SKYFALL (Sam Mendes)

En el 23è lliurament de la saga Bond, l’agent 007 s’haurà d’enfrontar a un perillós enemic que ha aconseguit un disc dur amb les identitats de tots els agents infilitrats en organitzacions terroristes. A més, aquest enemic està molt relacionat amb l’ ‘M’ i ens servirà com a pretext per conèixer una part important del passat de Bond, James Bond.

Fa temps que es rumorejava  d’Skyfall’ que és la millor pel·lícula de tota la saga; i els rumors no són del tot equivocats. La veritat és que ara mateix tinc el cor dividit entre ‘Casino Royale’ i aquesta última entrega, que té tots els ingredients d’una pel·lícula de Bond amb moltes espècies que la fan especial. Perquè amb ‘Skyfall’, Bond celebre el seu 50è aniversari. Un número rodó per a una pel·lícula rodona i que tanca un cercle de manera magistral.

Com sempre, Daniel Craig està increïble (encara que alguns continuaran apostant per Sean Connery o, fins i tot, per Roger Moore), però cal destacar, i molt, a Javier Bardem en la pell d’un dels enemics de Bond més perillossos, letals i, fins i tot, carismàtic i a l’actriu Judi Dench que després d’encarnar durant tants anys el personatge d’M’, per fi té el protagonisme que es mereix; i no decepciona gens ni mica. Però qui mereix una menció molt especial, tot i el seu petitíssim paper, és Albert Finney, que havia d’encarnar a James Bond abans que Sean Connery i que aquí té la seva oportunitat per deixar emprempta a la saga amb un parell de frases que faran les delícies dels seguidors més fidels. També són importants el paper de Ralph Fiennes i de Ben Whishaw, el nou ‘Q’, amb qui Bond té una de les millors converses de tota la pel·lícula.

A estones m’ha recordat a altres pel·lícules del gènere com el Batman de Christopher Nolan, la saga de Bourne (amb aquella persecució pel metro de Londres) o l’Apocalipsis Now’ de Coppola; fins i tot té alguna reminiscència de ‘Solo en casa’!!! Però això no és tot. I és que ‘Skyfall’ està plena, pleníssima, d’homenatges i referències a algunes de les pel·lícules més memorables de l’agent 007, des de ‘Solo para sus ojos’ a la gran ‘Goldfinger’ i ajunta un conjunt de gadgets (senzills, això sí) i de cotxes que ens faran retrocedir anys enrere. I potser aquesta és la millor jugada del guió d’Skyfall’: sap ajuntar i barrejar amb molta habilitat la modernitat i espectacularitat de les entregues més modernes amb l’estil i els records que ens aporten les més antigues; ‘Skyfall’ aconsegueix resumir 50 anys d’història en quasi dues hores i mitja. Sens dubte, una de les millors pel·lícules del 2012. Benvinguts a ‘Skyfall’.

JAMES BOND CONTRA GOLDFINGER (Guy Hamilton)

Aprofitant la propera i esperada estrena de ‘Skyfall’, l’últim lliurament de la saga Bond, us deixo la crítica de la que és, segons el meu amic Esteve, la millor pel·lícula que mai s’hagi fet sobre l’agent 007, on Sean Connery es posa per tercera vegada en la pell del famós agent britànic per enfrontar-se al malvat Goldfinger i evitar una catàstrofe econòmica als Estats Units.

He de dir que no he vist masses pel·lícules de la saga, i les que he vist d’antigues em van deixar un gust una mica amarg a la boca (què voleu que us digui, la primera que vaig veure va ser ‘Panorama para matar’); així que no tenia masses esperances. Però tenint en compte que és la tercera pel·lícula de la saga, rodada al voltant de l’any 64, em va sorprendre molt per la seva qualitat, pel nombre d’escenes d’acció i pel plantejament general del film.

Té tot alló que li demanem a una pel·lícula de James Bond: dolents molt dolents, moltes noies Bond, secundaris memorables (com no recordar a l’Oddjob i el seu barret mortal), uns títols de crèdit inconfusibles, escenes memorables com la noia coberta d’or o el làser amenaçant la virilitat del nostre protagonista, i un Bond en estat de gràcia, interpretat per un Sean Connery excel·lent que li dóna aquell toc d’humor, ironia, fatxenderia i, fins i tot, misoginia tant característica dels primers Bond.

Jo em declaro defensor afèrrim de Daniel Craig, però reconec que Connery va ser el primer i el millor Bond (després de Craig, és clar). De fet, crec que Craig està recuperant l’esperit del Bond de Connery, això sí, sense fumar ni estar a cada moment amb una copa a la mà i tractant amb més respecte les dones.

Així doncs, mentre esperem l’estrena d’Skyfall’ ens podem entretenir a recuperar les pel·lis anteriors de Bond, James Bond. Per mi, la millor fins al moment és ‘Casino Royale’ i la pitjor ‘Panorama para matar’. I per vosaltres?

MILLENIUM: LOS HOMBRES QUE NO AMABAN A LA MUJERES (David Fincher)

Quin dilema més gran ha tingut les últimes setmanes!!! Anar a veure la última de Fincher o la última de Eastwood? Donar part del meu sou a un remake o gastar-m’ho en un argument original? Doncs la resposta és, efectivament, anar a veure totes dues. A l’espera d’entrar a la sala per veure ‘J. Edgar’ us comento l’últim film d’un dels millors directors, subjectivament parlant, dels últims temps: David Fincher.

La primera part de la saga Millenium, tot i que de moment no és segur que hi hagi una segona part, ens presenta a Michael Blomkvist, un periodista en hores baixes que investiga la desaparició d’una jove 40 anys enrere. Per a la investigació comptarà amb la misteriosa Lisbeth Salander i haurà de barrejar-se amb una família plena de reminiscències nacionalsocialistes nazis.

L’únic motiu pel qual he anat a veure-la és, com ja he comentat, pel seu director. Tenia ganes de veure com imprimia el seu segell en una de les pel·lícules més exitoses i remarcables de la filmografia sueca dels últims anys. I no falla. La seva emprempta és clara i ens regala un thriller ben trabat, amb una posada en escena sòlida i tensa que ens submergeix de ple en la història. Tot i la seva llarga durada cal dir que no sobra ni un minut. En cap moment es fa pesada i el llarg tercer acte, que sembla que no hagi d’acabar mai, entra a la perfecció.

Malgrat això, no podem evitar adonar-nos que estem davant un remake d’una adaptació d’un gran best-seller signat per Stieg Larsson; i això ja és un punt negatiu. Perquè pervertir una pel·lícula ja de per sí bona? No he vist la pel·lícula original sencera d’una tirada ni he llegit els llibres, però pel que m’han comentat, aquesta versió americana és força més ‘light’ que la seva homòloga sueca. Però això es podria convertir en un punt positiu, ja que la intenció de Fincher no ha estat, en cap moment, superar la original (objectiu de molts directors de remakes); a més, l’acció la ha situat a Suècia i no a Amèrica (tot i que queda estrany veure tota Suècia amb diaris, telenotícies i cartells en anglès)

Menció especial per al cast encapçalat per Daniel Craig i, en especial, per a Rooney Mara en la pell de Salander: espectacular transformació física i psicològica!! Menció molt especial per a la Banda Sonora de Trent Reznor i Atticus Ros que, un cop més, signen una música electrònica integrada perfectament a la trama. I premi al director, més proper a films com ‘Zodiac’  que no pas a l’actual ‘La red social‘, per uns títols de crèdit insòlits i que poden portar a una llarga discussió (cal tenir en compte que ell va ser un dels pares dels títols de crèdit moderns amb la seva sobrecollidora ‘Seven’) Aquí us els deixo, sense noms, perquè us en feu a la idea de què parlo.