CINE FÒRUM

Blog dedicat a analitzar el seté art

CINEMA PARADISO (Giuseppe Tornatore)

Avui m’estalviaré un post sobre els Oscars, sobre ‘The artist’ (que encara no he vist i de la qual no tinc gaires bones crítiques) o sobre els premis que ha obtingut ‘La invención de Hugo’ en l’apartat tècnic. Però sí faig un post una mica relacionat, ja que ‘Cinema Paradiso’ va guanyar l’Oscar a millor pel·lícula estrangera i és una cinta d’amor al cinema i la seva història, com la pel·lícula d’Scorsese, però des d’un punt de vista una mica diferent.

L’any 1989 s’estrenava aquesta meravella del cinema Italià que explica la infància i la joventut del petit Toto i la seva relació amb el projeccionista del Cinema Paradiso del seu poble, l’entranyable Alfredo. A més de l’Oscar, va guanyar el Globus d’Or i el premi especial del jurat de Cannes, entre molts d’altres.

El que fa especial aquesta pel•lícula és que fa una reflexió sobre l’evolució que el cinema va tenir com a moviment social dins els petits pobles a través de la història del Cinema Paradiso situat en un poble sicilià: des de la censura a les pel•lícules per a adults, des de les sales plenes a la crisi d’espectadors que patim avui en dia. Tot adornat amb una història emotiva i un seguit de gags curiosos, humorístics i colpidors.

Les interpretacions són d’una naturalitat magnífica, començant per Salvatore Cascio (en el paper del petit Toto) fins a Philippe Noiret en la pell d’Alfredo, que li va valer el BAFTA al millor actor. Cal mencionar la magnífica música que acompanya la pel·lícula, composada per Ennio Morricone i amb la participació de la seva filla en un dels temes més emblemàtics.

Una pel•lícula sensacional, gran reminiscència del cinema Italià del qual en podem destacar poques pel•lícules i amb un final que us farà deixar caure alguna llagrimeta. I fins aquí puc llegir.

Anuncis

28 febrer 2012 Posted by | drama | , , , | 13 comentaris

LA INVENCIÓN DE HUGO (Martin Scorsese)

La setmana que el meu bloc arriba a les 8000 visites (sé que són molt poques per alguns de vosaltres, però per mi és tota una fita), el director del festival de Sitges, Àngel Sala, és exculpat dels delictes dels quals era acusat per haver projectat ‘A serbian film’ al festival i s’estrena la última i esperadíssima pel·lícula d’Scorsese (amb la qual arribo als 150 posts). El món funciona.

La incursió d’Scorsese al 3D ens explica la història de Hugo Cabret, un nen orfe que viu a l’estació de Montparnasse a París fent la feina que va aprendre del seu pare i del seu tiet: donar corda als rellotges de l’estació sense que el vigilant se n’adoni. Allà coneixerà un fabricant de joguines que el farà descobrir els orígens del cinema.

A través dels ulls d’Hugo (un jove i convincent Asa Butterfield), anirem descobrint les primeres passes que el cinema va fer en l’inpass dels segles XIX i XX. Des de les primeres projeccions del Cinematògraf dels germans Lumière a la importantíssima figura de George Méliès com a pare dels efectes especials i un dels pioners a dotar d’un sentit narratiu les seves pel·lícules. Ple de referències cinèfiles, com el Robbin Hood de Douglas Fairbanks, la pel·Lícula es converteix en una declaració d’amor al cinema. Una declaració que només podia venir de la mà d’un apassionat al setè art com és Scorsese.

I per mostrar-nos-ho utilitza tot el potencial que ofereix el 3D com no s’havia vist fins el moment. Els que llegiu aquest blog sabreu de la meva reticència cap aquest tipus de màrqueting. Però Scorsese va més enllà de fer veure que objectes punxeguts surten de la pantalla i juga amb els primers plans i amb la profunditat de la imatge d’una manera asombrosa. La magnitud de la biblioteca de les Arts Cinematogràfiques de París, l’amplitud de l’estació de trens i la extraordinària seqüència inicial són alguns dels moments que deixan meravellat l’espectador aconseguint que s’introdueixi dins l’espai que es projecta.

L’únic apunt negatiu que trobo a la pel·lícula és un guió (basat en el llibre de Brian Selznich) una mica pobre, amb un argument que dóna la sensació constant que falten peces. Això, i l’horrorós doblatge de la jove Chloë Grace Moretz. La resta del cast el tanca un gran Ben Kingsley i un irritable Sacha Baron Cohen. Atenció a les petites aparicions de Christopher Lee, Ray Winstone i el petitíssim cameo d’Scorsese.

En definitiva, una pel·lícula tècnicament perfecta que recomano a tots aquells que no els acaba de convéncer el 3D perquè podran descobrir tot el potencial d’aquest recurs. Tot i l’efecte marejant, crec que és impossible treure-li més suc. Bravo per Scorsese!!

25 febrer 2012 Posted by | aventures, drama, històrica | , , , , , , | 18 comentaris