènere establert es va passar a denominar cinema d'”art i assaig”.

Amb el temps, Hollywood i la industria americana es va reposar tot revisant els vells gèneres fent-los un lifting per amotllar-los als canvis de la societat i sembla que, malauradament, continua tenint més importància que el cinema Europeu tot i la diferència pel que fa a qualitat. Mentre a amèrica ens ofereixen productes tant atraients i comercials com “Avatar”, a Europa, l’incipient mercat nord-europeu i pel·lícules com l’angelsa “In the loop” i la francesa “Mamá está en la peluqueria”, entre moltes altres, está lluitant desesperadament per fer-se un lloc en les multisales dels collons.

Ara us toca a vosaltres decidir. Entreteniment o art? Pel·lícules de grans estudis o produccions d’autor?? Internacional o nacional?? Què en penseu??

Aquí està el link de la notícia de la seva mort de Blog de Cine, per qui vulgui més informació:

http://www.blogdecine.com/cine-europeo/claude-chabrol-nos-ha-dejado#c274928

12 Setembre 2010 Posted by | General | , , , , , , , , | 10 comentaris

SLUMDOG MILLIONAIRE (Danny Boyle)

Acabo d’arribar de l’FNAC, i m’he comprat aquesta fantàstica pel·lícula, sorprenent guanyadora de 8 Òscars, incloent-hi la millor pel·lícula i la millor direcció. Inspirat en el programa televisiu “Qui vol ser milionari?” (però sense el Carlos Sobera, quina pena!!) la pel·lícula epxlica la història de com un noi normal i corrent està a punt de guanyar la màxima xifra d’aquest programa. Durant el primer programa encerta totes les preguntes menys una, ja que s’acaba el temps just abans d’aquesta. En sortir del plató, és arrestat i acusat de trampós. Durant l’interrogatori anirà explicant com coneixia cadascuna de les respostes, relacionades amb algun fet de la seva vida, des de la més pura infància fins a l’actualitat. Només el destí sap si aquest noi és mereixedor, o no, del preuat premi.

La pel·lícula és dura i, alhora, tendre i emotiva. La infància del pobre Jamal Malik (el noi concursant) i el seu germà passa per un conjunt de desgràcies que enforteix la relació entre aquests: la mort de la mare essent ben petits, la prostitució il·legal de nens i nenes a la India,… ; però tot es barreja amb bones dosis d’humor i optimisme.

La fotografia és genial. Hiperactiva i frenètica quan cal, emotiva i cruel. La música és un altre aspecte a destacar d’aquest meravellós film. Una barreja de música americana i made in bollywood. De fet, tota la pel·lícula és un homenatge d’amèrica al cinema indi, competència creixent, imparablement, a Hollywood. Un reconeixement a un tipus de cinema que està causant furor i que guanya adeptes cada dia.

Els actors són genials, començant pel protagonista i pels nens que representen a ell mateix de petit i al seu supervivent (massa) germà. Tampoc cal oblidar el paper del presentador del concurs, un personatges que comences odiant, després t’estimes i al final ja no saps què pensar d’ell.

Resumint, gran pel·lícula, digna d’estar en qualsevol prestatgeria de qualsevol casa. Una sorpresa que una pel·lícula tant bollywoodiana hagi passat a la història per la gran quantitat de guardons aconseguits de la mà de Hollywwod. I és que, realment, s’ho mereix. VISCA BOLLYWOOD!!!!

4 Desembre 2009 Posted by | drama | , | 3 comentaris