EL HOMBRE DE LOS PUÑOS DE HIERRO (RZA)

A la petita població de ‘Pueblo de la Selva’ està a punt de desfermar-se una gran batalla entre els clans dels voltants per aconseguir (o protegir) un carregament d’or de l’emperador de la Xina. El denominador comú de tots els clans: la manca de por, el domini de les arts marcials i un sense fi d’armes d’allò més estrambòtiques.

Poques coses bones es poden treure d’aquesta macarrada que s’ha tret de la butxaca RZA, amb l’ajuda d’Eli Roth per escriure un guió que podria haver escrit qualsevol nen de 10 anys. A més, no poden sortir gaire coses bones quan un director es dirigeix a sí mateix (excepte en comptades ocasions com són les pel·lícules de Clint Eastwood, per exemple). ‘El hombre de los puños de hierro’ té una argument molt simple que serveix, únicament, com a excusa per plantar-nos un munt d’escenes de lluita, totes filmades de la mateixa forma, sense poder-ne destacar una per sobre d’una altra. I les interpretacions? Senzillament normals. Ningú destaca pel seu gran paper, així com tampoc destaquen els efectes especials. I la música? Doncs no sé què voleu que us digui; música oriental barrejada amb rap que no acaba d’encaixar enlloc.

Ei, però he dit que alguna coseta bona tenia la pel·lícula. En primer lloc, la pel·lícula comença amb un gran ‘Quentin Tarantino presenta’, i això sempre emociona (RZA és un dels col·laboradors de Tarantino a l’hora de posar música a les seves pel·lícules). A més, tota la pel·lícula porta el seu segell pel que fa a la violència i a l’exageració. Per una altra banda, trobem a Dave Bautista, el lluitador de ‘Pressing Catch’ que va desaparèixer d’aquest món. Em va agradar tornar a veure’l, a més, amb un paper que fa tant per ell i tornar a viure una de les seves famoses ‘Bombes’ (els seguidors de ‘Smackdown’ ho entendran). I, per últim, veient a Russell Crowe enfundat en un personatge de western, amb el seu barret de cowboy, el puro a la boca i un ‘poncho’ ronyós m’ha vingut al cap el personatge de Roland Deschain, de la saga ‘La Torre Oscura’ de Stephen King que, en un principi, havia de protagonitzar ell mateix abans que tot el projecte es paralitzés; i després de veure’l, crec que encara hi ha esperances perquè algun dia la veiem al cine. Això ho decidirà el Ka.

PIRAÑAS 3D (Alexandre Aja)

Continuant amb la febre de les 3Dimensions, s’estrenava fa uns mesos aquest clàssic de Joe Dante, convertit en remake, on un grup de pirañes assessines i amb ganes de carn ataquen tot el que troben al seu pas. Un gènere una mica gastat però que continúa generant beneficis…i pànic a l’aigua. En l’història del cinema hem pogut veure pirañes, taurons, calamars, Moby Dick que han fet que ens ho penséssim dues vegades abans de tirar-nos al mar. A mi el mar ja no m’agrada i ara menys.

Com a remake no és gaire innovadora encara que utilitza els recursos fàcils que el 3D ens pot oferir. Deixa un final molt obert per a una segona part, i és que la productora ja sap que això serà un èxit assegurat i, per tant, no es descarta la possibilitat d’establir una franquicia com ja va passar amb “Tiburón” d’Spielberg.

A tots els amants del cinema macabra a l’estil de “Saw” o de “Hostel” els encantarà l’escena de la matança de joves amb la testosterona pujada; una de les millores considerables respecte a la pel·lícula de fa uns anys. Per cert, Eli Roth, director de “Hostel” fa un “cameo” fugaç en l’escena de la matança i es reserva una de les morts més bèsties, al seu estil. Com  a secundari també està Ving Rhames (el misteriós Marcellus Wallace de “Pulp Fiction”). Qui també fa una aparició estelar després d’un temps sense veure’l és Christopher Lloyd, l’entrañable “Doc” Emmet Brown de “Regreso al futuro”. En general, una pel·lícula totalment prescindible.

EL ÚLTIMO EXORCISMO (Daniel Stamm)

Produida, entre d’altres, per Eli Roth (Hostel), aquesta producció sobre el mastegat tema dels exorcismes s’ha convertit en tot un fenòmen als Estats Units posicionant-se en primer lloc en la taquilla americana. Tot i no tractar-se d’una joia de pel·lícula i parlar d’un tema força sucat, aconsegueix presentar una trama força suggerent. Un pastor (dels de l’esglèsia), especialitzat en la realització d’exorcismes, pateix una crisi de fe. A partir d’aquest moment, es disposa a demostrar el muntatge que hi ha darrera els exorcismes, el frau que suposen i les mentides que s’expliquen. Amb aquest objectiu decideix realitzar un últim “muntatge” i gravar-ho tot en un documental.

I és aquí on recau la importància de la pel·lícula. Està rodada com si estractés d’un fals documental, amb una estètica que ja hem pogut veure a “El projecte de la bruixa de Blair”, “REC”, “Monstruoso” o “Paranormal Activity“. Però hi ha una certa diferència amb totes aquestes. Les abans nomenades estan gravades amb càmeres de vídeo donant aquella sensació d’espontenaïtat que tots sentim en veure vídeos fets per nosaltres mateixos. “El último exorcismo” està gravat amb la intenció de ser un documental i així se’ns mostra en un primer moment. La veritat, la primera mitja hora em va recordar el programa de Callejeros; entrevistes ràpides, canvis rapidíssims de seqüències, talls i moviments de càmera constants,…

Però aquesta estètica de documental va declinant a mida que avança la pel·lícula i l’acció es complica, convertint-se en una successió d’imatges i plans improvisats que deixen de banda l’organització i la planificació que s’hagués fet en un començament. El guió ens vol vendre en primer moment el frau dels exorcismes, però a mida que la trama avança, ens qüestionem què hi ha de fals i què de cert, dubtem de l’existència o no dels dimonis. I tot i les seqüències de terror, la pel·lícula ens mostra aquestes reflexions i dubtes a través de girs argumentals ben estructurats tot i que una mica previsibles. Si vàreu gaudir amb “REC” o “El projecte de la bruixa de Blair” us la recomano, sobretot la última mitja hora. Aviam qui pot veure-la sense apartar en algun moment els ulls de la pantalla.