CINE FÒRUM

Blog dedicat a analitzar el seté art

LA INVENCIÓN DE HUGO (Martin Scorsese)

La setmana que el meu bloc arriba a les 8000 visites (sé que són molt poques per alguns de vosaltres, però per mi és tota una fita), el director del festival de Sitges, Àngel Sala, és exculpat dels delictes dels quals era acusat per haver projectat ‘A serbian film’ al festival i s’estrena la última i esperadíssima pel·lícula d’Scorsese (amb la qual arribo als 150 posts). El món funciona.

La incursió d’Scorsese al 3D ens explica la història de Hugo Cabret, un nen orfe que viu a l’estació de Montparnasse a París fent la feina que va aprendre del seu pare i del seu tiet: donar corda als rellotges de l’estació sense que el vigilant se n’adoni. Allà coneixerà un fabricant de joguines que el farà descobrir els orígens del cinema.

A través dels ulls d’Hugo (un jove i convincent Asa Butterfield), anirem descobrint les primeres passes que el cinema va fer en l’inpass dels segles XIX i XX. Des de les primeres projeccions del Cinematògraf dels germans Lumière a la importantíssima figura de George Méliès com a pare dels efectes especials i un dels pioners a dotar d’un sentit narratiu les seves pel·lícules. Ple de referències cinèfiles, com el Robbin Hood de Douglas Fairbanks, la pel·Lícula es converteix en una declaració d’amor al cinema. Una declaració que només podia venir de la mà d’un apassionat al setè art com és Scorsese.

I per mostrar-nos-ho utilitza tot el potencial que ofereix el 3D com no s’havia vist fins el moment. Els que llegiu aquest blog sabreu de la meva reticència cap aquest tipus de màrqueting. Però Scorsese va més enllà de fer veure que objectes punxeguts surten de la pantalla i juga amb els primers plans i amb la profunditat de la imatge d’una manera asombrosa. La magnitud de la biblioteca de les Arts Cinematogràfiques de París, l’amplitud de l’estació de trens i la extraordinària seqüència inicial són alguns dels moments que deixan meravellat l’espectador aconseguint que s’introdueixi dins l’espai que es projecta.

L’únic apunt negatiu que trobo a la pel·lícula és un guió (basat en el llibre de Brian Selznich) una mica pobre, amb un argument que dóna la sensació constant que falten peces. Això, i l’horrorós doblatge de la jove Chloë Grace Moretz. La resta del cast el tanca un gran Ben Kingsley i un irritable Sacha Baron Cohen. Atenció a les petites aparicions de Christopher Lee, Ray Winstone i el petitíssim cameo d’Scorsese.

En definitiva, una pel·lícula tècnicament perfecta que recomano a tots aquells que no els acaba de convéncer el 3D perquè podran descobrir tot el potencial d’aquest recurs. Tot i l’efecte marejant, crec que és impossible treure-li més suc. Bravo per Scorsese!!

Anuncis

25 febrer 2012 Posted by | aventures, drama, històrica | , , , , , , | 18 comentaris

MIEDOS 3D (Joe Dante)

Per a qui no conegui a Joe Dante només ll cal una paraula per saber qui és: Gremlins. Exacte, després de films com “Pequeños guerreros”, el visionari director de la millor pel·lícula juvenil de por dels anys 80 torna a la direcció i ho fa en el seu propi terreny i amb les últimes tecnologies cinematogràfiques i ho fa, al meu parer, amb una pel·lícula entretinguda però discreta.

Treient-li l’última part, amb una estètica marcadament Burtoniana, la resta de la pel·lícula és un conjunt de clixés del cinema de terror juvenil: ensurts previsibles, cantonades fosques, música inquietant, final obert per una segona part,… Vaja, una pel·lícula de terror de manual. Provenint de Dante, m’esperava més originalitat i més humor negre. En paraules seves, volia aconseguir realitzar una pel·lícula familiar, que agradés tant a joves com a adults (mantenint l’esperit de Gremlins) i, en cert sentit, ho aconsegueix. Cinema familiar, amb escenes inquietants i que no fan altra cosa que posar-nos nerviosos, per veure un diumenge a la tarda… o a la nit.

Crec que el director no acaba d’aprofitar del tot les opcions que ofereix les tres dimensions. Malgrat un bon tractament pel que fa a la profunditat de la imatge, la resta de recursos que utilitza per sorprendre els espectadors comencen a estar molt utilitzats i a ser poc sorprenents. Potser estem arribant a un moment en què tanta pel·lícula en 3D ens acabarà avorrint. Al públic ja se li han ensenyat les eines més espectaculars pel que fa a aquest recurs però ara cal explotar-lo a límits més profunds i que ofereixin una visió diferents de les pel·lícules. Prou ja de fletxes que surten de les pantalles. O claus, o destrals, o bales,…

1 Setembre 2010 Posted by | terror | , , , | 6 comentaris