CINE FÒRUM

Blog dedicat a analitzar el seté art

SUPER 8 (J. J. Abrams)

Aprofito l’estrena en DVD per comentar una pel·lícula que va quedar pendent durant el llarg temps que el bloc va estar en stand by: ‘Super 8’.

En una petita població dels estats units, un petit grup de joves està disposat a gravar una pel·lícula amb la seva càmera de Super 8. Durant el rodatge, presenciaran un accident de tren que tindrà conseqüències que mai haurien imaginat. De sobte, al poble, comencen a desparèixer coses…i persones. El misteri, l’enigma i les rialles estan assegurades.

J.J.Abrams, de la mà d’Steven Spielberg, ens transporta al món d’E.T’ amb aquesta revisió del clàssic que manté els mateixos ingredients: nens, extraterrestre, humor i el govern ficant els nasos pertot arreu; això sí, fent ús de les últimes tecnologies i afegint un espectacle pirotècnic excepcional. La pel·lícula, a més, és un homenatge a totes aquelles backyard movies amb les que es van iniciar directors com Spielberg, George Lucas o Peter Jackson amb les seves càmeres portàtils.

La pel·lícula funciona senzillament pel repartiment de joves actors, tots ells desconeguts, que han sorprés a tothom amb una actuació impecable (destacant el protagonista Joel Courtney i la germana de Dakota Fanning, Elle Fanning, que aconsegueix arribar-nos al cor), uns tocs d’humor genials i un feeling palpable entre tots ells. L’extraterrestre -no us preocupeu que no us esgarraré res de la pel·lícula- ha estat un dels secrets millors guardats i aquí hi ha la clau perquè la pel·lícula generés tanta expectació. Però per la meva part, trobo que li falta tot el carisma que va obtenir E.T., amb el qual ens identificàvem plenament. La banda sonora, de Michael Giacchino (que ja va treballar amb la sèrie ‘Perdidos’ produida pel mateix Abrams) és magnífica i està a l’alçada de la composició que John Williams va fer per la pel·lícula de l’extraterrestre que volia tornar a ‘su caaaassaaaaa…’

Així que ja sabeu, gran pel·lícula que alguns poden titllar de blockbuster (i no sense raó) però que segur que agradarà als qui agradi la ciència-ficció barrejada amb tocs d’humor i una història molt humana al darrera. Per cert, no us aixequeu de la butaca en començar els títols de crèdit perquè, se’ns dubte, en aquest minuts està la millor part de tot el film. Ja ho veureu.

18 Desembre 2011 Posted by | ciència-ficció | , , , , , , , | 10 comentaris

ACERO PURO (Shawn Levy)

Charlie Kenton és un ex-lluitador de boxa egocèntric i amb problemes de diners que es malguanya la vida amb “combats” i “rodeos” amb robots d’última generació. Després de la mare del seu fill, en Charlie s’ha de fer càrrec del seu fill d’onze anys a qui gairebé no ha vist mai. El petit Max el farà redescobrir la passió pel món del combat amb un únic objectiu, arribar al cim de la lliga mundial.

Llegint el resum de la història us podria semblar una pel·lícula plena de tòpics. Doncs ho és. Es tracta d’una aglomeració (per no dir còpia) de pel·lícules de boxa amb totes i cadascuna de les típiques lluites (internes i externes) que pateix el protagonista. És inevitable, per aquest motiu, veure en en Hugh Jackman (que interpreta el paper d’en Charlie Kenton) l’ombra allargada de Sylvester Stallone en algunes de les seves pel·lícules més conegudes com és la saga de “Rocky” Balboa o l’emocional “Yo, el Halcón”. Dakota Goyo interpreta al fill de Charlie, en Max, i tot i que se’n surt prou bé, no acaba de desenvolupar un personatge que provoqui certa empatia amb l’espectador.

Si per algun aspecte destacarà aquesta pel·lícula serà, se’ns dubte, pels efectes especials. No és que aporti gran cosa al món cinematogràfic dels efectes, però tot plegat aconsegueix una bona quantitat i qualitat de pirotècnia visual que encantarà i fascinarà als més joves (tot i que no acabo d’imaginar com els afectarà veure tanta violència -en la lluita- sense que hi hagi cap conseqüència en les persones) En resum, pel·lícula que no aporta res de res al gènere, plena de tòpics i previsible a més no poder, però que aconsegueix el seu objectiu: entretenir.

5 Desembre 2011 Posted by | acció, ciència-ficció | , , , | 6 comentaris

ATTACK THE BLOCK (Joe Cornish)

La història és senzilla: un grup d’aliens arriba a la tierra. I ho fa a un suburbi de Londres dominat pels grups de joves delinqüents que estan decidits a prendre’s la justicia per la seva mà. Es tracta d’una de les pel·lícules més ben rebudes a Sitges, obtenint el Premi de la Crítica, el Premi del Públic, el Premi especial del Jurat i el Premi a la millor Banda Sonora. I encara va quedar el regust amarg que no guanyés el Premi a la millor Pel·lícula (tot i que jo continuo apostant per ‘Red State‘)

El film, dirigit per Joe Cornish (actor a ‘Zombies Party’ i guionista de ‘Les aventures de Tintín: El secret de l’Unicorn’) és una barreja encertada d’humor, terror i cinema fantàstic; tot narrat amb un dinamisme i una agilitat remarcables. Malgrat això, cal dir que presenta un personatges bastant estereotipats que mostren una evolució bastant previsible; la qual cosa no impedeix que sentim certa empatia cap als protagonistes. Presenta un conjunt d’efectes especials molt ben trobats i no cau en l’excés d’escenes sanguinolentes i macabres, aconseguint així una pel·lícula més seriosa del que es podria imaginar en un primer moment. Un altre encert el trobem en el repartiment. Un grup d’actors joves i desconeguts (menys la presència de Nick Frost -‘Paul’-) que donen un punt de realisme a la història que explica.

Tot plegat, un film molt entretingut que mereix tots els elogis que ha rebut al festival de Sitges i que continuarà rebent.

4 Novembre 2011 Posted by | acció, ciència-ficció, terror | , , | 8 comentaris

SITGES 2011: TOP 10 (III)

4 – MELANCHOLIA (Lars Von Trier)

 

Lars Von Trier signa una pel·lícula visualment fantàstica centrada en la història de dues germanes que afronten els últims dies de la seva vida (i de la Terra) abans que el planeta Melancholia s’hi estabelli. La pel·lícula es divideix en tres parts clarament marcades: un pròleg espectacular, al més pur estil Trier, amb imatges superlentes, metafòriques i premonitòries del que serà el final de la pel·lícula a ritme de “Tristan i Isolda” de Wagner i dos capítols centrats en les dues germanes interpretades per Kirsten Dunst i Charlotte Gainsbourg.

La pel·lícula (que va nèixer de converses entre Trier i Penélope Cruz, que havia d’interpretar el paper de Kirsten Dunst) és una reflexió personal sobre la depressió, sobre la vida i, sobretot, sobre la mort i l’acceptació d’aquesta. Es tracta d’una pel·lícula bipolar que mostra els dos extrems del que acaba essent una lliçó vital que transcendeix més enllà de l’apocalipsis. Lars Von Trier en estat pur.

3 – EXTRATERRESTRE (Nacho Vigalondo)

 

El primer llargmetratge de Nacho Vigalondo era un film tan ben parit que les expectatives posades en aquest film eren majúscules; i un auditori a rebentar ho deixava ben clar. El que també quedava ben clar, és que aquesta segona pel·lícula no tenia res a veure amb la primera. Del thriller sci-fy s’ha passat a la comèdia romàntica. Però no us espanteu aquells que sigueu anti-nyonyeries, perquè a “Extraterrestre” en trobareu ben poques (si en trobeu).

La història: un home i una dona es desperten després d’una nit de festa sense recordar gaire cosa de l’última nit. De fet, ni es coneixen. Abans, però, de separar-se descobreixen que al cel ha aparegut una enorme nau extraterrestre. A partir d’aquí, les situacions còmiques i surrealistes que viuran no fan més que provocar rialles autèntiques entre els espectadors.

El secret està en el repartiment. Un grup d’humoristes de luxe amb una química que es fa patent durant tot el metratge. A destacar Carlos Areces (“Balada Triste de Trompeta”) que fa gala del seu bon humor tant dins com fora de la pantalla.

S’ha de dir, però, que en els últims minuts, “Extraterrestre” perd una mica de força; curiosament, en els moments en que el film es torna més convencional i més tòpic fent referència al gènere romàntic. Però això no li treu el mèrit de ser una proposta innovadora i molt, molt gratificant.

 

Ja només queda un post. Les millors pel·lícules, per mi, que s’han pogut veure a Sitges aquest any. Una mica de paciència, que molt properament ja estaran aquí…

23 Octubre 2011 Posted by | ciència-ficció, drama, humor | , | 7 comentaris

SITGES 2011: TOP 10 (II)

7 – A LONELY PLACE TO DIE (Julian Gilbey)


Un grup d’escaladors es troben en mig d’una excrusió quan escolten un soroll estrany. Buscant l’origen del so, descobreixen un tub que surt de sota terra. Es tracta d’un tub de respiració que connecta amb una caixa de fusta enterrada on hi ha una nena petita. En descobrir-la, el grup decideix anar al poble més proper a buscar ajuda. El que no saben és que les persones que han enterrat la nena encara estan allà i els començaran a caçar per recuperar-la.

La proposta és un thriller bastant ben aconseguit en un començament però que va perdent força a mida que anem descobrint tot el pastís i que acaba essent poc sorprenent i molt convencional. La primera part de la pel·lícula transcorre entre muntanyes, a grans alçades, amb imatges espectaculars, vertiginoses i trepidants que funcionen molt bé. Més tard, l’acció es trasllada al poble i és aquí on perd el ganxo, on comença a ser una pel·lícula més tòpica. El final és tancat, però no queda massa ben resolt, amb alguns dubtes a l’aire.

Tot plegat, una pel·lícula entretinguda però que passarà desapercebuda per les sales de cinema (si és que ens arriba alguna vegada)

6 – WOMB (Benedek Fliegauf)


Pel·lícula curiosa pel tema que tracta i per l’originalitat de la proposta. Una noia torna al lloc on va passar una època de la seva infància i allà es retroba amb un antic amic de qui, de seguida, s’enamora. Malauradament, ell mor atropellat. Amb el pas del temps, la noia decideix crear un embrió clonat de la seva parella amb la intenció de donar a llum una còpia idèntica d’aquest.

La pel·lícula, amb un clar context de ciència-ficció es planteja la situació des del punt de vista emocional dels protagonistes, qüestionant quins serien els sentiments que es viurien en una situació semblant entre mare i fill. Cal tenir en compte que, malgrat tractar-se d’una pel·lícula de gènere fantàstic, el ritme és força lent però, alhora, addictiu.

5 – EVA (Kike Maíllo)

 

Kike Maíllo, el creador de la sèrie “Arrós Covat”, dirigeix aquesta pel·lícula romàntica amb rerefons sci-fy. Perquè, no ens enganyem, tot l’imaginari fantasiós i futurista que impregna la pel·lícula només serveix com a context per situar-nos en una societat no gaire diferent a la d’avui en dia amb la petita diferència de l’evolució que ha sofert el món de la robòtica. L’essència de la pel·lícula rau en la relació dels protagonistes i això fa que el film sigui més aviat un melodrama i no una cinta de gènere.

Les interpretacions són genials. Daniel Brühl canvia del registre al que ens tenia acostumats en les seves últimes pel·lícules i ens deixa una bona interpretació d’un enginyer en busca d’un retrobament inesperat. Marta Etura està molt correcte, però és clar, també ha estrenat “Mientras duermes” (ja en parlaré d’aquí poc) i no és el mateix. Lluís Homar sorprén amb un petit i simpàtic paper. La sorpresa ve de la jove debutant Clàudia Vega que ens deixa un personatge misteriós, divertit i inquietant en certs moments.

Per últim, una menció molt important al departament d’efectes especials, que deixa un llistó molt alt a superar a futures produccions estatals. La veritat és que em feia por que la pel·lícula quedés eclipsada per el ridícul dels efectes, però s’ha de dir que està a l’alçada de moltes pel·lícules americanes modernes.

21 Octubre 2011 Posted by | acció, ciència-ficció, futurista, thriller | , , | 6 comentaris

SITGES 2011: TOP 10 (I)

10 – GANTZ / GANTZ: PERFECT ANSWER (Shinsuke Sato)


Kurono i Kato són dos antics companys d’escola que es retroben un dia al metro. Accidentalment, tots dos moren atropellats per aquest. Immediatament desperten en una sala on hi ha només una esfera negra. Aquesta esfera els manarà un seguit de missions per eliminar una sèrie d’àliens. A mida que vagin complint les missions, els protagonistes aniran acumulant punts que els permetran, un cop arribin als 100, tornar a la vida.

Aquesta adaptació del còmic de Hiroya Oku queda relegada a la última posició del TOP 10 i no és per la idea original ni pels efectes especials (que són els punts forts de la producció) sinó per l’intent de ser una espècie de “Matrix” a la nipona avorrida a més no poder. I és que adaptar els més de 300 capítols amb que compta el manga (i augmentant, perquè encara es publica) en menys de cinc hores és una bogeria. La història no s’explica gens bé, quedant molts dubtes a l’aire i, rere la promesa de grans escenes d’acció ens hi trobem molta parrafada i un ritme molt lent.

9 – EMERGO (Carles Torrens)

Si aquesta pel·lícula està en penúltim lloc de la meva llista no és per la seva mala qualitat, deixe-m’ho clar, sinó per la seva manca d’originalitat. La història, senzilla a més no poder. Una familia demana ajuda a un grup d’experts en fenòmens paranormals per enregistrar els diferents sucessos que tene lloc en un pis.

Grabada en primera persona com altres títols com “Rec” o “Monstruoso” (comencen a haver-hi masses cintes d’aquest tipus) el film no és res més que una còpia de “Paranormal activity” amb una trama més buscada. No obstant això, la història no aporta res de res i es molt previsible.

El sorprenent és que el guió estigui signat per Rodrigo Cortés (director de “Buried”). La veritat és que esperava molt més. El millor, se’ns dubte, els llargs plànols amb càmera fixa en els que saps que passarà alguna cosa, pero no saps quan. Tensió al màxim.

8 – LIVIDE (Alexandre Bustillo / Julien Maury)


Livide comença com una història de por qualsevol. Una mansió habitada únicament per una dona en coma, un suposat tresor amagat i tres joves amb expectatives de grans riqueses que hi entren de nit. Tots els ingredients necessaris per una bona pel·li de por. I així és durant la primera meitat de la cinta. Tensió, angoixa i crits que van fer les delícies a aquells a qui ens agrada passar-ho malament al cinema. A més, com a punt positiu, cal comentar que la pel·lícula ha guanyat el premi al millor disseny de producció.

El punt negatiu apareix a meitat de film quan, en un intent de capgirar el gènere, el “fantasma” esdevè protagonista de la cinta. Tota la por que crea allò que no es pot veure, allò que pot apareixer a qualsevol lloc en qualsevol moment, s’esfuma i dóna pas a un pseudothriller amb molt poca lògica plagat de flashbacks que són com un “pegote” enmig del film. En aquesta segona part, l’únic remarcable és la “casqueria” que hi trobem amb sang i óssos pel mig.

19 Octubre 2011 Posted by | acció, ciència-ficció, terror | , , , | 6 comentaris

SKYLINE

Los Angeles. Una nit qualsevol. Tothom es desperta atret per una estranya llum que acaba de baixar del cel. En mirar-la, la gent comença a ser engolida per una nau extraterrestre.

En tant poques paraules es pot resumir una de les pel·lícules sobre invasions més penoses dels últims temps. Un film que es sosté únicament pels seus efectes especials, això sí, espectaculars. La resta és pura porqueria. Un guió pobre, amb uns personatges arquetípics i unes interpretacions molt fluixes, un desenllaç patètic i un avorriment general. Això és el que passa quan tens uns personatges que es dediquen a escapar, durant una hora i quart, de les urpes d’uns extraterrestres voraços dins d’un mateix edifici. Previsible a més no poder.

Aquesta és la meva recomanació: no perdeu el temps amb això. I punt. Us deixo el tràiler més llarg, que és com una recopil·lació dels moments clau del film, perquè us estalvieu l’altra hora i quart.

15 Desembre 2010 Posted by | ciència-ficció | , , , | 4 comentaris

ORIGEN (Christopher Nolan)

Després d’un temps mort, una mica massa larg, el cine fòrum torna per oferir-vos les crítiques de les últimes estrenes, així com d’altres pel·lícules recomanables, i d’altres no tant.

I torno amb aquesta grandíssima pel·lícula dirigida per un dels cracks dels últims temps. Després de ressuscitar Batman a “Batman Begins” i “El caballaero oscuro”, Christopher Nolan ens ofereix un film que trenca fronteres. I les trenca per original, per enrevessada i per ben parida. En el seu temps, “Missió Impossible” la havíem de veure dues vegades per entendre-la; després va venir “Matrix” -la bona, llàstima de les altres dues- que ens va fer trencar el tarro amb les seves paranòies. Ara arriba “Origen”, una pel·lícula sobre un grup de gent, encapçalats per l’excel·lent Leonardo DiCaprio, que es dedica a entrar en els somnis de la gent per tal d’obtenir informació o protegir-la. I com el món de l’inconscient és un món complex, la pel·lícula no ho podia ser menys, perquè, com podem saber que estem somiant? o com podem saber que estem en un somni dins d’un altre somni?

Amb efectes especials molt ben aconseguits i escenes d’acció realment bones -és excel·lent la lluita que mantenen dos tios en un hotel sense gravetat- Nolan ens transporta a un món oníric on tot és possible; fins i tot que la caiguda des d’un pont d’una furgoneta al riu s’extengui durant més de 45 minuts. A més, es tracta d’una d’aquelles pel·lícules on l’argument ha de quadrar per totes bandes per donar un resultat decent. Casos com “El club de la lucha” de Fincher, “Shutter Island” d’Scorsese i, el cas més clar, “Los cronocrímenes” de Vigalondo són altres exemples d’aquestes pel·lícules on tot concorda amb una perfecció genial.

Així que no us estresseu si us perdeu la meitat de coses quan veieu la pel·lícula per primera vegada. Ja tindrem ocasió de veure-la un altre cop perquè creieu-me, ho necessitarem.

19 Agost 2010 Posted by | acció, ciència-ficció | , , | 15 comentaris

PANDORUM (Christian Alvart)

Amb matissos que recorden a “Alien, el octavo pasajero”, se’ns presenta aquesta pel·lícula de ciència-ficció/terror ambientada en un futur que nosaltres no veurem. La Terra pateix una superpoblació exagerada i els recursos naturals estan a punt de desaparèixer. Això fa que es construeixi una meganau espacial on alguns habitants de la terra, protegits i vigilats per soldats, viatgen en busca de nous móns aptes per ser habitats. Durant el viatge , es someten a un hiperson que els manté adormits durant tot el trajecte.

El tinent Payton es desperta del seu hiperson junt amb el soldat Bower. Aviat descobreixen que a la nau ha ocorregut alguna cosa horrible que ha transformat a alguns dels habitants de la Terra en éssers fastigosos i temibles, amb fam insaciable i caníbal.

L’argument, des d’aquest punt de vista, no és gaire complex; però a mida que va avançant el film, es va tornant més estrany i paranoic. Potser es el punt negatiu de la pel·lícula per a mi, ja que no he acabat d’entendre-la. Bé perquè és massa complicada, bé perquè em fa la sensació que no s’explica gaire bé allò que passa, bé perquè l’he vist online amb qualitat molt millorable (sobretot de so). Els monstres mutants no són res de l’altre món i tampoc se sap molt bé com arriben a ser com són. No es pot qualificar de pel·lícula d’acció, perquè no hi ha molta, a diferència de la mateixa “Alien, el octavo pasajero” o altres pel·lícules de terror amb estranyes criatures com “Resident Evil”.

El que m’agrada és l’ambient de claustrofòbia i tensió que genera, com a bona pel·lícula de terror. El gir argumental del final, en el qual s’explica tot i s’arriba a entendre una mica l’argument, és força sorprenent i fa que oblidis que no has entés res durant la pel·lícula. Senzillament acceptes el final i prou.

Tot plegat una bona pel·lícula pel sofà dels diumenges, amb moments de tensió i pocs efectes especials (sorprenent en una pel·lícula de ciència-ficció, no creieu?)

13 Novembre 2009 Posted by | ciència-ficció, terror | , , , | 1 comentari

ELS SUBSTITUTS (Jonathan Mostow)

Un bon dia, un tio estava mirant “Matrix”. Quan va acabar de veure-la, embriagat per una necessitat imperiosa de ciència-ficció, va veure “Yo, robot”. I d’aquí li va sorgir la idea de fer aquesta pel·lícula. No hi trobo cap més explicació. La pel·lícula ens presenta un futur no massa llunyà, en el qual tots viurem recluïts a les nostres cases i màquines perfectes faran la nostra vida, mentre nosaltres les controlem des d’una butaca “molona”. La veritat, no ho trobo una idea massa original.

I amb aquest pensament vaig començar a veure la pel·lícula. I amb aquest mateix pensament la vaig acabar. Però tot i això, he de confessar que em va agradar força l’argument. I és que de, tant en tant, m’agrada veure un film amb un argument una mica enrevessat però que alhora no requereixi gaire esforç mental. Una d’aquelles pel·lícules que no t’enteres de res fins el final.

Em sorprén la poca acció que hi ha. Crec que aquest tipus de pel·lícules són idònies per grans escenes de persecucions, tirotejos i lluites impossibles. Però aquesta gairebé en prescindeix per complert. A més, inclou (amb més pena que glòria) una història d’amor entre un Bruce Willis que no destaca gaire per la seva interpretació i la seva dona/substituta.

Punt positiu per al gir argumental que dóna la trama a mitja pel·lícula. No és gens previsible; al contrari que la resta del metratge.

Poques crítiques han lloat aquesta pel·lícula i amb raó. Però jo li dono un vot de confiança. Anirà molt bé per veure-la un diumenge a la tarda, d’aquells que no teniu ganes de sortir de casa i a la tele només fiquen pel·lis cutres sobre mainaderes assassines i avions sense control. Si la veieu després de dinar correu el risc de quedar-vos adormits. Doneu-vos per advertits!!!

25 Octubre 2009 Posted by | acció, ciència-ficció | , , | Deixa un comentari