WAR HORSE (Steven Spielberg)

L’última pel·lícula del director de ‘E.T.’ ens situa en la primera guerra mundial (poc explorada pel món del cinema) i narra la història entre un jove anomenat Albert i un cavall del qual està obsessionat des del moment del seu naixement. En esclatar la guerra, el cavall passa a formar part de les files angleses i Albert promet tornar-se a trobar encara que una guerra els separi.

Spielberg s’allunya de la ciència-ficció i els taurons assassins per mostrar-nos una història molt humana des del punt de vista d’un cavall a partir de totes les experiències que viu aquest. La pel·lícula compta amb un estil narratiu i una tècnica immillorable, marca de la casa Spielberg, amb un bon guió i un últim acte anticlimàtic sensacional (l’escena dels soldats i el cavall a terra de ningú és de les millors que he vist últimament).

Tot i així, el metratge és una mica llarg, arribant a poder resultar avorrit en algun moment, ja que algunes de les vivències que viu el cavall són prescindibles. A més, la resolució final pot resultar una mica massa ensucrada, però és clar, tractant-se d’una pel·lícula sobre una de les grans guerres que ha patit el planeta, ja va bé acabar-la amb un alleujament al cor. En general, és una molt bona opció per gaudir d’una bona pel·lícula a mans d’un gran mestre.

TRIAGE (Danis Tanovic)

Danis Tanovic ens presenta una pel·lícula de guerra des d’una perspectiva d’un jove fotògraf (Mark), especialitzat en aquest camp, i el seu millor amic durant la ofensiva kurda al 1988. La seva missió: captar les imatges de la guerra, per dures que siguin, per tal de donar a conèixer al món el conflicte armat que en aquell moment està d’actualitat. El seu amic, que deixa la dona embarassada a Amèrica, cansat de la crueltat de la guerra i de la tensió constant, i pressionat per la vinguda del seu fill al món, decideix tornar-se’n cap a casa abans del previst.

Quan en Mark torna a casa, després de patir una cadena de successos traumàtics, se n’adona que el seu amic encara no ha arribat. A mida que passen els dies, i després de recuperar-se de les lessions produïdes pel succés, els records de la guerra i del seu amic, encara desaparegut, li cauen al damunt, empitjorant-li, inusualment, el dolor i la malaltia.

La seva dona (Paz Vega) i l’avi d’aquesta (Christofer Lee), l’ajudaran a superar els traumes de la guerra i el conjunt de vivències que ha viscut al llarg dels darrers anys com a fotògraf de guerra.

Una pel·lícula, al meu parer, una mica lenta, però amb una gran  expressió del que pot arribar a significar per algunes persones un trauma fort; les reaccions dels familiars més propers i les conseqüències devastadores que la guerra causa en les persones. Els actors estan genials, tots, sense excepció. Un Colin Farrell molt convincent, una Paz Vega afligida i un Christofer Lee genial. He quedat molt sorprés amb el tràiler: molt ben escollides les imatges, bon resum i molt fidel al que és la pel·lícula en sí. Poques vegades dirè això, però, el tràiler fa justicia a la pel·lícula.

Com a únic punt negatiu, el doblatge en castellà. A en Colin Farrell li han canviat la veu i es fa difícil acostumar-se’n a una altra. Us imagineu que un dia li canvien la veu al Bart Simpson? La Paz Vega també surt malparada en aquest sentit, ja que estem acostumats al seu accent andalús. A en Christofer Lee li han tret aquella veu tant característica quan feia de Saruman a “El senyor dels anells” i li han posat la veu del mateix Dumbledore. Sembla que la veu de mags li va que ni pintat.

Endefinitiva, una pel·lícula recomanable per als seguidors del National Geografic més cruel i realista. I per tots els altres, és clar.

Malditos Bastardos (Quentin Tarantino)

Tinc una especial admiració per les pel·lícules d’aquest bon home, i m’agradava la idea d’engegar aquest blog amb la seva última pel·lícula. Una pel·lícula que s’ha guanyat des dels millors elogis fins a les pitjors malediccions.

Comencem per l’argument. Tarantino mai ens ha sorprés amb un argument elaborat i complicat i aquesta pel·lícula no n’és una excepció. Tot un ventall de personatges, de molts diferents origens, amb la mateixa idea: matar nazis; com més millor, i com més peixos grossos encara millor. Però no us deixeu enganyar per les imatges del tràiler o per la publicitat que se li ha fet com una pel·lícula de “desenfrenada venjanza”. És una pel·lícula de Tarantino i això vol dir deixar la violència i els trets en un discret segons pla en favor de diàlegs sense sentit (alguns sí que en tenen) i interminables encreuaments de mirades.

Artísticament parlant, el director de Pulp Fiction ha reunit una colla d’actors i actrius que li ha permés plasmar, amb èxit crec, la seva particular visió de la segona guerra mundial. Cal destacar el paper de Christoph Waltz com el “Caçajueus”, el coronel nazi Hans Landa; un personatge que tant l’estimes com l’odies per la seva forma de ser i fer. Em sorprén que en Brad Pitt surti tan poc durant la pel·lícula. Gaudeix dels mateixos minuts que la resta d’actors (si fa no fa), però el fet que sigui el principal reclam li hauria de donar més guió, no? O potser estem davant d’un altre cas com el de Kurt Russell a “Death Proof”; l’únic nom al cartell i amb menys minuts que la resta del cast?

Tècnicament no cal fer gaires comentaris. Plans que no s’acaven mai, converses eternes sobre temes absurds, mirades que ho diuen tot, primers plans exagerats i una càmara que agafa tots els detalls, per petits que siguin.

La música, com sempre, magnífica. Tarantino és un crac buscant temes d’anys enrera que encaixen perfectament amb les seves escenes. Repeteix, però, un parell de temes ja utilitzats a Kill Bill. La cançó amb què obra la pel·lícula és, senzillament, genial. Es nota la presència d’Ennio Morricone i els seus inoblidables xiulets.

Entenc que a alguns no els hagi agradat la pel·lícula; potser per l’averració històrica que comet i perquè en dues hores i mitja, només hi han cinc minuts de trets, acció i sang. Però és una pel·lícula made in Tarantino… què esperaveu?