CINE FÒRUM

Blog dedicat a analitzar el seté art

EL LEGADO DE BOURNE (Tony Gilroy)

Tony Gilroy, guionista de les tres primeres pel·lícules de Jason Bourne, agafa el relleu de Paul Greengrass per continuar donant vida als personatges sorgits de la ment de l’escriptor Robert Ludlum. Aquest cop, però, deixa de banda a Jason Bourne per centrar-se en una altra de les branques d’aquest gran arbre que és la CIA. El personatge en qüestió és Aaron Cross, un agent del programa ‘Outcome’. Degut a la rebel·lió de Bourne, la CIA es veu obligada a tancar tots els programes relacionats amb ‘Treadstone’ (el programa d’on va sorgir Bourne) i això fa que tots els agents estiguin sent suprimits. Cros haurà de fugir per mantenir-se en vida alhora que investiga tot el funcionament del programa.

La saga de Bourne està més viva que mai i així ho declara la pel·lícula des de la primera imatge que recorda (o quasi plagia) la primera escena de la primera pel·lícula i la última de la darrera. S’entén? Doncs està clar, que amb una sola imatge ja ens transportem a l’univers de Bourne, sense Bourne, però amb una presència constant de Bourne. I és que ‘El legado de Bourne’ no és una seqüela, sinó que l’acció transcorre al mateix temps que ‘El últimatum de Bourne’, la tercera part de la saga, i recupera alguns dels moments i dels personatge d’aquesta, com el director de la CIA, el creador de ‘Treadstone’ o l’agent Pamela Landy; tot i que les seves aparicions són bastant fugaces.

I són fugaces perquè ‘El legado de Bourne’ ens sitúa en un nou espai, amb una nova trama i uns nous personatges. I potser és aquí on trobem el principal inconvenient que se li pugui atribuir. La saga necessita situar-nos novament dins d’aquest entrallat d’agents, programes i confabulacions i per això hi dedica pràcticament tot el metratge, deixant l’argument en un segon lloc i donant la sensació, al final, que no ha passat res en tot el film. És a dir, que els fanàtics que esperin un argument d’allò més enrevessat no el trobaran, però de ben segur que sí estarà present en la segona part (o cinquena?)

Pel que fa la nova fornada d’actors, els he trobat molt encertats. Des del seu descobriment a ‘En tierra hostil’, segueixo Jeremy Renner des de prop i no decepciona; i el tàndem que forma amb Rachel Weisz trobo que té molta química. Edward Norton té fusta de dolent, tot i que no l’hem vist desenvolupar-ho molt en aquesta pel·lícula; però ja li arribarà el moment. Per a la següent entrega (no hi ha cap mena de dubte que n’hi haura una), només podem demanar que Aaron Cross es trobi amb Jason Bourne. Seria rodó.

I per acabar el post, com no podia ser de cap altra manera, la cançó de Moby que posa punt i final a cadascuna de les pel·lícules de la saga.

23 Agost 2012 Posted by | acció | , , , , , | 6 comentaris

MOONRISE KINGDOM (Wes Anderson)

Finals dels anys 60. Sam i Suzy són dos nens de 12 anys que s’enamoren i decideixen escapar-se per viure la seva aventura. Ell s’escapa d’un campament d’scouts on no és un dels nois més populars i ella d’una casa de nines on regna la indiferència en el matrimoni dels seus pares. Tot això, mentre a la illa on viuen es va formant una gran tempesta que amenaça amb ser devastadora.

La nova pel·lícula de Wes Anderson és una faula meravellosa i un cant a l’amor, la infantesa, la responsabilitat i la immaduresa d’alguns adults. Amb una estètica que recorda, a vegades una pel·lícula d’animació, a vegades un somni, Anderson ens submergeix en el seu món quadriculat on els girs de càmera són de 90 graus i on tot allò que surt a escena sembla estar tallat per un eix de simetria perfecte. Això la fa ideal per persones amb una preocupació excessiva per l’ordre i un pèl cap-quadrades.

El cast és d’allò més contradictori. Per una banda estan els joves escoltes, amb els seus pantalons curts, el seu uniforme, les seves insígnies i les seves navalles; completament desconeguts, però molt reveladors. Sobretot si parlem de la parella protagonista. Ella, capaç de mostra-se un pèl psicòpata amb només una mirada i un parell de línies de diàleg, i ell, amb una gran capacitat d’expressió facial sense la necessitat de canviar l’expressió de la seva cara. Per una altra banda, estan els actors més reconeguts en papers secundaris però molt entranyables. Bruce Willis, Bill Murray, Frances McDormand, Tilda Swinton, Jason Schwartzman i un genial Edward Norton (que ho borda en el paper de cap de campament!!). Atenció a l’aparició curta, però sensacional, de Harvey Keitel.

Resumint, es tracta d’una pseudo-comè perfecta!! Amb un contingut i una forma immillorables, amb un cast sensacional i una banda sonora magnífica i magnètica que destaca des de la primera nota en els crèdits inicials, passant per les versions del Carnaval dels Animals, fins al final de la cinta (mai havia vist com totes les persones que han anat a veure una pel·lícula s’esperen fins que acabin de passar tots els noms per la pantalla). I és que els crèdits finals i la música que l’acompanyen es mereixen un deu. Una de les recomanacions de l’any, se’ns dubte. Llàstima que s’hagi estrenat amb tant poques còpies. Després ens estranyem que als cinemes només trobem porqueries…

26 Juny 2012 Posted by | aventures, humor | , , , | 16 comentaris

STONE (John Curran)

Gerald “Stone” Creeson (Edward Norton) és un pres que està esperant obtenir la condicional. Jack Mabry (Robert deNiro) és l’agent de la condicional que l’està evaluant.  Entre ells dos s’interposa Lucetta Creeson (Milla Jovovich) que utilitzarà totes les seves armes de dona per seduir Mabry per tal d’ajudar la seva parella des de fora de la presó.

M’ha sorprés sobremanera que aquesta pel·lícula hagi estat categoritzada com a film d’acció i thriller. Acció? No hi trobem res d’acció. I quan dic res, és res. No hi ha ni un tret, cap persecució ni tan sols una baralla. Thriller? Potser estem acostumats als thrillers policíacs o thrillers de pressons. Però en aquest film no hi ha cap signe d’aquests. La presó no és més que una excusa, un context per encabir-hi el guió que jo categoritzo com a drama psicològic. La pel·lícula ens mostra, amb una narració molt pausada, els canvis que experimenten els seus protagonistes, a nivell psicològic, vital, laboral i espiritual. Uns personatges, per una altra banda, molt ben dibuixats i amb una forta càrrega psicològica.

John Curran fa un ús excessiu del pla-contrapla (degut a les nombroses converses del film -algunes transcendentals i algunes insignificants-) per mostrar tots els matissos de cadascun dels personatges en un guió que no acaba d’implicar emocionalment l’espectador i amb forats en els moments decissius. Es tracta d’una pel·lícula que es recolza massa en les excel·lents interpretacions d’uns actors i unes actrius que saben exposar tot el seu potencial amb personatges complexos. Bona opció per als amants d’aquelles pel·lícules que fan treballar el cervell i que exploren psicologies alienes. No és una bona opció per mi (jeje).

29 Octubre 2010 Posted by | drama | , , , | 7 comentaris