THE IMPOSSIBLE (J. A. Bayona)

La nova pel·lícula del director de ‘El Orfanato’ ens mostra les destrosses que va provocar el tsunami que va arrassar el sud-est asiàtic el dia de Sant Esteve de 2004 a través dels ulls d’una família que haurà de lliutar per retrobar-se enmig de tot el caos.

Només són bones paraules el que em ve al cap després de veure aquesta cinta dividida en dues parts. Per una banda tenim la catàstrofe en sí, que Bayona aconsegueix reflectir d’una manera crua, brutal i abrumadorament real. Per l’altra banda tenim les històries i desventures dels membres de la família que han de viure i acceptar la pèrdua dels seus éssers estimats a l’hora que intenten sobreviure a la desgràcia.

Tots i cadascun dels aspectes de la pel·lícula estan esplèndids. Efectes especials, banda sonora i efectes de so, guió, direcció,… però si s’ha de destacar algun element són les interpretacions. Naomi Watts i Ewan McGregor estan fantàstics, però si algú destaca és el jove Tom Holland que està gegant i que es carrega a les espatlles gairebé tot el pes de la narració. Fins i tot els dos fills petits tenen els seus moments.

‘Lo imposible’ s’estrenarà d’aquí a pocs dies a totes les sales de cinema del país, així que no perdeu la oportunitat d’anar-la a veure. Us asseguro que riureu, patireu, us emocionareu i se us posarà la pell de gallina en més d’un moment. Bravo per Bayona!

PHILLIP MORRIS ¡TE QUIERO! (Glenn Ficarra/John Requa)

Una vegada més, la industria cinematogràfica americana ens demostren que són uns ultraconservador homòfobs i, en conseqüència, uns deficients mentals. Quan una distribuidora valenta decideix engegar endavant una pel·lícula que tracta obertament de la homosexualitat, tot són barreres. I encara és pitjor si la protagonitzen dos actors internacionalment reconeguts com Jim Carrey i Ewan McGregor.

Què estem ensenyant als nostres fills -deuen pensar els òrgans censors americans- quan els estem projectant relacions homosexuals protagonitzades per l’Ace Ventura?? I és que la censura nord-americana no té límits. Després que “Brokeback Mountain” aixequès una de les polèmiques més sonades del continent americà (tot i guanyar l’Òscar a la millor direcció al 2005) s’han proposat evitar que es torni a repetir l’incident cancel·lant la projecció d’aquesta pel·lícula als Estats Units, tot i que, per sort, ha arribat a la nostra caretellera a temps. En un principi, el film s’havia d’estrenar a l’abril, però es va endarrerir fins l’agost i ara, novament es torna a endarrerir per “motius econòmics” segons els responsables d’aquesta retallada en la llibertat d’expressió.

Sigui com sigui, nosaltres podem gaudir d’aquesta pel·lícula abans, fins i tot, que els nord-americans (cosa que passa molt poques vegades) Una interpretació excel·lent de Jim Carrey, que demostra que no només és un actor de comèdies -algunes bones, d’altres mediocres- sinó que es defensa molt bé en el terreny del drama. Ja ho va demostrar a “El Show de Truman” i al “Número 23”, i ho torna a fer, posant-se a la pell d’Steven Russell, un timador que a la pressó coneix a Phillip Morris de qui queda bojament enamorat. Un drama romàntic, amb tocs de comèdia i de drama. Una història basada en fets reals on el verdader Phillip Morris apareix al final com a advocat de Jim Carrey. Pareu-hi atenció.

BIG FISH (TIM BURTON)

Aquesta és per mi, de lluny, la meva pel·lícula preferida. Soc esquerrà; això vol dir que el meu hemisferi dret predomina per sobre de l’esquerra. Pel qui no ho sabeu, l’hemisferi dret és on s’hi allotja la imaginació entre d’altres cosses. En poques paraules, en teoria soc un ésser amb molta imaginació. I aquesta pel·lícula desborda imaginació per totes bandes.

L’argument és fantàstic; però la història de la vida d’Edward Bloom (Ewan McGregor de jove, Billy Crudup de gran) és una aventura sense fi, plagada de peripècies i moments emotius que no fan, sinó, arrencar un somriure a l’espectador. Una vida impossible i que, si més no, s’apropa més a la realitat del que ens pensem.

Però el mèrit no li dono a Tim Burton que, tot i manifestar una creativitat latent, no ha fet més que plasmar la novel·la homònima de Daniel Wallace. És cert que Tim Burton té aquesta capacitat de crear entorns angoixants i, alhora, preciosos; és la seva signatura. És fàcil saber quan una pel·lícula és d’aquest bon home. Només cal fixar-se en els arbres recargolats, els personatges pàlids i els cabells extravagants. Però a l’hora de crear bons guions, és molt bon amic del recurs d’adaptar novel·les (Big Fish n’és un cas, i l’encara no estrenada, Alicia en el País de les Meravelles) o fer remakes (el planeta dels simis o Swenney Todd) Això no vol dir, però, que no m’agradi cap d’aquestes pel·lícules, ja que a algunes les tinc en molta consideració (sigui el cas de Swenney Todd)

La música és un personatge més de les seves pel·lícules. Amant dels musicals (La núvia cadàver, Swenney Todd, una altra vegada, Charlie i la Fabrica de Chocolata,…), les eves bandes sonores són dignes d’estar en qualsevol col·lecció de discos. Aquest, és un film on queda palesa com una melodia, perfectament encaixada amb el ritme i la narració, pot dotar a aquesta d’una força emotiva capaç de poser els péls de punta.

Per cert, no es cansa de donar-li papers a la seva dona (Helena Bonham Carter) i, a més, maquillar-la de morta, bruixa o assassina psicòpata cuina-cadàvers??

En resum, la millor pel·lícula que he vist, per la seva estructura perfecta, per la seva història plena d’imaginació i màgia, per la seva música i pel final fantàstic i emotiu.