CINE FÒRUM

Blog dedicat a analitzar el seté art

ENTRE MAESTROS (Pablo Usón)

‘Entre maestros’ és una pel·lícula pseudo-documental, mig experiment mig reality show, sobre un mètode d’educació inspirat en el llibre ‘Veintitrés maestros, de corazón. Un salto cuántico en la enseñanza.’, de Carlos González que tracta de descobrir sobre com seria una escola i una aula d’alumnes de secundària si no existís una llei que marca quins són els continguts que han d’aprendre els alumnes al llarg de la seva escolaritat. Per posar-lo a la pràctica, Pablo Usón va contactar amb el seu escriptor i el va posar al capdavant d’una aula amb joves d’entre 16 i 19 anys, desmotivats per l’aprenentatge i l’educació, durant 12 dies, per provar el seu mètode d'”educar empoderant”.

Es tracta d’un documental molt interessant, des del punt de vista pedagògic i sociològic, que enfoca l’educació des de la seva vessant més emocional a través de la idea de ‘coneix-te a tu mateix per conèixer als altres’. El principal problema és que la proposta experimental a vegades es perd en el seu plantejament i crea confusió en l’espectador, ja que hi han moments que sembla un grup de reforç de matemàtiques i recursos importants com els enigmes diaris que proposa l’adult als joves (no el mestre als alumnes) es deixen molt enlaire. Tot i així, el director ha optat per fer una distribució molt austera de la pel·lícula, únicament projectant-se en els cinemes Girona de Barcelona i a través de portals com Filmin, però comprometent-se a posar a l’abast de tothom totes les hores de gravació de l’experiment.

El millor de tot és la humiltat que engloba tota la cinta. Des de la senzillesa de la posada en escena i la qualitat del so a l’actitud del propi Carlos González que, tot i explicar que es tracta d’un projecte que s’hauria de donar a les aules al llarg de tots els cursos, no té cap problema en admetre que no va aconseguir tots els objectius establerts i que, en algun moment de la cinta, no ha pogut ajudar als joves que ho necessitaven.

Conclusió: Amb un plantejament més concret seria una pel·lícula imprscindible per a qualsevol persona amb interés per la pedagogia que es fa en aquest país.

23 febrer 2013 Posted by | documental, educació | , , | 9 comentaris

ELS NENS SALVATGES (Patricia Ferreira)

Aquí teniu el segon ‘cameo’ d’Aficionats als Senders. Sembla que li està agafant el cuquet d’això de la crítica de cinema.

La nova pel·lícula dels nostres herois adolescents catalans ja està en cartellera des del passat divendres 25 de maig. La veritat és que no només els adolescents són coneguts, sinó que tot l’equip educatiu de l’escola són ben coneguts tan per la televisió com pel teatre i el cinema català. Això, en primer lloc, fa més que distreta la pel·lícula, perquè aprofitant que nosaltres anem al cinema quan són partits del Barça podem xerrar a la sala i comentar tot el serial d’aparicions televisives de cada personatge. La veritat és que escriuria un post de mil pàgines perquè és d’aquelles pel·lícules que donen molt per xerrar després.

Intentaré centrar-me en l’argument. La pel·lícula tracta les dificultats educatives de l’actualitat en una societat molt diversa on sembla que anem tots ben perduts. Els pares se senten desorientats i no saben quina atenció donar-los, tampoc no saben si ser molt tolerants o quin grau de límits calen pels seus fills. Aquests… quin món el dels adolescents! Necessiten atenció, però volen ser autònoms; tenen molta energia i inquietuds, però alhora res a fer; volen menjar-se el món, però en realitat se senten insignificants davant d’aquest… La distància entre els adults i els adolescents, malgrat que la diferència d’edat no sigui gaire gran, és tan abismal que es produeix una certa incomprensió entre ambdós “bàndols”. A més, se li ha d’afegir la dificultat educativa dels professors davant d’una classe amb massa alumnes, molt divers, desmotivats (no per culpa seva, sinó segurament per no entendre ben bé quin lloc ocupen, i què coi hi fan escalfant la cadira), però a més a més, amb la pressió de realitzar un cert temari, amb un cert temps, que gairebé no els dóna temps per preocupar-se de les problemàtiques individuals de cada alumne i de donar-los suficient motivació, fent sortir així el potencial que els adolescents duen dintre, on a més a més, se li afegeix la tendència de responsabilitzar l’escola de tot allò que influeix als adolescents, tan dins com fora del centre, pel fet d’entendre que en el centre no només s’aprenen els coneixements sinó també les aptituds i els valors, obviant, a vegades, la importància de la feina a casa i extraescolar.

Tot plegat, un panorama ben embolicat, on no hi ha culpables i que donaria lloc a múltiples reflexions i possiblement a cap solució perfecta. Però la reflexió sempre és bona, perquè vol dir que també hi ha preocupació i ganes de canvi, d’esforçar-se i de fer les coses ben fetes.

Només dir, que el final és inesperat i potser allunyat de la realitat propera i que, en alguns moments, es fa lenta. Tot i així ho podem amenitzar amb alguns comentaris que puguem fer durant el llarg metratge sobre els actors i sobre les experiències personals ja que de ben segur que ens en sentirem identificats, no tan amb el què fan sinó amb el que diuen o el que pensen, tan amb els adolescents com amb els adults. També es fa amena per alguns comentaris dels professors, amb els quals vaig riure molt, que són, com se sol dir, de llibreta! És a dir, d’aquells de tota la vida; com ara “et toca fer el què toca fer i el què et toca fer és estudiar!”, “jo vaig a treballar i la teva feina és estudiar!”, o “ui, quina pena que em feu!”, “va, que se’ns en va l’hora!”. A mi això em va fer recordar una professora que tenia que sempre ens cridava: “És que vosaltres viviu entre cotons!”. De ben segur que tots teniu algunes frases típiques dels professors. Els alumnes (tot i que no sóc profe encara) em diuen que sempre els dic: “Ho sabeu de sobres” quan els crido l’atenció i ja ha passat a ser la broma del grup!

Us animo a veure la pel·lícula i a comentar les vostres reflexions i experiències! A veure si fem un bon recull de frases mítiques!

4 Juny 2012 Posted by | drama | , , | 12 comentaris

MONSIEUR LAZHAR (Philippe Falardeau)

Bachir Lazhar és un immigrant Argelí que arriba a Canadà en busca d’asil polític després de perdre la seva familia. Allà començarà a donar classes a un grup de joves alumnes que acaben de passar per una situació traumàtica.

Aquesta joia canadenca ens arriba en un moment en que la qualitat de l’educació pública en el nostre país està penjant d’un fil; i en ella s’hi reflecteixen els principals reptes que ens trobem avui en dia: inclusió social, immigració, manca de confiança vers el professorat, currículums tancats,… De tots aquests temes, i més, Philipe Falardeau fa una reflexió i ens deixa una pel·lícula que és un homenatge a l’educació, a la tasca que alumnes i docents fan a les escoles i a la importància que aquesta té en la societat.

A través dels ulls del professor Lazhar (un immens Mohamed Fellag) i dels seus joves alumnes, ens endinsem en una història molt emotiva, dramàtica però sense caure en el melodrama, amb tocs d’humor i forts alt-i-baixos emocionals. Vaja, com en qualsevol aula de qualsevol escola. Cal destacar la banda sonora, que és senzilla i magnífica, i la realització que aconsegueix captivar-nos des del primer minut. Tingueu en compte, però, que no us trobareu amb una cinta de l’estil de ‘Los chicos del coro’ o del ‘Club de los poetas muertos’, tot i que ho pugui semblar en un principi. Aquesta pel·lícula pretén anar més enllà, fent-nos reflexionar per poder encetar interessants converses al voltant de la pedagogia i de la vida a les escoles.

Em perdonareu que em salti una mica els principis d’aquest blog, però ja que estic fent aquest post sobre una pel·lícula que reivindica la importància de l’educació, deixau-me que inclogui un video que han fet des de la plataforma de ‘Ciudadan@s por la Educación Pública’ en defensa d’aquesta institució. Són quatre minuts de video precisosos que tots hauríem de veure i de valorar. Espero que obri alguns ulls.

25 Mai 2012 Posted by | drama | , , | 10 comentaris