CINE FÒRUM

Blog dedicat a analitzar el seté art

BIG FISH (TIM BURTON)

Aquesta és per mi, de lluny, la meva pel·lícula preferida. Soc esquerrà; això vol dir que el meu hemisferi dret predomina per sobre de l’esquerra. Pel qui no ho sabeu, l’hemisferi dret és on s’hi allotja la imaginació entre d’altres cosses. En poques paraules, en teoria soc un ésser amb molta imaginació. I aquesta pel·lícula desborda imaginació per totes bandes.

L’argument és fantàstic; però la història de la vida d’Edward Bloom (Ewan McGregor de jove, Billy Crudup de gran) és una aventura sense fi, plagada de peripècies i moments emotius que no fan, sinó, arrencar un somriure a l’espectador. Una vida impossible i que, si més no, s’apropa més a la realitat del que ens pensem.

Però el mèrit no li dono a Tim Burton que, tot i manifestar una creativitat latent, no ha fet més que plasmar la novel·la homònima de Daniel Wallace. És cert que Tim Burton té aquesta capacitat de crear entorns angoixants i, alhora, preciosos; és la seva signatura. És fàcil saber quan una pel·lícula és d’aquest bon home. Només cal fixar-se en els arbres recargolats, els personatges pàlids i els cabells extravagants. Però a l’hora de crear bons guions, és molt bon amic del recurs d’adaptar novel·les (Big Fish n’és un cas, i l’encara no estrenada, Alicia en el País de les Meravelles) o fer remakes (el planeta dels simis o Swenney Todd) Això no vol dir, però, que no m’agradi cap d’aquestes pel·lícules, ja que a algunes les tinc en molta consideració (sigui el cas de Swenney Todd)

La música és un personatge més de les seves pel·lícules. Amant dels musicals (La núvia cadàver, Swenney Todd, una altra vegada, Charlie i la Fabrica de Chocolata,…), les eves bandes sonores són dignes d’estar en qualsevol col·lecció de discos. Aquest, és un film on queda palesa com una melodia, perfectament encaixada amb el ritme i la narració, pot dotar a aquesta d’una força emotiva capaç de poser els péls de punta.

Per cert, no es cansa de donar-li papers a la seva dona (Helena Bonham Carter) i, a més, maquillar-la de morta, bruixa o assassina psicòpata cuina-cadàvers??

En resum, la millor pel·lícula que he vist, per la seva estructura perfecta, per la seva història plena d’imaginació i màgia, per la seva música i pel final fantàstic i emotiu.

30 Octubre 2009 Posted by | conte, drama, fantàstic | , , , | 10 comentaris

REC 2 (Jaume Balagueró i Paco Plaza)

Quan vaig entrar al cinema a veure-la, he de reconèixer que no ho feia amb massa entusiasme. La primera part em va agradar moltíssim. La vaig trobar un film original i colpidor, amb una capacitat per mantenir-me amb tensió com mai cap altra pel·lícula ho havia aconseguit. Em va espantar. Més ben dit, em va aterrir. L’últim acte, amb els protagonistes tancats a l’àtic, en companyia d’aquells éssers inhumans, a les fosques i amb la llum infrarroja com a única forma de veure-hi alguna cosa,.. un final increïble que em va glaçar la sang. No es podia continuar. No m’entrava al cap com es podria fer una segona part. Però es va fer.

En assabentar-me, no em va agradar la idea. Pensava que els directors s’havien lliurat a l’èxit, als diners i a l’avaricia. Com es podia continuar una història que, pel que semblava, ja tenia un fi?? I el que més em preocupava, d’on treurien més idees originals si la segona part mantenia la mateixa estètica de la primera?? Tot plegat, no em feia gaire gràcia, però això no treia que no tingués ganes de veure-la.

El primer problema, ningú la volia anar a veure. Passava d’anar sol. Sóc burro, però no tant. Al final, va sortir algú que es moria de ganes de veure-la i ja vaig tenir el primer problema resolt. El segon, a ningú que l’havia vist li havia agradat. Les crítiques que escoltava eren dolentes. Però què hi farem? Fins que no la vegi no la podré criticar. Així que vaig anar… i vaig sortir entusiasmat. EM VA ENCANTAR!!!

No només trobo magnífic com han solucionat el petit problema de “sembla que s’hagi acabat la trama”, sinó que a més, li donen un gir brutal. I és que en Jaume Balagueró ja ho té això. És especialista en crear trames que et sorprenen durant tota la pel·lícula. I aquesta, amb unes quantes sorpreses, no havia de ser menys.

Pel que fa a la tensió i l’horror, no decepciona. Personalment, m’ha tingut més en tensió aquesta segona part que la primera (potser perquè la primera no la vaig veure al cine) L’escena inicial en la qual els GEO pugen a l’àtic és horriblement angoixant. Pocs sustos al llarg de la pel·lícula, però molt bons i inesperats. I si t’esperes algun, t’espanta igual.

Pel que fa a la fotografia, han ampliat la llista de recursos amb dobles càmeres,  diferents perspectives, ús de miralls i molt i molt (massa potser) ús dels infrarrojos, necessaris per a la trama, tot s’ha de dir.

I, per últim, el final. Com la primera part, aquesta segona no podia deixar de tenir un final impactant. M’atreviria a dir que és més colpidor que el de la primera. L’únic problema, deixa oberta una possible tercera part i això sí que no m’agradaria. O potser sí?

21 Octubre 2009 Posted by | fantàstic, terror | , , , | 3 comentaris

DÉJAME ENTRAR (TOMAS ALFREDSON)

Guanyadora de l’any passat al festival internacional de Sitges. Realment, s’ho val. I no, no és americana, és Sueca!!!

Amb una fotografia meravellosa, Tomas Alfredson ens presenta un film poètic i romàntic  barrejat amb tot allò que us vingui al cap en pensar en pel·lícules de vampirs.

Un noi de 12 anys, que pateix en primera persona el problema del bullying, tant utilitzat últimament (“Cobardes”, “Bullying”), coneix la seva nova veïna, que resulta ser una jove vampiresa.

La relació entre aquests dos joves protagonistes es va tornant d’allò més tendre, sense importar el règim alimentari de cadascú. Una història d’amor preadolescent barrejada amb sang i violència, amb una narració més aviat lenta i on els silencis són el millor guió. A destacar una escena en la qual el noi protagonista es renta les dents mentre ho fa, també, sa mare. 30 segons sense cap diàleg i un gran missatge entre mig.

No m’he espantat en cap moment. Això vol dir que no la considero una pel·lícula de terror i, si realment la volguessin vendre com a tal, podrien usar més recursos del gènere. Una inquietud relegada a un plànol secundari per reforçar la història d’amor dels protagonistes.

5 escenes / fotogrames / imatges / moments m’han quedat gravats en la retina. Entre elles, l’escena del final. L’angoixa de morir ofegat i la vengança tan merescuda com misteriosa.

Una gran èxit per al cinema suec, un 10 per als joves actors protagonistes i un altre 10 per a la trama.

20 Octubre 2009 Posted by | fantàstic, romàntica | , , , | 3 comentaris