CINE FÒRUM

Blog dedicat a analitzar el seté art

LA PIEL QUE HABITO (Pedro Almodóvar)

Abans de fer la crítica propiament dita, he de dir que odio al director manxec i a la llarga ombra del seu ego que el persegueix. Després de la gala dels Goya, on no es va treure les ulleres de sol un sol segon, encara m’he refermat més en la meva idea. No obstant, he de dir que el seu últim film m’ha agradat força.

‘La piel que habito’ ens explica la història d’un home atormentat per la pèrdua de la seva dona en un incendi anys enrere. Obsessionat per crear una pell artificial capaç de suportar el foc, utilitza un seguit de recursos materials i humans amb implicacions ètiques més que dubtoses.

Per mi, la pel·lícula no va començar bé ja que comença amb un gran ‘Una pel·lícula de ALMODÓVAR’, com si aquest home no necessités que aperegués el seu nom. Doncs aprengui, senyor fums-pujats, que fins i tot els grans directors inclouen el seu nom en els crèdits; o heu vist mai una pel·lícula que comenci dient ‘Una pel·lícula d’SPIELBERG’?

Però després la cosa millora. El ritme va en augment i a mida que es va desentrallant la trama i es van aclarint els misteris la pel·lícula va guanyant en interés. Els actors estan molt encertats començant per Elena Anaya i Jan Cornet (tots dos guanyadors del Goya a millor actriu i millor actor de repartiment). Antonio Banderas em va agradar molt també i potser s’hagués merescut el premi, tot i que no he vist a Coronado a ‘No habrá paz para los malvados’. També cal destacar el petit paper de Marisa Paredes i Blanca Suárez. Menció especial per a la banda sonora.

En definitiva, no m’acostumen a agradar les pel·lícules d’aquest home, però amb aquesta última ha sapigut trobar un tema, un gènere i un desenvolupment que m’han atret molt. A veure amb què ens surt la propera vegada.

22 febrer 2012 Posted by | drama | , , , , | 16 comentaris

EL GATO CON BOTAS (Chris Miller)

Aquí està l’spin off del carismàtic personatge sorgit d”Shrek 2′ que posava, al mateix temps en imatges, al personatge sorgit de la ment de Charles Perrault; amb un argument que barreja l’origen del gat amb botes i el conte de ‘Jack i els pèsols màgics’ i que presenta nous i variats personatges, incloent-hi un ou(!?)

M’ha semblat una pel·lícula que hauria funcionat molt bé si no tingués els antecedents que té. És a dir, crec que a la pel·lícula no li fa cap favor que la gent entri al cinema amb el record de qualsevol de les cintes d’Shrek. Al menys, és el que m’ha passat a mi. Perquè no lliga que el personatge del gat amb botes, en la pel·lícula que aquí se’ns presenta, sigui un forajit bondadós digne del mateix ‘Zorro’ (curiosament interpretat pel mateix actor/doblador – Antonio Banderas) mentre que quan el vam veure per primera vegada a ‘Shrek 2’ es tractès d’un caçarecompenses i un assassí despiatat. Un altre punt a la seva contra és l’humor ‘adult’, característic de les quatre entregues de l’ogre, que aquí perd força i, tot i tenir bones bromes indirectament pujades de to, no arriba a l’alçada de la saga d’Shrek.

A favor he de dir que la localització de l’acció no podria estar més encertada: un poblet centre-americà envoltat de desert i pols. Això es suma a l’elecció de Salma Hayek com a dobladora de la companya d’aventures del gat amb botes. És tracta, doncs, d’una pel·lícula molt entretinguda per veure en família, però que no passarà a la història del cinema d’animació. Una aventura digne d’aquest personatge que es mereixia una mitologia adequada, tot i que queden oberts alguns dubtes que, potser, resoldran en properes entregues. N’estic segur.

Per cert, no puc sinó treure’m el barret davant el petit homenatge que la pel·lícula fa, entre d’altres, a ‘El club de la lucha’ de David Fincher. Us animo a veure la pel·lícula i mirar d’esbrinar el moment en qüestió. Visca ‘El club de la judia’!

29 Novembre 2011 Posted by | acció, animació | , , | 8 comentaris

DOS DE NESSON

Fa pocs mesos, Liam Nesson (aquell actor seriós i reflexiu, que dóna a les pel·lícules aquell to senyorial i intel·ligent que de vegades cal) estrenava un parell de pel·lícules angleses. Es tractaven de “Cinco minutos de gloria” de Olivier Hirschbiegel (director de la fantàstica “El Hundimiento”) i “Crónica de un engaño” de Richard Eyre. Dues pel·lícules molts semblants pels temes que tracta (la ira, la vengança i la redempció) i, alhora, molt diferents en resultat. Un exemple de com, malgrat l’excel·lent interpretació dels actors i actrius, una pel·lícula pot donar bons o mals resultats.

“Cinco minutos de gloria” de Olivier Hirschbiegel


Liam Nesson interpreta a Alistair, un antic membre de la Força Voluntària d’Ulster en l’antic conflicte amb Irlanda del Nort, que va assassinar al germà de Joe Griffen (interpretat per James Nesbitt) quan aquest era petit. Anys més tard, un programa de televisió pretén reunir-los a tots dos en directe per tractar de reconciliar-los. Joe Griffen hi anirà amb la intenció de venjar la mort del seu germà. Una pel·lícula basada en personatges reals i successos inventats (exceptuant l’assassinat del germà de Joe)

Una pel·lícula amb un molt bon guió i amb un bon desenllaç al meu parer. Una pel·lícula on els sentiments dels protagonistes calen ben endins fins a convertir-los en personatges transparents i potencialment empàtics. La trama és senzilla i sembla mentida que la pel·lícula pugui arribar als 90 minuts, però el guió que la recolza és prou fort com per aguantar l’acció aquesta hora i mitja.

“Crónica de un engaño” de Richard Eyre

En aquest cas, Nesson interpreta el paper del personatge que busca vengança. Després de molts anys de matrimoni, Peter descobreix que la seva dona l’enganyava amb un home en els seus viatges de treball a Milàn anomenat Ralph (Antonio Banderas). La seva ira fa plantejar-se viatjar fins allà per matar-lo.

Aquesta pel·lícula estaria a l’altra banda de la balança. Tot i que els sentiments que viu el protagonista de la cinta són semblants, la forma en que són presentats i el desenvolupament de la trama són molt diferents. En aquest cas trobem un bon guió durant els primers 25 minuts de film però que perd intensitat a marxes forçades la resta de la pel·lícula. L’ús (i abús) de flashbachs, en un principi dóna bon resultat, però més endavant sembla que estiguin més per omplir que no pas per afavorir la trama. Tot i que la idea de la pel·lícula és original, la trama va perdent consistència i es fa (quasi) insofrible fins arribar als 90 minuts.

Crec que queda prou clar quines d’aquestes dues pel·lícules us recomano. Sigui com sigui, Liam Nesson continua essent un gran actor, ja sigui encarnant un marit gelós, un ex-assassí mediàtic o un bon guerrer jedi.

17 Desembre 2010 Posted by | drama | , , , | 2 comentaris