CINE FÒRUM

Blog dedicat a analitzar el seté art

EL EXÓTICO HOTEL MARIGOLD Vs. LA PESCA DE SALMÓN EN YEMEN

Avui us deixo un post que em fa molta il·lusió perquè és el meu primer cameo al blog. Es tracta d’una crítica feta per la nostra companya d’Aficionats als Senders. Les crítiques cap a ella, si us plau, jeje.

En primer lloc, advertir-vos que no sóc tan entesa de cinema com el nostre admirat Crític ni molt menys!, però em sembla que la eina del bloc, a banda de ser una reflexió sobre les pel·lícules (argument, interpretació…) és, per als que no en sabem tant, una bona manera de saber quina pel·lícula ens podem estalviar de pagar per anar al cinema i quina és una bona recomanació i, en definitiva, el que podríem anomenar com una bona experiència cinematogràfica. Jo, més que l’anàlisi cinematogràfic, el que voldria és fer un post per recomanar-vos-en una, i per estalviar-vos de veure’n una altra, si us sembla.

Ambdues pel·lícules es presentaven com a bones comèdies però al final va resultar que una em va semblar molt millor que l’altra. M’explico.

La primera és “El exótico Hotel Marigold”, del director de Shakespeare in love (John Madden). Una comèdia fresca i amena, amb molts moments hilarants, la qual vaig poder gaudir amb un somriure d’orella a orella durant tot el llarg metratge. Narra la història de set persones d’avançada edat que, per diverses circumstàncies, decideixen fer un viatge per allunyar-se de les preocupacions i de les complicades situacions que viuen en l’actualitat. En un primer moment es trobaran amb una decepcionant rebuda a l’exòtic Hotel Marigold, i pensaran que fer aquest viatge és la pitjor idea que mai haguessin pogut tenir, però finalment veuran que els permetrà trobar els seus camins o alló que els mancava, potser fins i tot, sense saber-ho. És una pel·lícula optimista que parla de la importància de les relacions humanes, del pas del temps, d’autosuperar-se, de fer les coses amb il·lusió, de somiar, de la possibilitat de rectificar, de la companyonia i de la tolerància. Ambientada en l’Índia és un bon pretext per treure alguns temes com la diferència cultural, tot i que tampoc no se centra en això. I com no, hi ha de faltar algun argument bollywoodià sobre l’amor i la importància del casament que a nosaltres, o com a mínim a mi, se’ns fa gran, però com passa a ‘Slumdog Millionare’, amb la qual comparteixen actor principal, no ho tracten de forma exagerada. Us recomano molt de veure-la, però sense mirar el tràiler abans (així que gairebé us estic demanant una confiança a cegues!).

I la segona és una pel·lícula que, si voleu, us podeu estalviar d’anar a veure. Es tracta de la “La Pesca del Salmón del Yemen” (Lasse Hallström) la qual em pensava que era èxit segur perquè hi sortia l’Ewan McGregor i l’anomenaven la millor comèdia de l’any! Fet que, després de veure-la, he entés que déu ser que ho diuen a totes les comèdies això. Només vull dir que tan sols amb el projecte que servia d’excusa per fer un fil conductor de la pel·lícula em va treure de les caselles. Es tracta de fer una presa amb aigua de no sé quin dipòsit i importar els salmons del nord d’Europa a una zona tan àrida com la del Yemen per tan sols poder complir el capritx d’un milionari. El fet que hi intentessin posar arguments científics encara se’m posaven més els pèls de punta i els ulls com taronges, fet que no em va deixar gens gaudir de la pel·lícula. Només em venia al cap les ganes de dir-li al director que si vol fer ciència ficció ho faci per una altra banda, que pot ferir menys la sensibilitat de l’espectador i dels habitants de la zona que vés a saber si tenen aigua potable. A més, els intents de posar-hi arguments científics, de crítica política o de reflexió sobre les cultures em van semblar molt mal aconseguits, però ja us dic, pot ser que estigués tancada en banda perquè la temàtica d’entrada ja no em va semblar acceptable. Només salvaria la crítica de les aparences a la política. En definitiva, segons la meva modesta opinió, és una comèdia que en realitat em va semblar més aviat un drama, literalment vaig plorar més que no riure. A més, és farcida amb un toc de romanticisme rosa pastel difícil de digerir. Així que, en aquest cas, amb el tràiler crec que en tindreu prou.

Anuncis

17 Mai 2012 Posted by | humor | , , | 9 comentaris

ELS JOCS DE LA FAM VS. BATTLE ROYALE

Vagi per davant que no he llegit cap dels dos llibres en els que estan basades les dues pel·lícules que avui comparo i que no havia escoltat parlar d’Els jocs de la fam’ fins que es va estrenar la pel·lícula, dirigida per Gary Ross. En un principi no l’anava a veure, però els comentaris constants que escoltava sobre la seva similitud i, fins i tot, inspiració en ‘Battle Royale’ (Fukasaku Kinji) m’han fet canviar d’opinió. Si més no, amb un objectiu: establir quina és millor. Anem per punts:

1. Guió

Situem-nos. ‘Battle Royale’ (a partir d’ara ‘BR’) es centra en una classe de 42 estudiants que són obligats a participar en un programa de supervivència en una illa, on tenen tres dies per matar-se entre ells fins que només quedi un supervivent o moriran tots. Aquest programa existeixa causa d’una superpoblació desmesurada i d’una actitud, per part de la joventut en general, desafiant i rebel.

‘Els jocs de la fam’ (‘EJDLF’) es centra en un grup de 24 nois i noies (anomenats ‘Tributs’) que provenen dels 12 districtes de Panem, un suposat futur continent americà en decadència on les diferències de classes són astronòmiques. Els jocs de la fam és una lluita a mort televisada i seguida per infinitat d’espectadors on només pot quedar un supervivent. Katniss, una jove de 16 anys dels districte 12 (el més pobre de tots), serà un d’aquests tributs en presentar-se voluntària per substituir la seva germana petita.

Mentre ‘BR’ ens mostra una lluita brutal amb una senzilla explicació que no va més enllà d’un petit discurs, ‘EJDLF’ no es centra únicament en la lluita (que comença bastant avançat el film), sinó que s’endinsa en els terrenys de l’exclusió social, les diferències de classe, la pobresa, etc… Un seguit de temes que s’aniran desenvolupant en les properes dues adaptacions ( ‘EJDLF’ és el primer llibre d’una trilogia) Igualment, també cal dir que el guió d’aquesta va perdent força (i molta) a mida que va avançant fins arribar a un final fluix.

Millor guió per ‘Els jocs de la fam’

2. Direcció

Aquí ja veiem les primeres grans diferències. Mentre ‘BR’ utilitza una càmera majoritàriament fixa que mostra sense complexos tot el que passa en escena, a  ‘EJDLF’ predomina una càmera histèrica que reflecteix les baralles sense mostrar res. Cert és, que en les novel·les de Suzanne Collins tot es veu des del punt de vista de la Katniss i aquest tipus d’imatge ajuda a aconseguir aquest efecte, però tot i així té un fort poder per marejar. Cal dir, en defensa de Ross (director de ‘EJDLF’) que els productors no s’ho han posat gens fàcil. En el següent punt ho explicaré.

Així que sense dubtar-ho, Millor direcció per ‘Battle Royale’

3. Producció

El paper del productor està clar: és la persona que aconsegueix el finançament perquè la pel·lícula es pugui fer i és el principal interessat en què la pel·lícula funcioni pel que fa a taquillatge i, per tant, aporti més beneficis. Amb aquest objectiu, els productors de ‘EJDLF’ van voler que la pel·lícula arribés al màxim nombre d’espectadors i per això necessitaven una qualificació baixa. Tractant-se d’una trilogia per a un públic juvenil, volien que la pel·lícula fos ‘Apta per majors de 13 anys’. Però per això calia complir una condició: ni una gota de sang. Així que, com mostres un munt de morts brutals sense una gota de sang? D’aquesta forma han aconseguit que la lluita (amb la matança inicial) sigui més aviat avorrida i insulsa.

El contrari va passar amb ‘BR’ quan es va estrenar l’any 2000, on semblava que l’objectiu era ‘com més sang, millor’. La pel·lícula està classificada per majors de 18 anys, però això no va aturar els peus als

joves que l’han volgut veure en DVD, per Internet o en les successives repeticion

s que fan per televisió.

Millor producció per ‘Battle Royale’.

4. Interpretacions

Punt difícil, ja que estem parlant de produccions de dos països amb dues cultures molt diferents. Les interpretacions japoneses acostumen a ser exagerades i, fins i tot, una mica caricaturesques. O això és el que ens sembla a nosaltres. Segurament a ells, les interpretacions occidentals els semblen avorrides i poc expressives. Crec que totes dues pel·lícules tenen bones interpretacions tot i ser completament diferents les unes i les altres.

Millors interpretacions, ex aequo per ‘Battle Royale’ i ‘Els jocs de la fam’.

5. Efectes especials

En aquest apartat trobem dos tipus d’efectes especials. Per una banda els creats per ordinadors que veiem a ‘EJDLF’ (grans ciutats imaginàries, avions futuristes, animals salvatges,…) i per una

altra banda, els efectes més físics i reals de ‘BR’ com braços desmembrats, colls rebentats,… Personalment, trobo més mèrit en aconseguir que una mort brutal sigui creïble que no pas a crear un espai amb l’ordinador (que també té el seu mèrit, eh)

millors efectes especials per ‘Battle Royale’.

Veredicte final

‘EJDLF’ és una pel·lícula molt entretinguda, que té els seus punts forts i punts febles, que aconsegueix mantenir-nos a les butaques pensant que ha valgut la pena pagar l’entrada. Malgrat això, crec que no està a l’alçada de ‘BR’ ja que és com un animal de zoo, que tenen engabiat i sense llibertat perquè el puguin veure més persones. ‘BR’ és un film més valent tot i que tècnicament inferior (però cal tenir en compte que hi han 12 anys d’evolució tècnica de diferència entre les dues).

Per tots aquest motius, ‘Battle Royale’ és i serà sempre una pel·lícula de culte mentre que ‘Els jocs de la fam’, després de l’èxit de taquilla que està tenint i el que tindrà en la distribució pel mercat domèstic, passarà a la història i esdevindrà ‘una pel·lícula més’.

25 Abril 2012 Posted by | acció, ciència-ficció | , , , | 9 comentaris