CINE FÒRUM

Blog dedicat a analitzar el seté art

AIRBENDER, EL ÚLTIMO GUERRERO (M. Night Shyamalan)

Adaptació de la sèrie d’animació “Avatar”. M. Night Shyamalan ens presenta a Aang, l’últim supervivent de la nació dels nòmades l’aire. Ell, com a Avatar, és l’únic que pot comunicar-se amb el món dels esperits i acabar amb la guerra que fa anys va començar la nació del foc. Ajudat per membres de les altres dues nacions (terra i aigua), Aang començarà una batalla èpica que portarà la pau a aquest místic món.

Abans de veure aquest film vaig llegir moltes crítiques negatives en contra de Shyamalan, així que abans de res vull defendre aquest magnífic director. La carrera  exitosa del director indi, tot i que ja portava un parell de films a l’esquena, va començar amb “El sexto sentido”, un film que va impressionar a tothom, amb una tensió màxima i un final soprenent. Aleshores es va dir que era dels millors directors de terror. Com si es volgués fotre d’aquest nomenament, va filmar “El protegido”, un thriller sobrenatural força allunyat del terror, per la qual va ser durament criticat. Potser ell no ho sabia, però amb aquests dos films ja va marcar el seu tarannà com a director, perquè des d’aleshores ha sapigut alternar (amb encert al meu parer) pel·lícules de terror com “El incidente” o “Señales” amb autèntiques faules fantàstiques com “La joven del agua” o la pel·lícula que aquí tractem.

Un film que també va ser negativament criticat (i amb certa part de raó). Però no crec que sigui culpa del director que aquest film, que podria haver estat un molt bon film èpic, es quedi en una pel·lícula feta a mida dels grans estudis per ser explotada com a bluckbuster. El muntatge queda molt  forçat, amb talls secs que donen la sensació que s’han perdut minuts de metratge. Això sí, els efectes especials, l’ús que fa Shyamalan de la càmera lenta i les lluites espectaculars són un gran suport per al film. No sé si els grans estudis decidiran fer una segona part (cosa molt òbvia tenint en compte el final de la pel·lícula) després dels pobres resultats, però la veritat és que estaria molt bé conèixer la continuació d’aquesta història, sense tanta retallada i amb un final digne del propi Shyamalan.

7 Novembre 2011 Posted by | acció, animació | , , | 5 comentaris

DE LA “NOUVELLE VAGUE” A “AVATAR”

Avui publico aquest post per obligació. Fa temps que el tenia preparat i me’l guardava per quan la cartellera no fós gaire atraient, però acabo de llegir la notícia que avui ha mort el director Claude Chabrol a l’edat de 80 anys i aquest està molt relacionat amb aquest post i el moviment de la nouvelle vague. A la seva memòria.

Amb l’invenció del cinema, els Estats Units van veure una oportunitat única de negoci que els reportaria enormes quantitats de diners. I no es van equivocar. Des dels temps de les primeres pel·lícules, en blanc i negre, sense so i de 20 minuts de duració, als inversors els apareixia el símbol del dòlar als ulls. Per aquests motiu, els grans estudis des de Hollywood es van dedicar a crear una quantitat ingent de pe·lícules amb l’objectiu de treure els màxims beneficis amb una industria que, dia a dia, millorabla quantitativament en tecnologia. Però va ser durant la dècada dels anys 60 que la industria cinematogràfica americana va començar a trontollar. Els gèneres clàssics que tantes alegries havien donat als grans estudis començaven a ser avorrits i previsibles i el públic, en conseqüència, anava abandonant les sales.

En aquest moment de decadència temporal del cinema nord-americà, Europa va veure la seva oportunitat de renèixer de les seves cendres. I ho va fer, des de França, sobretot, a partir de la revista de cinema Cahiers du Cinéma, en la qual un seguit de crítics cinematogràfics havien censurat durament la producció indiscriminada de films americans i defensaven el paper del director com a encarregat de narrar les històries que l’interessaven. Enteposaven l’art a l’entreteniment. Alguns d’aquests crítics es van passar a la realització i van arribar a ser considerats directors de culte com François Truffaut, Eric Rohmer, Claude Chabrol o Jean-Luc Godard. El resorgiment d’aquest conjunt de directors, disposats a acabar amb la producció en cadena americana i les imposicions dels grans estudis en favor de l’art i de la visió dels directors és el moviment que es va anomenar la “nouvelle vague“.

A Anglaterra va sorgir un moviment semblant sota el nom de “free cinema“, el cinema italià no va comptar amb un moviment cinematogràfic específic, però si va ser un punt de referència amb autors com Pasolini o Federico Fellini. España, per contra, tot i que va comptar amb la presència de grans directors com Luís Buñuel, no va poder avançar en aquest terreny degut a les traves constants que sorgien de la dictadura franquista. En definitiva, a Europa van sorgir un seguit de films que, en no formar part d’un gènere establert es va passar a denominar cinema d'”art i assaig”.

Amb el temps, Hollywood i la industria americana es va reposar tot revisant els vells gèneres fent-los un lifting per amotllar-los als canvis de la societat i sembla que, malauradament, continua tenint més importància que el cinema Europeu tot i la diferència pel que fa a qualitat. Mentre a amèrica ens ofereixen productes tant atraients i comercials com “Avatar”, a Europa, l’incipient mercat nord-europeu i pel·lícules com l’angelsa “In the loop” i la francesa “Mamá está en la peluqueria”, entre moltes altres, está lluitant desesperadament per fer-se un lloc en les multisales dels collons.

Ara us toca a vosaltres decidir. Entreteniment o art? Pel·lícules de grans estudis o produccions d’autor?? Internacional o nacional?? Què en penseu??

Aquí està el link de la notícia de la seva mort de Blog de Cine, per qui vulgui més informació:

http://www.blogdecine.com/cine-europeo/claude-chabrol-nos-ha-dejado#c274928

12 Setembre 2010 Posted by | General | , , , , , , , , | 10 comentaris