CINE FÒRUM

Blog dedicat a analitzar el seté art

LA INVENCIÓN DE HUGO (Martin Scorsese)

La setmana que el meu bloc arriba a les 8000 visites (sé que són molt poques per alguns de vosaltres, però per mi és tota una fita), el director del festival de Sitges, Àngel Sala, és exculpat dels delictes dels quals era acusat per haver projectat ‘A serbian film’ al festival i s’estrena la última i esperadíssima pel·lícula d’Scorsese (amb la qual arribo als 150 posts). El món funciona.

La incursió d’Scorsese al 3D ens explica la història de Hugo Cabret, un nen orfe que viu a l’estació de Montparnasse a París fent la feina que va aprendre del seu pare i del seu tiet: donar corda als rellotges de l’estació sense que el vigilant se n’adoni. Allà coneixerà un fabricant de joguines que el farà descobrir els orígens del cinema.

A través dels ulls d’Hugo (un jove i convincent Asa Butterfield), anirem descobrint les primeres passes que el cinema va fer en l’inpass dels segles XIX i XX. Des de les primeres projeccions del Cinematògraf dels germans Lumière a la importantíssima figura de George Méliès com a pare dels efectes especials i un dels pioners a dotar d’un sentit narratiu les seves pel·lícules. Ple de referències cinèfiles, com el Robbin Hood de Douglas Fairbanks, la pel·Lícula es converteix en una declaració d’amor al cinema. Una declaració que només podia venir de la mà d’un apassionat al setè art com és Scorsese.

I per mostrar-nos-ho utilitza tot el potencial que ofereix el 3D com no s’havia vist fins el moment. Els que llegiu aquest blog sabreu de la meva reticència cap aquest tipus de màrqueting. Però Scorsese va més enllà de fer veure que objectes punxeguts surten de la pantalla i juga amb els primers plans i amb la profunditat de la imatge d’una manera asombrosa. La magnitud de la biblioteca de les Arts Cinematogràfiques de París, l’amplitud de l’estació de trens i la extraordinària seqüència inicial són alguns dels moments que deixan meravellat l’espectador aconseguint que s’introdueixi dins l’espai que es projecta.

L’únic apunt negatiu que trobo a la pel·lícula és un guió (basat en el llibre de Brian Selznich) una mica pobre, amb un argument que dóna la sensació constant que falten peces. Això, i l’horrorós doblatge de la jove Chloë Grace Moretz. La resta del cast el tanca un gran Ben Kingsley i un irritable Sacha Baron Cohen. Atenció a les petites aparicions de Christopher Lee, Ray Winstone i el petitíssim cameo d’Scorsese.

En definitiva, una pel·lícula tècnicament perfecta que recomano a tots aquells que no els acaba de convéncer el 3D perquè podran descobrir tot el potencial d’aquest recurs. Tot i l’efecte marejant, crec que és impossible treure-li més suc. Bravo per Scorsese!!

25 febrer 2012 Posted by | aventures, drama, històrica | , , , , , , | 18 comentaris

MONEYBALL (Bennett Miller)

Milly Beane és un exjugador frustrat de beisbol que es guanya la vida com a gerent dels Athletics de Oakland; un equip amb un pressupost mínim que s’enfronta als grans equips de la lliga amerciana amb uns comptes molt més superiors als seus. Cansat d’aquesta situació i després d’haver perdut els seus jugadors més importants, Beane contracta a Petr Brand, un analista que ha desenvolupat un sistema que li permet crear un equip, suposadament, guanyador amb molts pocs calers.

En un principi no havia de veure aquesta pel·lícula perquè el tema no m’atreia gens. Les pel·lícules sobres esports i equips americans semblaven haver arribat al seu punt àlgid amb títols memorables com ‘Air Bud’, ‘Eddie’ o ‘Los blancos no la saben meter’. Però el que em va fer canvia d’idea va ser que el guió ha estat escrit per Aaron Sorkin i Steven Zaillian (adaptadors i guionistes de ‘La red social’ i ‘Millenium: los hombres que no amaban a las mujeres’ respectivament). I el resultat és un sòlid drama esportiu centrat en un gerent, i no un entrenador, amb els seus dalts i baixos que explica com un petit equip va revolucionar el sistema de joc del beisbol americà.

Diuen que Brad Pitt és un dels favorits per a l’Oscar (encara no he vist a Clooney a ‘Los descendientes’) però, tot i que està realment encertat en la seva interpretació de Beane, no supera al ‘J.Edgar’ de DiCaprio. Jonah Hill, en la carn de Peter Brand, va pujant de nivell i va aconseguint papers més importants, merescudament. Cal destacar la presència, petita però efectiva, de Philip Seymour Hoffman que intepreta l’entrenador enemistat amb Beane.

En resum, es tracta d’un film que aporta un aire de frescor al gènere esportiu, tot i que no hi aporta gaires innovacions. Des del meu punt de vista, no hauria de ser la preferida pels Oscars, tot i que és just que estigui entre les nominades a millor pel·lícula. Veurem que passa en unes setmanes.

9 febrer 2012 Posted by | drama, històrica | , , , | 7 comentaris

EL ACORAZADO POTEMKIN (Sergei Eisenstein)

Al 1905, els mariners russos que treballaven en l’acuirassat Potemkin es van rebel·lar degut a les condicions tan miserables amb que vivien. El líder d’aquest alçament va ser Vakulincuk, que va ser assassinat pels oficials del vaixell. En assabtenar-se els habitants de la ciutat d’Odessa, aquesta varen acudir al port per rebre els insurgents amb tots els honors. L’exèrcit del tzar rus, però, va acudir per apaivagar la veu del poble i evitar una revolta tot provocant una matança. Aquesta història, basada en fets reals, es va dur al cinema a càrrec del Partit comunista l’any 1925, durant els actes de celebració del XX aniversari del que es va conèixer com “l’assaig revolucionari”.

Aquest clàssic del cinema mut havia de contenir altres rebel·lions com la manifestació de Sant Petersburg o la vaga de Bakú (aconteixements ocorreguts també al 1905) però Eisenstein, per manda de temps, va decidir centrar-se en un únic succés. S’explica que durant la seva estrena al Teatre Bolshoi de Moscú, mentre s’estava projectant el primer acte, Eisenstein estava acabant de muntar el final de la pel·lícula i que la va haver de dur a correcuita directament a la sala de projecció.

Si per alguna cosa aquesta pel·lícula ha passat a la història del cinema és, precisament, pel seu muntatge. En nèixer les primeres pel·lícules, aquestes no eren més que plans fixos on succeia l’acció. A mida que el cinema va anar guanyant importància, es va anar investigant les possibilitats que oferien les càmeres, els seus moviments i, com no, el muntatge de les imatges. Eisenstein sabia que, segons com s’ordenessin les imatges, la història podia canviar. Així que va explotar aquest recurs, amb magnífics resultats, durant la cèlebre escena de la matança a les escales d’Odessa. Un moment culminant per al cinema que, encara avui, s’estudia a totes les acadèmies de cinema. La interpretació pot ser dolenta i, a estones, la pel·lícula es pot fir un xic pesada, però ningú podrà discutir la importància que van tenir aquests 10 minuts de pel·lícula en l’evolució del cinema. Us deixo un petit tros d’aquesta seqüència; la inoblidable part del cotxet homenatjat molts anys després per Brian de Palma, al 1987, a “Los intocables de Eliot Ness”

11 Desembre 2010 Posted by | acció, Clàssics, històrica | , , | 8 comentaris

LA ÚLTIMA LEGIÓN (Doug Lefler)

De pel·lícules sobre l’espasa Excalibur ne’m vist moltes, tant d’animació com de carn i ossos. Aquesta, però, planteja la història des d’una altra perspectiva. Deixa de banda el mite sobre Artur i com va desenganxar l’espasa de la pedra on estava encastada i es centra en explicar com va arribar l’espasa a aquesta pedra. Explica com Ròmul, un nen d’uns dotze anys i últim emperador romà, es va fer amb l’espasa i amb ella va combatre a Britania amb les restes de la novena legió, l’única que encara li era fidel.

Però parlant de fidelitat, podem dir que és una pel·lícula fidel a la història. Va ser així realment? La veritat, no ho puc assegurar. La història no és el meu fort i de ben segur que algú ho podrà explicar millor que jo. Llenço la pregunta perquè moltes vegades se’ns ha enganyat amb falsos relats històrics que, encara que semblessin totalment reals no eren més que ficcions ben buscades. És per això que m’agradaria que en aquest tipus de pel·lícules quedés clar si es tracta d’una història real o d’una llegenda. En el cas de la “Ultima Legión”, ens la vénen com la “Veritable història de l’espasa Excalibur”. Serà cert?

Tot i tractar el tema supersucat de la famosa espasa, la perspectiva en què ho fa li dóna certa gràcia al film. A part d’això, no destaca respecte les altres pel·lícules sobre guerra i honor amb espases i escuts. Un guió senzill, amb pocs girs argumentals i absència de macrobatalles exagerades (cosa que s’agraeix). Tot i així, és molt entretinguda i, a estones, divertida. Una bona opció per passar una bona tarda de cinema històric.

26 Novembre 2009 Posted by | acció, històrica | , , | Deixa un comentari

EL HUNDIMIENTO (Oliver Hirschbiegel)

Des de fa un temps, alguns diaris de la premsa espanyola han trobat la gallina dels ous d’or amb la venda de pel·lícules per un euro. Público, el País o la Vanguardia engreixen els seus ingressos oferint-nos bones pel·lícules (i no tant bones) a un baix cost que és difícil de rebutjar. Una cosa és certa, però, s’ha d’escollir bé quina vols comprar, ja que sinó et pots acabar deixant una part del sou considerable al llarg de tot el mes. Per això aquesta setmana vaig escollir “El hundimiento”.

Quan la vaig anar a veure al cinema, em va sorprendre molt. És una gran pel·lícula, un reflex (pel que sembla) molt fidel del que va ser el final de Hitler, que no va quedar exempta de polèmica. I és que molts detractors de la pel·lícula defenien que en aquesta s’enaltia a Hitler i se’l deixava com un heroi i un personatge que va fer coses molt importants i positives. Res més lluny de la realitat. Hitler queda com el que realment va ser, un assassí de masses sense escrúpols però amb una intel·ligència desbordant que es va anar apagant i deixant caure en la bojeria en els seus últims dies de vida, quan veia que tot s’havia acabat i que la guerra no hi havia forma de guanyar-la.

No oblidem, però, que anem a veure una pel·lícula de cinema, i això vol dir que ens hem de trobar un cert dramatisme. I més en un film d’aquestes característiques. És per això que a la mort del dictador se li dóna una força narrativa i dramàtica especial i pot quedar més o menys bella, estèticament parlant. Però si realment es mostrés com un heroi, no estaries desitjant durant la pel·lícula que arribi el moment del seu suïcidi.

“El hundimiento” ens deixa algunes imatges contundents i dures que reflexen la vida (i mort) que es va poder viure aquells dies de caos i desconcert al cor de Berlín. Amb una fotografia molt ben buscada, l’argument gira al voltant de la última secretària de Hitler; un personatge real i que apareix entrevistada al final de la pel·lícula poc temps abans de morir. Pel que fa als actors, destacar l’actuació de Bruno Ganz com el propi Hitler en els dies més durs, estèrics i agressius de la seva vida. Però per gaudir-ho, val més veure la versió original, ja que el doblatge deixa força a desitjar.

Resum, molt bona pel·lícula històrica i clarificadora del que va ser la mort d’un dels personatges més importants de la història (malhauradament). Si la trobeu demà als quioscos us recomano que us gasteu un euro per tenir-la. Val la pena.

23 Novembre 2009 Posted by | biopic, històrica | , , | 5 comentaris