ABEL (Diego Luna)

Abel és un nen de nou anys que torna a casa després de passar un temps en un centre psiquiàtric degut a les greus conseqüències psicològiques que va tenir per a ell la marxa del seu pare. En tornar troba la seva germana gran, el seu germà petit i la seva mare i, soprenentment, torna a parlar. Però des d’aquest moment, Abel adoptarà el rol de cap de família, convertint-se en el pare del seu germà i marit de la seva mare.

L’actor Diego Luna es passa a la direcció d’aquest film, produit entre d’altres per Gael Garcia Bernal i John Malkovich, que barreja comèdia i dramatisme. Com si d’una fàbula es tractés, Luna reflecteix la vida peculiar d’aquesta familia, amb els seus moments còmics i els seus passatges més dramàtics, amb un estil narratiu que, tot i semblar que no avança, enganxa i crea addicció. Havia llegit que la pel·lícula es basa en el conflicte d’Èdip que travessen els nens petits, però jo no la defendré des d’aquesta posició; no és la història d’un nen que s’enamora de sa mare i inicia una relació d’enemistat vers son pare, és la història d’un nen que nega, inconscientment, l’existència de son pare i li pren el relleu. El guió (molt correcte) està acompanyat per una banda sonora molt ben triada i un aspecte visual molt realista.

Però pel que mereix tan i tan la pena veure aquetsa petita joia és pel seu protagonista, l’Abel, fabulosament interpretat pel petit Christopher Ruiz-Esparza, que tot i ser el seu primer film, es mou com peix a la seva peixera, amb una naturalitat i una gràcia espectacular (sens dubte, el millor d’aquesta pel·lícula mexicana) i acompanyat per uns actors poc coneguts (com a mínim en el nostre país) però que fan una feina excel·lent (incloent els dos germans d’Abel). Així que apunteu aquest nom: Christopher Ruiz-Esparza, perquè tindrà futur.