CINE FÒRUM

Blog dedicat a analitzar el seté art

LA LLEI DEL CINEMA CATALÀ

L’altre dia vaig anar al cinema a gaudir d’una bona pel·lícula. Com sempre, abans de començar el film, van aparèixer uns quants tràilers (com sempre, força interessants) En acabar aquests, i tot just abans de començar la pel·lícula, va sortir un missatge a la pantalla molt clar: “Si la llei del cinema s’aprova no podràs veure algunes de les pel·lícules que acabem d’anunciar”. La mosca ja em va pujar al nas, així que faig aquest post explicant el perquè de tot plegat.

El 12 de gener d’aquest any, el parlament va aprovar el projecte de llei del cinema. El nou Estatut d’Autonomia otorga a la generalitat competència en matèria cinematogràfica dins l’àmbit de la cultura. És per això que el govern va aprofitar per regular els diferents aspectes en aquesta matèria ja que la considera com a “motor de progrés econòmic i com a element de cohesió cultural i transformació social.”  Tal i com està establert en l’exposició de motius del projecte: “Avui en dia, el mercat cinematogràfic a Catalunya, i en menor mesura el mercat audiovisual, no reflecteix en les seves pautes de consum la realitat sociolingüística del país” fent referència a que només el 3% de les pel·lícules exhibides als cinemes són doblades o subtitulades en català. A més, la llei preveu donar més importància a la producció de pel·lícules catalanes, així com a la seva distribució i exhibició.

El punt que ha creat més polèmica de la llei estableix que el 50% de les pel·lícules estrenades a Catalunya han de ser doblades en català, exceptuant les produccions fetes en castellà o català, que podran mantenir l’idioma original. Sembla que aquesta oportunitat perquè els espectadors puguin triar en quin idioma volen veure les pel·lícules no li va agradar ni al PPC ni al grup dels Ciutadans (quin post més polític m’està quedant) ni a alguns empresaris membre del Gremi d’Empresaris de Cinema de Catalunya. Aquest últims justifiquen la seva negativa argumentant que el públic que vagi a veure els films en català serà minoritari i, per tant, les distribuidores no voldran afrontar la despesa que comporta doblar la pel·lícula en català. Això comportarà, segons aquests empresaris, que no s’estrenin pel·lícules ni en català ni, per no saltar-se la llei, en castellà.

Jo, com a català de mena, estic completament agraït de poder triar en quin idioma vull veure una pel·lícula i, en el cas de no poder-se estrenar un film per l’elevat cost de doblatge, que s’estreni en versió original i subtitulat, que sempre serà millor. I vosaltres, què em penseu?

Podeu llegir el projecte de llei aquí.

21 Novembre 2010 Posted by | General | , | 14 comentaris

QUAN LA CENSURA COMPRA LA SEVA ENTRADA

Fa cosa d’un any vaig criticar la decisió que va prendre l’òrgan encarregat de qualificar els films que s’estrenen a espanya en qualificar “Saw VI” com a pel·lícula “X” per fer apologia de la violència, condemnant-la a ser estrenada únicament en sales per adults. La distribuidora va decidir no estrenar-la i aquest passat més d’octubre va ser estrenada, finalment, als cines espanyols sota el nom de “Saw VI: el montaje del productor” o el que es el mateix “Saw VI: després de passar per la sala de censura”

En els últims dies s’ha pogut viure una situació molt semblant que ha tingut més repercussió i un efecte més clar ens els espectadors de cinema. El succés ha tingut lloc durant el festival de cinema de terror de San Sebastià, considerat el germà petit del festival de Sitges. En aquest certamen s’havia de projectar “A serbian film“, pel·lícula brutal que ja vaig comentar i que no em va agradar. Però una cosa sí tinc clara: qualsevol pel·lícula és una manifestació artística, i com a tal té tot el dret de ser projectada i els espectadors tenen el dret de veure-la o no. I és que després de la projecció del film a Sitges, la “Confederación Católica de Padres de Família y Padres de Alumnos, CONCAPA” (un grup força progessista pel que sembla) va denunciar el film per fer apologia de la pederastia i dels delictes sexuals (no faré cap comentari ara que la visita del Papa està tan recent); una denúncia que va arribar al jutjat número 4 de San Sebastián i que va decidir suspendre la seva exhibició en el festival.

La resposta va ser immediata. Els organitzadors del festival van complir la decisió del jutge però no sense manifestar el seu disgust per aquest i deixar clara la seva posició sobre la llibertat d’expressió. Els espectadors també van reaccionar d’immediat, fent còrrer la veu perquè tothom votés “A serbian film” com millor pel·lícula del certamen. D’aquesta manera, el film en qüestió s’ha emportat el premi especial del públic, sense ser projectada i com a símbol de la llibertat d’expressió. Crec que ha estat la iniciativa més encertada i més justa (tot i que segur que no era la millor pel·lícula del festival) Recordaré que “A serbian film” ha guanyat alguns guardons com un “Fripesci” de la crítica internacional a Sèrbia i que ha estat estrenada en molts altres països sense que s’hagi aixecat una polsaguera semblant a la que s’ha aixecat aquí. Sembla que Franco, 35 anys després de la seva mort, encara està força present a espanya.

Per a més informació consulteu el post de A txiflar, amb un molt bon anàlisi de la situació i de les conseqüències d’aquest acte de censura.

8 Novembre 2010 Posted by | festival, General | , , , | 9 comentaris

DE LA “NOUVELLE VAGUE” A “AVATAR”

Avui publico aquest post per obligació. Fa temps que el tenia preparat i me’l guardava per quan la cartellera no fós gaire atraient, però acabo de llegir la notícia que avui ha mort el director Claude Chabrol a l’edat de 80 anys i aquest està molt relacionat amb aquest post i el moviment de la nouvelle vague. A la seva memòria.

Amb l’invenció del cinema, els Estats Units van veure una oportunitat única de negoci que els reportaria enormes quantitats de diners. I no es van equivocar. Des dels temps de les primeres pel·lícules, en blanc i negre, sense so i de 20 minuts de duració, als inversors els apareixia el símbol del dòlar als ulls. Per aquests motiu, els grans estudis des de Hollywood es van dedicar a crear una quantitat ingent de pe·lícules amb l’objectiu de treure els màxims beneficis amb una industria que, dia a dia, millorabla quantitativament en tecnologia. Però va ser durant la dècada dels anys 60 que la industria cinematogràfica americana va començar a trontollar. Els gèneres clàssics que tantes alegries havien donat als grans estudis començaven a ser avorrits i previsibles i el públic, en conseqüència, anava abandonant les sales.

En aquest moment de decadència temporal del cinema nord-americà, Europa va veure la seva oportunitat de renèixer de les seves cendres. I ho va fer, des de França, sobretot, a partir de la revista de cinema Cahiers du Cinéma, en la qual un seguit de crítics cinematogràfics havien censurat durament la producció indiscriminada de films americans i defensaven el paper del director com a encarregat de narrar les històries que l’interessaven. Enteposaven l’art a l’entreteniment. Alguns d’aquests crítics es van passar a la realització i van arribar a ser considerats directors de culte com François Truffaut, Eric Rohmer, Claude Chabrol o Jean-Luc Godard. El resorgiment d’aquest conjunt de directors, disposats a acabar amb la producció en cadena americana i les imposicions dels grans estudis en favor de l’art i de la visió dels directors és el moviment que es va anomenar la “nouvelle vague“.

A Anglaterra va sorgir un moviment semblant sota el nom de “free cinema“, el cinema italià no va comptar amb un moviment cinematogràfic específic, però si va ser un punt de referència amb autors com Pasolini o Federico Fellini. España, per contra, tot i que va comptar amb la presència de grans directors com Luís Buñuel, no va poder avançar en aquest terreny degut a les traves constants que sorgien de la dictadura franquista. En definitiva, a Europa van sorgir un seguit de films que, en no formar part d’un gènere establert es va passar a denominar cinema d'”art i assaig”.

Amb el temps, Hollywood i la industria americana es va reposar tot revisant els vells gèneres fent-los un lifting per amotllar-los als canvis de la societat i sembla que, malauradament, continua tenint més importància que el cinema Europeu tot i la diferència pel que fa a qualitat. Mentre a amèrica ens ofereixen productes tant atraients i comercials com “Avatar”, a Europa, l’incipient mercat nord-europeu i pel·lícules com l’angelsa “In the loop” i la francesa “Mamá está en la peluqueria”, entre moltes altres, está lluitant desesperadament per fer-se un lloc en les multisales dels collons.

Ara us toca a vosaltres decidir. Entreteniment o art? Pel·lícules de grans estudis o produccions d’autor?? Internacional o nacional?? Què en penseu??

Aquí està el link de la notícia de la seva mort de Blog de Cine, per qui vulgui més informació:

http://www.blogdecine.com/cine-europeo/claude-chabrol-nos-ha-dejado#c274928

12 Setembre 2010 Posted by | General | , , , , , , , , | 10 comentaris

L’ARRIBADA DEL “NEUROCINE”

El número de la revista “Quo” del mes de setembre porta un interessant reportatge sobre aquesta disciplina que s’està instaurant des dels darrers anys en aquest món del seté art: el “neurocine”. Aquesta ciència utilitza les tècniques por obtenir imatges del cervell per saber com reacciona davant els estímuls que podem trobar a la pantalla.
Estudis realitzats amb 45 voluntaris han demostrat que les pel·lícules que més activen el nostre cervell són els films de terror (era d’esperar)
Resulta que quan les persones veiem una pel·lícula de terror el que sentim en realitat no és por, és excitació. Les imatges de por estimulen les amígdales que, després del moment de por inicial, ens fa sentir gratificació. A més, segons aquests estudis, durant les escenes de terror i suspens, també s’activa el còrtex prefrontal, encarregat d’avaluar el perill. Com que lògicament,asseguts des de la butaca no correm cap perill, el sentiment d’alleugament també ens fa sentir bé.

Peter Krantz va ser el primer director de cine a utilitzar aquests mètodes per avaluar la reacció del cervell dels espectadors de la seva pel·lícula “PopSkull” i conèixer així els moments més angoixants. Cal dir, però, que aquests experiments els va fer un cop acabada la pel·lícula i, per tant, no la va modificar. Igualment, s’ha reconegut que altres directors i estudis més coneguts han utilitzat aquests mètodes entre ells, M. Night Shyamalan per a realitzar la seva propera producció “Devil”

Això suposa un gran descobriment per a la industria del cinema, ja que amb aquestes tècniques pot tenir una opinió dels espectadors completament objectives, davant el subjectivisme de les crítiques pròpiament dites. Però crec que per l’espectador no suposa cap avantatge. Les pel·lícules ens oferiran allò que volguem veure perquè estaran estudiades al detall; però no serà això el final de l’espontaneïtat del cinema?? no implicarà el final de la imaginació, de la originalitat?? L’art deixarà pas a l’entreteniment, la bellesa a la comercialitat. Serà el fi del cinema tal i com el coneixem?? A mi, tanta artificialitat em preocupa.

27 Agost 2010 Posted by | General | , , , | 5 comentaris

FICCIÓ O REALITAT CATASTRÒFICA?

Publico un post més de queixa i, novament, va dirigida (sobretot) al cinema americà i als propis americans que omplen les sales de cinema per anar a veure pel·lícules com “2012”. I és que veure aquesta pel·lícula m’ha fet reflexionar sobre un tema tant cruelment real com el terrorisme a gran escala.

L’onze de setembre de 2001 tots estàvem enganxats a la televisió seguint les imatges que ens arribaven del Worl Trade Center de Nova York. Unes imatges horriblement reals entraven pels nostres ulls i eren l’origen d’un dels comentaris que més s’escoltaven aquells dies: “sembla tret d’una pel·lícula”. Doncs no anaven gaire desencaminats. Aquestes són algunes (no totes, si no, no acabaríem mai) de les pel·lícules americanes on són destruïts monuments i edificis i, fins i tot, ciutats senceres.

Per començar, tenim aquelles pel·lícules de ciència-ficció que es recolza en els extraterrestres o monstres gegants per justificar la destrucció del que sigui: Godzilla, Independence Day, Monstruoso, La guerra de los mundos i, fins i tot, X-men i La liga de los hombres extraordinarios on es carreguen Venècia sencera!!

Però hi ha d’altres pel·lícules en les quals la destrucció està causada per fenòmens naturals com El dia de mañana, Armaggedom, Deep Impact o Volcano. I d’altres que la destrucció està causada per propis terroristes com és el cas de Pánico nuclear.

Sé que hi han moltíssimes pel·lícules més sobre aquests temes però crec que allò que vull dir s’ha entés. Tot i així, les podríem anar afegint a la llista a mida de mica en mica.

Veient això, arribo a la següent conclusió: com es van poden sorprendre tant i van poden quedar tant commocionats els americans després de l’atemptat de l’11-S si, ells mateixos al cinema gaudien veient aquesta mateixa destrucció?? D’acord que em direu que una cosa és ficció i una altra realitat, però no us molestaria a vosaltres veure en una pel·lícula com cau la Sagrada Família? o com un tio boig amb una bomba megapotent fa volar pels aires tota la serralada de Montserrat??

18 Novembre 2009 Posted by | General | , | 6 comentaris

De superherois va el tema

Ara fa molts i molts anys, un creatiu de Hollywood va pensar que seria bona idea versionar un còmic d’aquell fabulós superheroi que era Superman. La jugada no només li va sortir rodona, sinó que a més va poder filmar unes quantes seqüel·les més. Amb poca diferència de temps, va sorgir de tenebres un altre personatge de la DC Còmics: Batman, amb igual sort que l’anterior. Durant molt de temps, els espectadors van poder gaudir de les pel·lícules d’acció del moment, protagonitzades pels seus superherois particulars, i aleshores…

va arribar Spiderman!!! El temps havia passat i les pel·lícules antigues de superherois ja no impactaven com abans, la tecnologia havia avançat i calia aprofitar-la per entretenir al gran públic durant dues hores mentre veu com un home amb malles es fot d’hòsties contra malvats estrambòtics. Tot i així, va ser una bona pel·lícula que es va asaber vendre i va obtenir una grandíssima quantitat de beneficis. Per això va aparèixer Spiderman 2, Spiderman 3 i ja s’està rodant la quarta part; a més d’una pel·lícula del propi Venom, arxienemic de l’home aranya.

Però va ser gràcies (o per culpa) a aquesta  que van començar a sorgir de sota les pedres pel·lícules de tots els superherois per imaginar. Els 4 fantàstics, Hulk, X-men, Iron Man, Watchmen i tot el repertori de personatges que acabin en “man”. Les pel·lícules sabien aprofitar els efectes especials per convocar una quantitat molt important d’espectadors al cinema, fins convertir aquestes en un valor segur a les sales de tot el món. I per això s’en van fer més i més i més…

Dues editorials són les que tenen quasi tots els drets de la immensa majoria de superherois: la Marvel (Spiderman. X-men, Iron Man) i la DC Còmics (Batman, Superman) Doncs bé, Warner Bros. té, des de fa anys, tots els drets sobre els còmics de la DC. D’aquesta manera, la Warner s’embolsava una pasta improssionant explotant aquest tipus de mercat. El passat més d’octubre, la Marvel, que fins ara havia anat venent els drets dels seus còmics a Hollywood, va passar a pertànyer a, ni més ni menys que, a la Disney!!!

Sí, ara, en pantalla, potser algun dia ens trobem al Mickey Mouse i al pato Donald com a companys d’aventures del mateix Spiderman, o el que seria encara millor, podríem veure una lliuta infernal entre el Lobezno i la seva colla contra els insofribles protagonistes de High School Musical!!! Potser el Capità Amèrica haurà de salvar una princesa tancada i custodiada per un terrible monstre que escup foc, o la Wonder Woman haurà de trobar una grantoa per fer-li un petó i que es converteixi en príncep.

No ho sé com acabarà tot això, però el que és segur és que la Disney té per molts anys amb la quantitat de superherois (poc coneguts la majoria) que estan a la base de dades de la Marvel. I amb això no faran més que potenciar el que ja vaig comentar un parell de posts enrera, la fi de la originalitat a la primera potència del món pel que fa a cinema. Amb una mica d’esforç, el cinema europeu, japonés o indi, d’aquí poc, plantarà cara a Hollywood i li guanyaran la partida.

Abans d’acabar, però, ha de defensar una pel·lícula de superherois que sí m’agrada i que és, amés, de les meves preferides. Es tracta de Hancok, interpretada per Will Smith, i que no versiona cap superheroi de còmic de paper. És una idea original made in Hollywood que presenta un superheroi, amb poder dels quals l’origne ens és desconegut, que no utilitza els seus poder pel bé de la gent i que, quan ho fa, empitjora encara més les coses. Una molt bona pel·lícula, original i divertida. Aquí us deixo el tràiler.

31 Octubre 2009 Posted by | acció, General | , , , , , | 2 comentaris

L’EGOCENTRISME AMERICÀ

En els últims anys, la imaginació per fer pel·lícules a Hollywood està decaient. Enrere van quedant de mica en mica aquells guions sorgits de una ment creativa, per deixar pas a una generació de guionistes ganduls que només saben adatar còmics o novel·les, fer remakes de films antics o que, encantats amb produccions estrangeres, es dediquen a pagar els drets i plagiar-la fil per randa.

Aquest post el faig just després d’haver vist la pel·lícula “Quarantine”, que van fer els nordamericans a partir de l’èxit de REC de Jaume Balagueró i Paco Plaza. Van comprar els drets i no van tenir prou creativitat com per innovar una mica.L’estil és el mateix, però no només això, l’argument, els plànols, l’escena inicial al parc de bombers…fins i tot la reportera es diu Angela Vidal, igual que el personatge encarnat per Manuela Velasco, un nom molt americà!! A més, pel que he llegit recentment, els mateixos directors de la “original” Quarantine, dirigiran l’adaptació (o còpia) de “Déjame entrar”. I jo em pregunto, perquè tocar les coses quan estan tant bé? Tantes ganes tenen de cagar-la?

Però n’hi han moltíssims més casos. Sense sortir d’Espanya, Alejandro Amenábar va ser versionat amb la seva meravellosa i inquietant pel·lícula “Abre los ojos”. L’únic que van fer va ser canviar-li el nom per “Vanilla Sky” i contractar Tom Cruise. La resta, idèntica a la producció espanyola.

Però si hi ha un país ideal per plagiar, és Japó. I és que el terror nipó dóna molt de joc. Però en comptes de deixar-ho com està, ells han de fotre mà. “The Ring” es va convertir en “La senyal”; “La maldición” en “El grito”; “Llamada perdida” en… “Llamada perdida”!!!

En fi, que aquests americans són massa seus com per reconèixer el talent de diferents directors i actors i actrius d’arreu del món. El seu ego és més fort i no els permet baixar-se els pantalons davant forasters. Millor el plagi que el recoxeixement.

28 Octubre 2009 Posted by | General | , , , | 6 comentaris