CINE FÒRUM

Blog dedicat a analitzar el seté art

BALADA TRISTE DE TROMPETA (Álex de la Iglesia)

Abans que pogueu llegir la crítica d’aquesta passada de film, us he de dir que aquesta serà l’última crítica que trobareu en aquest blog. De moment. Últimament la feina em deixa poc temps per a l’oci i no acabo de trobar l’estona idònia per dedicar-hi temps al blog i a llegir-ne els vostres (si en teniu). Així que de forma temporal, però indefinida, deixo el blog en StandBy perquè pogueu disposar de les més de 110 crítiques que en formen part. Gràcies a aquells que us passeu cada dia, a aquells que deixeu sempre un comentari i aquells que, encara que arribieu de forma accidental, hi doneu un cop d’ull. Fins aviat.

Què bonic és anar al cinema!! Més quan ho fas de forma sobtada, sense pensar-ho dos cops; més quan l’entrada et surt de franc; més quan tens tota la sala per a tu; i més quan gaudeixes d’una de les millors pel·lícules que ha donat (i que donarà, segur) el cinema espanyol. Álex de la Iglesia deixa el llistó altíssim a futures produccions amb aquesta història d’amor, repleta de violència, humor negre i memòria històrica. La història de dos pallassos, amb els seus terrors (interios o exterios), enamorats de la mateixa dona; tot envolcallat en la guerra civil, la postguerra i el començament de la davallada franquista.

La pel·lícula no podia començar de millor forma: amb uns títols de crèdit trencadors i fantàstics on podem veure imatges de Franco barrejades amb el mític empalament de “Holocausto caníbal” i una banda sonora increíblement xocant. Després, un pròleg impressionant i violent. Tot un manifest del que serà la resta del film. I us puc dir que la resta no decepciona. Cert que el nivell de violència disminueix, però és que seria impossible mantenir el nivell del pròleg més d’un quart d’hora. Carlos Areces i Antonio de la Torre, en la pell dels dos pallassos, senzillament espectaculars; Carolina Bang està més que correcte; i la multitud de grans secundaris no és inversament proporcional a la seva qualitat.

Tot i així, també he de reconèixer que en algun moment ens podem trobar algunes situacions i línies de guió una mica inversemblants, fregant l’absurditat. I precisament en l’absurditat trobem algunes de les escenes més divertides i estranyes del film. L’humor negre és un dels principals alicients de la proposta, on s’hi poden veure tots els tòpics de les pel·lícules de De la Iglesia: entre el de penjar a algú d’un lloc molt alt; sigui el terrat d’una comunitat o el terrat de les torres Kio de Madrid. En el cas que se’ns presenta, us puc assegurar que el director ha decidit augmentar l’alçada.

La pel·lícula ve recolzada per un parell de premis a la passada mostra de Venècia, on va guanyar el premi al millor guió i el premi a la millor direcció. Cal dir que el president del jurat era el mateix Quentin Tarantino i que aquest s’ho va passar d’allò més bé durant la projecció. I és que l’empremta de Tarantino s’hi ensuma en l’ambient. En qualsevol cas, si teniu la oportunitat, no us perdeu l’ocasió de veure un dels millors productes que s’han fet al llarg de la història cinematogràfica nacional. De debó, val la pena.

 

20 Desembre 2010 Posted by | drama, violència | , , , , | 10 comentaris

FESTIVALS: LA MOSTRA DE VENÈCIA

Avui començo una nova secció al blog: FESTIVALS que, com bé diu el seu nom, es dedicarà a recollir les notícies i el palmarés més destacat dels festivals més importants i influents del món; els Òscars americans, la Berlinale, Cannes, San Sebastiàn, els Cesar francesos, els BAFTA britànics, els Goya i l’imminent festival internacional de cinema fantàstic de Sitges. I el primer festival amb el que ens trobem, que tot just fa una setmana que va acabar és la Mostra de Venècia.

La Esposizione Internazionale d’Arte Cinematografica, també coneguda com la Biennale di Venecia, va obrir les seves portes l’any 1932 i s’ha convertit en un festival de prestigi arreu del món. El seu premi més important és el Lleó d’or per a la millor pel·lícula, el premi del jurat (que es pot considerar el segon premi en importància), el Lleó de plata al millor director/a i la copa Volpi al millor actor/actriu.

Amb el d’aquest any, ja sumen 67 festivals. I el d’enguany ens ha donat bones sorpreses:

– Per començar, a mitjans de maig ens assabentàvem que Tarantino presidiria el jurat de la Mostra.

– “Machete”, l’esperadíssima nova pel·lícula de Robert Rodríguez originada en un fals tràiler va obrir el festival tot i no participar en la secció oficial del certamen.

– Joaquin Phoenix, que protagonitza un fals? documental dirigit per Casey Affleck (el germà de Ben Affleck), on ens mostra els últims dos anys de la seva vida; quan va decidir deixar el cinema per dedicar-se al món del rap, amb una estètica a la que no ens té acostumats. Enrecordeu-vos del nom que portarà cua: “I’m still there”

– I el mateix Ben Affleck que ha presentat la seva segona pel·lícula com a director: “The town” . Una cinta sobre lladres de bancs que ha estat molt ben valorada per la crítica i el públic.

– “Black Swan” d’Aronofsky, que també obria la Mostra, sembla que també va agradar, i molt. Sobretot la interpretació que Natalie Portman fa sobre una ballarina atormentada i que la va incloure com una de les favorites per guanyar la copa Volpi.

Però també van haver decepcions, com és el cas de Vincent Gallo que, a més de protagonitzar “Essential Killing” de Jerzy Skolimoswki, va presentar la seva pel·lícul “Promises written in water” que no va agradar a la crítica; o com la cinta “Miral” de Julian Schnabel que es va guanyar els crits de disconformitat del públic en acabar la projecció; a més d’inundar-se Venècia amb la pluja que va caure el dia que Soffia Coppola presentava la seva “Somewhere”.

El palmarés ha estat un dels millors i justos dels que s’han vist a Venècia els últims anys; fins i tot el Pocoyó s’ha endut un premi!!!. Per començar, la copa Volpi a millors actor i actriu van ser per una jove Ariane Labed (la sorpresa del palmarés) per la seva interpretació a “Attenberg” i per, precisament, Vincent Gallo per “Essential Killing”. El premi del jurat a millor pel·lícula va ser per “Essential Killing” d’Skolimowski. El lleó de plata al millor director va ser per, atenció, Àlex de la Iglesia!! que va presentar “Balada Triste de Trompeta”, un film ambientat en la guerra civil espanyola i vista des de la perspectiva de dos pallassos de circ que formen un triangle amorós amb una trapezista. El film més personal, violent i macabra de De la Iglesia, segons ell, i que ha encantat a Tarantino, que va gaudir com un nen durant la projecció. El lleó d’or a la millor pel·lícula va ser per “Somewhere” de Soffia Coppola, que havia estat antiga nòvia de Tarantino. Tot i això, aquest va assegurar que la decisió del jurat havia estat unànime.

Cartell de "Balada Triste de Ttrompeta"

Aquests dies es celebrarà el festival de cinema de San Sebastián (Donostia Zinemaldia) i una mica més endavant, a partir del 7 d’Octubre, el festival internacional de cinema fantàstic de Sitges. Us mantindré informats.

20 Setembre 2010 Posted by | festival | , , , , , | 10 comentaris