CINE FÒRUM

Blog dedicat a analitzar el seté art

DJANGO UNCHAINED (Quentin Tarantino)

Django és un esclau que malviu a les terres del sud dels EEUU. Una freda nit és alliberat per el doctor Schultz, un caçarecompenses que busca tres fugitius a qui en Django coneix molt bé. En Django ajuda en Schultz a canvi de la seva llibertat per poder anar a buscar la seva dona, esclava també, que està en mans d’un terratinent d’allò més perillós.

Normalment sóc dels que parla meravelles de qualsevol pel·lícula d’en Tarantino (sí, fins i tot de la infravalorada ‘Jackie Brown’) i amb aquesta no faré cap excepció; però sí que afegirè algun ”però”. Per començar, es pot dir que és la pel·lícula més convencional del director pel que fa al seu estil narratiu. Ens té acostumats als salts en el temps, a la narració episòdica, als canvis bruscos d’escenaris. Però a ‘Django Unchained’ trobem un film lineal i amb un argument bastant senzill. Un altre però és la banda sonora que, al meu parer, no està a l’alçada d’altres títols encara que hi han temes molt i molt bons. L’últim ”però” està una mica agafat pels pèls; es tracta de la seva durada, que s’allarga massa en el final, fet que no em va desagradar gens però pot causar algun desànim en alguns espectadors.

Per la resta, tot és sensacional!! La violència i la claredat amb la que tracta el tema de l’esclavitud (fet que sembla molestar als estadounidencs -allà ells amb la seva consiència social-), la gran quantitat d’humor negre i assassinats gratuits que s’hi troben, l’estil visual particular de Tarantino, escenes clau com l’últim sopar o la discussió de les caputxes blanques i, sobretot, els seus personatges. La gran recol·lecta d’actors de qui s’ha envoltat Tarantino potencia gratament aquests personatges: en Jamie Foxx com a Django, en Christoph Waltz que fa un gran paper com a doctor Schultz encara que té alguns tics del General Hans Landa de ‘Malditos Bastardos‘, en Samuel L. Jackson que està genial en el seu paper, misteriós fins que hi surt i en Leonardo DiCaprio que fa de dolent d’allò més bé; fins i tot els secundaris són genials!!!

Conclusió: Es pot gaudir moltíssim d’un Tarantino més convencional que de costum.

Anuncis

25 gener 2013 Posted by | drama, històrica, Tarantino, violència | , , , , | 14 comentaris

UN DIOS SALVAJE (Roman Polansky)

Polansky (polèmiques a part) ja ens té acostumats a girs de 180 graus en la seva carrera cinematogràfica, i ara torna a la càrrega amb un canvi de to respecte al seu últim thriller polític. I ho fa amb l’adaptació cinematogràfica de l’obra de teatre escrita per Yasmina Reza que porta el mateix títol. L’obra ens presenta dues parelles, pares d’un parell de nois d’onze anys que acaben de tenir un enfrontament. La reunió familiar comença amb un to suau amb l’intenció de solucionar el problema de la forma més civilitzada possible. Però a partir d’aquest moment, la situació anirà degenerant deixant entreveure la naturalesa pròpia de cadascun dels membres d’aquesta estranya trobada.

He trobat la pel·lícula entretingudíssima, tot i succeïr completament dins d’un pis de Nova York i tenir un diàleg constant. Però sobretot la he trobat delirant. Delirant per les situacions que s’arriben a viure i pel dibuix (i posterior desdibuix) dels personatges. El final de la pel·lícula és perfectament adequat i deixa entreveure l’origen de la història com a peça teatral, tot i que pot semblar que queda tallada de cop.

‘Què fem encara en aquesta casa?’ arriba a preguntar en un moment la dona d’una de les parelles protagonistes. I aquí està un dels altres encerts del guió. En una situació on nosaltres no hauríem aguantat ni dos minuts, els protagonistes s’hi estan una hora llarga i, tot i sentir la necessitat d’abandonar el conflicte en més d’una ocasió, sempre es veuen obligats a reemprendre’l d’una manera tan subtil que es fa creíble al moment.

Però si hem de parlar d’algun Encert (amb majúscules) és la tria del repartiment. Kate Winslet, John C. Reilly, Jodie Foster i Christoph Waltz (que s’està convertint, amb mèrit, un dels meus actors preferits fins la data) signen una interpretació rodona, on cap d’ells destaca per sobre dels altres i cadascun sap trobar el seu espai, el seu to i la seva idiosincràsia. En definitiva, una pel·lícula que us farà reflexionar sobre la naturalesa humana, sobre la hipocresia, sobre l’educació; però sobretot, una pel·lícula que us farà gaudir… i molt

Per cert, avui el tràiler no el trobareu perquè, després de veure’l, m’he adonat que es tracta d’un resum de la pel·lícula en poc més de minut i mig. Si el voleu mirar, el trobareu fàcilmet; però si voleu gaudir de la pel·lícula absteniu-vos!!!

25 Novembre 2011 Posted by | drama, humor | , , , , | 8 comentaris