CINE FÒRUM

Blog dedicat a analitzar el seté art

FRANKENWEENIE (Tim Burton)

Víctor viu feliçment amb el seu gos Sparky fins que aquest mor atropellat per un cotxe. Desesperat i fent ús de tot el seu enginy, Víctor aconsegueix reviure’l utilitzant l’electricitat generada per una tempesta. Però la seva proesa portarà més problemes que beneficis al petit poble on viu. Tim Burton fa la seva pròpia revisió del mite de Frankenstein (amb molí inclós) alhora que porta a la gran pantalla amb l’ús del stop-motion un dels seus primers curtmetratges, això sí, amb una durada més llarga.

Amb ‘Frankenweenie’, Burton ens torna a transportar al seu univers particular d’animació, amb una història divertida i plena de referències a clàssics del gènere (atenció a la ‘Hello’ Kitty) que segur que agradarà a tot la família. Però malgrat això, compta amb alguna pega. La principal, que el seu director va rodar fa anys ‘Pesadilla antes de Navidad’ i cada cop que film una cinta d’animació és impossible no comparar-la; i dubto que algun dia torni a repetir un èxit com aquell. Una altra pega que se li pot trobar és que es nota massa que es tracta d’un curtmetratge vingut a més, amb un argument augmentat. Però això últim permet crear tot un ventall de personatges que són un dels distintius de Burton i ofereixen a la pel·lícula el toc d’humor que necessita.

Cal dir que, encara que no està a l’alçada d’altres pel·lícules d’animació de Burton, ‘Frankenweenie’ és una bona opció per anar al cinema i passar una bona estona. A mi, se’m va fer molt curta.

Us deixo el curt original de l’any 1984.

Anuncis

13 Octubre 2012 Posted by | animació | , , , | 8 comentaris

ICE AGE 4: LA FORMACIÓN DE LOS CONTINENTES (Steve Martino / Mike Thurmeier)

La quarta part d’aquesta delirant saga d’animació comença amb l’Scrat, l’inoblidable esquirol, en la perpètua recerca de l’aglà perfecte. Aquest cop, la seva recerca serà la causant de la separació de Pangea en els diferents continents que avui coneixem. Per la seva banda, en Manny, en Diego i en Sid, acompanyats per la seva àvia, hauran de trobar el camí de tornada a casa en quedar separats de la resta del grup, mentre s’enfronten a un grup de temibles i esbojarrats pirates.

El més sorprenent d’aquest lliurament és que, tot i tractar-se d’una quarta part, no es queda enrere de les seves predecessores. Cal dir, però, que no arriba a l’alçada de la tercera que és, se’ns dubte, la millor de tota la saga; però no s’hi queda gaire lluny. Barreja molt hàbilment humor simple (el típic humor de cops i caigudes) amb un humor més elaborat. La història està ben buscada, però la subtrama de la filla del mamut està una mica (per no dir molt) estereotipada i plena d’expressions típiques i tòpiques.

Vaig trobar a faltar unes dosis més d’Scrat. Surt poc i la història que tenen preparada no és extremadament divertida com en altres ocasions (potser se’ls ha acabat la imaginació), encara que l’escena inicial és sensacional, i el final, original i un pèl surrealista. Llàstima que en Buck (mític personatge de la tercera part) només surti un parell de segons, tot i que el seu punyal apareix en un dels moments claus de la cinta. En resum, és una pel·lícula ideal per a tota la família (encara que no en tinguis), per grans i petits i per passar una molt bona estona.

10 Juliol 2012 Posted by | animació, aventures | , | 11 comentaris

EL ILUSIONISTA (Sylvain Chomet)

L’ilusionista és un home que porta molts i molts anys dedicant-se al món de la magia i que ha anat veient com l’expectació per aquest tipus d’espectacles ha anat minvant fins arribar a uns mínims ridículs. Durant una petita actuació en un bar escocès coneix una noieta entusiasmada per la magia i per les il·lusions que el vell mag aconsegueix fer. Des d’aquest moment, l’il·lusionista farà tot el possible perquè aquest entusiasme de la jove no desapareixi mai.

El títol de la pel·lícula no està buscat a l’atzar, ja que juga en tot moment amb els seus significats; ja sigui amb les pròpies il·lusions que realitza el mag, com la il·lusió que sent la jove en veure’l actuar i la il·lusió d’aquest en veure que encara hi ha algú capaç d’emocionar-se amb els seus jocs de mans. Es tracta, doncs, d’una pel·lícula dramàtica amb petits tocs d’humor i no d’una comèdia com es podria pensar en un principi. El curiós és que són vàries les interpretacions que es poden fer en finalitzar la pel·lícula, ja que tot i que el final és força clar, les accions i els motius dels protagonistes poden iniciar un bon debat.

El detall del film és que el guió original pertany al desaparegut Jacques Tati i va ser una de les pel·lícules pendentes de realitzar i protagonitzar del director francés. És per això, que el personatge de l’il·lusionista no és res més que un dibuix en moviment del propi Tati. És magnífica la seqüència en que l’il·lusionista entra a un cinema on estan projectant la pel·lícula ‘Mon oncle’ del mateix Tati. A més, cal destacar la manca de diàleg, convertint-se en una pel·lícula quasi muda on la banda sonora té una importància enorme.

Les il·lustracions i el disseny de la cinta són genials, tant és així, que la pel·lícula de Sylvain Chomet ha rebut nombrosos premis i nominacions en els festivals més importants d’arreu del món. Una petita joia que, tot i alguns petits detalls que la fan trontollar (com el paper de la jove i les seves intencions) no té cap mena de desperdici.

7 Juny 2012 Posted by | animació | , , | 8 comentaris

9 (Shane Acker)

El jove Shane Acker es va proposar elaborar un curtmetratge d’animació com a projecte final d’estudis. Aquell curt li valer alguns premis i reconeixements dins el món de l’animació. El curt va arribar a mans d’especialistes i visionaris del cinema animat com, per exemple, Tim Burton, que encantat amb el resultat del curt, va decidir produir un llargmetratge basat en la mateixa història i el mateix personatge.

En tractar-se d’una pel·lícula d’una hora i quart, aproximadament, l’argument és més complexe i els personatges estan molt més treballats, arribant a conèixer la resta de ninots de drap, els quals s’han d’ajuntar i unir forces per lluitar contra les màquines que han arrassat el món. Abans de morir, el seu inventor els dota d’una part de la seva ànima i dels seus sentiments humans; així el valor, l’enginy, l’egoïsme, la violència, la por,… s’ajunten amb un objectiu comú. Sense cap humà viu que els pugui ajudar, aquestes petites criatures han de serveir-se del seu valor i el seu enginy per fer front a un perill molt pitjor que el gos (o tigre, o llop,…) mecànic que els persegueix.

Una història plena d’acció, imaginació i emoció que mostra com l’ànima de les persones pot arribar a canviar el món. Per mí, és una pel·lícula que esta lluitant aferrissadament amb “Up” i “Toy Story3”  com a millor film d’animació. Gaudiu del curt i, si podeu, gaudiu encara més de la pel·lícula.

Abans es podia trobar el curt per internet, però sembla que l’han tret. En el seu lloc fico el tràiler de la pel·li, però continuaré buscant el curt per posar-vos-el.

2 gener 2012 Posted by | animació, aventures, curtmetratge | , , , | 9 comentaris

COM ENSINISTRAR UN DRAC (Dean DeBlois / Chris Sanders)

Els vikings sempre han estat enfrontats als dracs, sempre han defensat el seu poblat contra els atacs d’aquests éssers gegants i sempre han gaudit matant-los en els seus espectacles folklòrics. El cap del poblat està molt orgullós de tots els vikings del poblat… de tots, menys del seu fill: un sacall maldestre i sense força que fa malbé tot allò que toca. Un cop de sort porta al petit viking a conèixer un petit drac fins que el viking, fent ús del seu enginy, aconsegueix ensinistrar el drac perquè faci tot el que li demani. A partir d’aquest moment, començarà una croada contra la seva tribu, incloent-hi el seu pare, perquè canviïn els costums i la mentalitat respecte als dracs.

Dreamworks (productora de la saga d’Shrek’) ens ofereix un espectacle d’animació pura i dura amb una història magnífica i emocionant que reflexa la recerca d’un jove per saber qui és i per retrobar l’amor i l’acceptació perduda del seu pare. Sincerament, puc dir que la pel·lícula em va sorprendre molt positivament ja que en un principi no donava un ral per ella, però després de sentir diferents opinions molt bones i alguna recomanació exaltada em vaig decidir a veure-la i, a dia d’avui, encara no m’he enpenedit. Ara la cinta ja es pot trobar en dvd, així que siteniu un videoclub proper, un FNAC o, senzillament, teniu internet a casa, ja podeu gaudir d’una molt bona estona de dibuixos animats.

12 Desembre 2011 Posted by | acció, animació | , | 8 comentaris

HARRY POTTER I LES RELÍQUIES DE LA MORT (David Yates)

No cal explicar l’argument de la septologia de Harry Potter, a més, davant el perill d’esberlar a algú aspectes encara desconeguts dels llibres em limitaré a explicar que “Harry Potter i les relíquies de la mort” continua allà on ho va deixar l’anterior film. Set llibres, set pel·lícules. O més aviat, set pel·lícules i mitja és el que portem de la “Harrypottermania” ja que els grans pensadors de la industria del cinema (o sigui, els executius) han decidit allargar la saga un film més en vista que aquest serà l’últim i que poc més faran al voltant del mag (tot i que segur que no trigaran a estrenar tota la saga en 3D, i si no em creieu mireu l’exemple  d'”Star Wars”).

Els personatges del llibre s’han fet grans, han madurat i, per sort, els films han anat madurant amb ells, arribant a una etapa quasi adulta. Al començament vam poder viure la infantesa de la saga amb aquelles primeres dues pel·lícules plenes de màgia i fantasia que feien les delicies de tothom. Amb “El presoner d’Azkaban” i “El calze de foc”, tot i sotmetre el llibre a una tisorada important, els llargmetratges passaven per l’etapa que marca el final de la infantesa, una etapa una mica més fosca però amb forta presència de la màgia. Les dues següent, “L’orde del Fènix” i “El misteri del príncep” correspondrien a aquesta etapa tan fosca com és l’adolescència; una etapa irregular i, més aviat, oblidable. Però amb aquest últim film estic força content, ja que m’ha tornat les ganes de veure més del Potter. Senzillament, millor del que m’esperava. Només veure els primers minuts ja se sap que estem davant una pel·lícula més madura.

Es tracta d’una pel·lícula amb forta càrrega de tensió, en ser els tres protagonistes perseguits durant gran part dels 145 minuts de metratge, on trobem molta màgia però que queda en un magnífic segon pla; és més aviat un fil que uneix tot el que passa. Hi ha comèdia, acció, por i, fins i tot, una mica d’erotisme (molt poquet, ehhh…) M’en alegro que la trama sigui tan fidel al llibre i potser aquest és el motiu pel qual seré mínimament compasiu amb la idea de fer dues pel·lícules. El ritme de la cinta és més pausat del que estem acostumats, però s’agraeix. Magnífica l’animació i la narració del conte dels tres bruixots; deu minuts de pel·lícula que sobten i que són quasi perfectes. Dels actors no puc dir gaire cosa, perquè el doblatge és horrorós i no sé com seran aquests xicots actuant. Sigui com sigui, haurem d’esperar uns mesos per veure completada la pel·lícula i la saga; un final que es preveu apoteòsic, tens i emotiu. Malifeta feta.

23 Novembre 2010 Posted by | acció, fantàstic | , , , | 11 comentaris

SHREK 4 VS. TOY STORY 3

A l’estiu, les principals distribuidores treuen al mercat els plats forts dirigits a la millor audiència, la més fidel i la més consumista: els més petits. I aquest any ho fan amb plats realment forts, amb els seus punts en comú i les seves clares diferències.

Però seria més correcte dir “punt en comú”, ja que en l’únic que s’assemblen és en que les dues pel·lícules prometen posar punt i final a les respectives sagues. I totes dues ho aconsegueixen, amb major o menor èxit. La veritat, sense esquerdar els finals a ningú, és que les dues han sapigut trobar els finals ideals per a unes franquícies que s’han perllongat al llarg dels temps (jo encara era petit quan vaig veure la primera part de Toy Story); en el cas de Toy Story 3 (Lee Unkrich) ho ha aconseguit amb matrícula d’honor, amb un final emotiu i molt ben aconseguit. Shrek Felices para siempre (Mike Mitchell), per la seva part, no m’ha fet remoure res dins meu, potser per la seva previsibilitat.

I és que aquest és el punt feble d’aquest Shrek. Són quatre entregues, al meu parer, innecessàries. La primera va ser tot un èxit, una victòria per l’animació i d’una originalitat brutal; amb la segona, la cosa va afluixar, però encara hi havien coses per innovar i sorprendre. Les últimes dues parts s’han convertit en un seguit de situacions calcades de les altres dues, previsibles i poc emocionants. Ha estat una gran aventura, però que acaba sense gaire pena ni glòria.

Toy Story és un altre món. El fet de ser tres pel·lícules li ha permés continuar innovant i oferint-nos gags originals dins les seves possibilitats (els de Pixar s’han trencat el tarro), a més, és més clara l’evolució tecnològica de les tres parts, fet que ha permés donar-li un aspecte visual immillorable, fins al moment. L’argument, a vegades, també es pot tornar previsible, però ens presenta alguns girs que mantenen l’atenció al que passa a pantalla. Per a aquells que sou de llàgrima fàcil, no dubteu a agafar mocadors!!!

En definitiva: si disposeu de diners per anar a veure només una de les dues opcions d’animació de l’estiu, jo triaria Toy Story 3. Però, penseu-vos-ho dos cops, que ara a l’agost arriba “The Secret of Kells”, pel·lícula d’animació que està enamorant al públic i la crítica als estats units!!!

24 Agost 2010 Posted by | animació | , , | 1 comentari

UP (Peter Docter)

L’última pel·lícula d’animació que vaig anar a veure. Des d’aleshores, cap més m’ha convençut per pagar una entrada de cinema i passarà molt de temps fins que ho faci alguna altra.

L’animació ha anat evolucionant (gràcies a qui sigui!!) i ha passat de ser exclusivament per als més petits a ser per a tot tipus de públic. Ja amb Shrek, els pares van poder acompanyar als seus fills al cinema sense haver d’esbufegar per pensar que s’estaven perdent una tarda per fer quelcom millor. Bons cops i personatges pels petits i, alhora, repleta d¡’indirectes pels pares. Amb aquesta van començar a sortir de sota els bolets, pel·lícules plenes d’ironies i amb l’intenció de cridar al públic adult. Però això sí, sempre pensant en fer un film d’animació per als nens.

Amb UP li han donat la volta a la truita. Han fet una pel·lícula infantil però destinada, bàsicament als adults. Que no us enganyi l’animació i la simpatia d’alguns moments de la pel·lícula; UP és per adults. No per tenir una trama complicada i sofisticada; no perquè tingui escenes que no poden ser vistes per infants (no oblideu que no deixa de ser una pel·lícula Disney); sinó perquè tracta d’un tema massa abstracte per als petits: el pas del temps.

El protagonista, un ancià esquerp i asocial, contrari al progrés, aconsegueix realitzar el seu somni infantil: volar amb la casa per nau i viatjar a móns inexplorats. L’acompanya, accidentalment, un petit explorador carregant i innocent que és amb qui més s’identifiquen els petits. Tot i que al final, l’home ens cau simpàtic  i ens sembla molt feliç, no em de deixar passar que la pel·lícula és una reflexió constant que el temps passa i que a aquest home se li acaba el temps. Els records de tota una vida se li han anat acumulant i li pesen més que els propis anys.

Tot plegat, una reflexió que no ens pot deixar indiferents i que tenyeix la pel·lícula d’una nostalgia que no es pot sentir amb cap altre film d’animació. No us dic més, una nena de tres o quatre anys que estava al cinema es va passar tota la pel·lícula plorant, patint pel pobre avi que veia que els seus somnis, en escenes concretes, no es complirien mai. Una recomanació: no la veieu amb nens. Mireu-la com una pel·lícula de carn i óssos i reflexioneu. Ja em direu si heu plorat en algun moment.

Per cert, màgnifics els primers 10 minuts de pel·lícula. Dels millors començaments de pel·lícula que he vist mai. Un meravellós exemple de narrativa visual.

26 Octubre 2009 Posted by | animació, aventures | , , | 5 comentaris