CINE FÒRUM

Blog dedicat a analitzar el seté art

VA DE… CRÈDITS INICIALS

Avui toca post especial (bàsicament, perquè fa dies que no puc anar al cinema) sobre crèdits d’opertura, al meu parer, sensacionals.

Començo pels que, diuen, van suposar una revolució en aquesta matèria i molts els consideren els pares dels crèdits d’inici moderns. Es tracta de ‘Se7en’, de David Fincher, un director que ja ens té acostumats a grans títols de crèdit com els de la recent ‘Millenium: Los hombre que no amaban a la mujeres’, que els podeu veure aquí.

Però aquest tipus de crèdits existeixen des de molt abans, així que us deixo un recull dels que considero millors, començant per els psicodèlics crèdits de la primera cinta de James Bond d’ara fa 50 anys: ‘James Bond contra el Dr. No’

I què m’en dieu de l’inici de ‘Buried‘?

Tim Burton és un altre dels grans que sap utilitzar els crèdits per començar una pel·lícula. Us poso l’inici de ‘Charlie i la fàbrica de xocolata’ tot i que no és la seva millor pel·lícula.

No puc oblidar-me de ‘Zombieland‘ de Ruben Fleischer i els seus crèdits a ritme de Metallica.

I, tot i que mai (o gairebé mai) parlo de sèries de telvisió, no m’he pogut estar d’incloure el ‘main title’ de Juego de Tronos, que és del millor que he vist en moltíssim temps a la televisió.

Per últim us deixo els que són, per mi, el millor començament de pel·lícula. Es tracta, un cop més, de James Bond a ‘Casino Royale’

Espero les vostres opinions o recomanacions vers aquest tema.

Anuncis

21 Novembre 2012 Posted by | General | , , , , , | 11 comentaris

MILLENIUM: LOS HOMBRES QUE NO AMABAN A LA MUJERES (David Fincher)

Quin dilema més gran ha tingut les últimes setmanes!!! Anar a veure la última de Fincher o la última de Eastwood? Donar part del meu sou a un remake o gastar-m’ho en un argument original? Doncs la resposta és, efectivament, anar a veure totes dues. A l’espera d’entrar a la sala per veure ‘J. Edgar’ us comento l’últim film d’un dels millors directors, subjectivament parlant, dels últims temps: David Fincher.

La primera part de la saga Millenium, tot i que de moment no és segur que hi hagi una segona part, ens presenta a Michael Blomkvist, un periodista en hores baixes que investiga la desaparició d’una jove 40 anys enrere. Per a la investigació comptarà amb la misteriosa Lisbeth Salander i haurà de barrejar-se amb una família plena de reminiscències nacionalsocialistes nazis.

L’únic motiu pel qual he anat a veure-la és, com ja he comentat, pel seu director. Tenia ganes de veure com imprimia el seu segell en una de les pel·lícules més exitoses i remarcables de la filmografia sueca dels últims anys. I no falla. La seva emprempta és clara i ens regala un thriller ben trabat, amb una posada en escena sòlida i tensa que ens submergeix de ple en la història. Tot i la seva llarga durada cal dir que no sobra ni un minut. En cap moment es fa pesada i el llarg tercer acte, que sembla que no hagi d’acabar mai, entra a la perfecció.

Malgrat això, no podem evitar adonar-nos que estem davant un remake d’una adaptació d’un gran best-seller signat per Stieg Larsson; i això ja és un punt negatiu. Perquè pervertir una pel·lícula ja de per sí bona? No he vist la pel·lícula original sencera d’una tirada ni he llegit els llibres, però pel que m’han comentat, aquesta versió americana és força més ‘light’ que la seva homòloga sueca. Però això es podria convertir en un punt positiu, ja que la intenció de Fincher no ha estat, en cap moment, superar la original (objectiu de molts directors de remakes); a més, l’acció la ha situat a Suècia i no a Amèrica (tot i que queda estrany veure tota Suècia amb diaris, telenotícies i cartells en anglès)

Menció especial per al cast encapçalat per Daniel Craig i, en especial, per a Rooney Mara en la pell de Salander: espectacular transformació física i psicològica!! Menció molt especial per a la Banda Sonora de Trent Reznor i Atticus Ros que, un cop més, signen una música electrònica integrada perfectament a la trama. I premi al director, més proper a films com ‘Zodiac’  que no pas a l’actual ‘La red social‘, per uns títols de crèdit insòlits i que poden portar a una llarga discussió (cal tenir en compte que ell va ser un dels pares dels títols de crèdit moderns amb la seva sobrecollidora ‘Seven’) Aquí us els deixo, sense noms, perquè us en feu a la idea de què parlo.

30 gener 2012 Posted by | thriller | , , , , | 11 comentaris

LA RED SOCIAL (David Fincher)

Feia temps que una pel·lícula no em confonia tant…i estic encantat que em passi!!! “La red social” em va confondre des de la primera noticia que vaig tenir del seu rodatge. “Una pel·lícula sobre el facebook?? Quina merda!!” al que seguia “Dirigida per Fincher?? Impressionant!!. “Treure un guió de la vida del seu creador?? Poc suc se’n treurà” i després “la crítica diu que és una clara lluitadora als Oscars. S’haurà d’anar a veure”. De “Vaja, hi ha gent a qui no li ha agradat gens. Ja m’ho pensava” a “Ostres, a molta gent li ha encantat. Li donaré una oportunitat”. La veritat és que m’ha costat decidir si donar-li una oportunitat o no. Evidentment li he donat aquesta oportunitat i, la veritat, no sabria què dir-vos. Si estava confós abans de veure-la, ara no us ho podeu imaginar.

Anem per parts. Primer el que tinc clar. Jesse Eisenberg (encarregat de donar vida a Mark Zuckerberg -creador de Facebook-) és genial. Ja ho va demostrar a “Zombieland” i ho torna a demostrar en aquesta ocasió. Està acompanyat de secundaris “bons”, no van més enllà. Per cert, el doblatge en castellà d’alguns personatges és patètic. Personalment, em sobra el Justin Timberlake, crec que hi han un munt d’actors joves que podrien haver donat vida al creador de Napster. Per una altra banda, David Fincher és un crack. Només el director de pel·liculons com “Seven” o “El club de la lucha” seria capaç de fer una pel·lícula d’aquest estil tan visualment atractiva. L’escena de la regata, que no acaba d’encaixar en el conjunt del film, és una meravella. Fincher es surt del seu registre més fosc per apropar-nos a una realitat més realista i viva que algunes de les seves anteriors cintes.

Però el que no tinc gaire clar és el guió, signat per Aaron Sorkin i basat en el llibre “The accidental billionaires” de Ben Mezrich. Sorkin ha estat capaç d’escriure un guió de dues hores, pràcticament, sobre un tema tan poc “atractiu” com és la creació de Facebook, les diferents persones que  hi van participar o les demandes contra Zuckerberg per pressumptes robatoris de la propietat privada. I dic poc atractiu perquè tota aquesta història es podria explicar ràpidament en menys de cinc minuts. La qüestió és que Aaron ha trencat amb l’estructura convencional del guió en tres actes i s’ha dedicat a anar endavant i endarrera en el temps per explicar-nos la història des de tots els punts de vista amb una neutralitat remarcable.

Resumint, punt negatiu per fer una pel·lícula sobre un tema amb tant poc suc com la creació de Facebook i punt molt positiu per haver-ho fet tant bé. Sembla mentida com de bé va l’escriure per aclarir les idees. Definitivament, molt bona recomanació.

25 Octubre 2010 Posted by | biopic | , , , | 13 comentaris