CINE FÒRUM

Blog dedicat a analitzar el seté art

DESCUBRIENDO NUNCA JAMÁS (Marc Forster)

Fa poc, ja comentava “Monster’s ball”, una exitosa pel·lícula de Marc Forster. Però l’altre dia vaig poder gaudir de “Descubriendo nunca jamás”. Un film meravellós protagonitzat per Johnny Depp i Kate Winslet i nominada a 7 òscars. La pel·lícula explica la vida de Jamie Barrie, un autor de teatre que, tot i escriure i dirigir obres d’èxit, no està content amb la seva feina. I és que ell no ha deixat mai de ser un nen, i l’infant que porta dintre lluita desesperadament per sortir.

Al final, aquest nen interior veu una escletxa de llum quan coneix una dona, mare de quatre fills, amb els quals comencen una relació d’amistat i tendresa. A través de les anècdotes i de les experiències d’aquesta família, en Jamie s’anirà inspirant per crear la seva obra més coneguda: “Peter Pan”. Els adults, lògicament, pensen que s’ha tornat boig per voler escriure una obra tant dement i imaginativa; però ell continua encaparrat a termianar-la, tot i les complicacions que puguin anar sorgint.

Per als actors, un excel·lent d’interpretació. No és la primera vegada que en Depp ens ofereix una actuació bona, però en aquesta pel·lícula supera al mateix Jack Sparrow. Cal destacar l’actuació dels quatre nens protagonistes, sobretot el del petit Peter, interpretat per l’entranyable Charlie de “Charlie i la fàbrica de xocolata” de Tim Burton.

Perr la música, un altre excel·lent amb una fletxa cap amunt. Preciosa i nostàlgica. I és que la nostalgia té un paper molt important durant tota la apel·lícula, ja que l’escriptor, tot i sentir-se com un nen, no pot deixar de sentir que ja no ho és, que ha madurat i que es va fent vell com la resta de la gent. No oblidem que el cocodril del conte del Peter Pan s’havia empassat un rellotge i cada cop que estava a prop s’escoltava el tic-tac d’un rellotge. El temps passa, ens amenaça, i només l’obra que està escrivint podrà perdurar per sempre. La seva empremta en aquest món.

Per tant, no dubteu en veure-la. Una magnífica obra d’un gran director; amb molt bons actors; amb una història inoblidable i nostàlgica apta pels més sensibles (amb mocador, sobretot que no falti) Una barreja de realitat i fantasia desbordant molt ben equilibrada. Molt i molt recomanable!!

Anuncis

25 Novembre 2009 Posted by | aventures, biopic, drama | , , | 4 comentaris

UP (Peter Docter)

L’última pel·lícula d’animació que vaig anar a veure. Des d’aleshores, cap més m’ha convençut per pagar una entrada de cinema i passarà molt de temps fins que ho faci alguna altra.

L’animació ha anat evolucionant (gràcies a qui sigui!!) i ha passat de ser exclusivament per als més petits a ser per a tot tipus de públic. Ja amb Shrek, els pares van poder acompanyar als seus fills al cinema sense haver d’esbufegar per pensar que s’estaven perdent una tarda per fer quelcom millor. Bons cops i personatges pels petits i, alhora, repleta d¡’indirectes pels pares. Amb aquesta van començar a sortir de sota els bolets, pel·lícules plenes d’ironies i amb l’intenció de cridar al públic adult. Però això sí, sempre pensant en fer un film d’animació per als nens.

Amb UP li han donat la volta a la truita. Han fet una pel·lícula infantil però destinada, bàsicament als adults. Que no us enganyi l’animació i la simpatia d’alguns moments de la pel·lícula; UP és per adults. No per tenir una trama complicada i sofisticada; no perquè tingui escenes que no poden ser vistes per infants (no oblideu que no deixa de ser una pel·lícula Disney); sinó perquè tracta d’un tema massa abstracte per als petits: el pas del temps.

El protagonista, un ancià esquerp i asocial, contrari al progrés, aconsegueix realitzar el seu somni infantil: volar amb la casa per nau i viatjar a móns inexplorats. L’acompanya, accidentalment, un petit explorador carregant i innocent que és amb qui més s’identifiquen els petits. Tot i que al final, l’home ens cau simpàtic  i ens sembla molt feliç, no em de deixar passar que la pel·lícula és una reflexió constant que el temps passa i que a aquest home se li acaba el temps. Els records de tota una vida se li han anat acumulant i li pesen més que els propis anys.

Tot plegat, una reflexió que no ens pot deixar indiferents i que tenyeix la pel·lícula d’una nostalgia que no es pot sentir amb cap altre film d’animació. No us dic més, una nena de tres o quatre anys que estava al cinema es va passar tota la pel·lícula plorant, patint pel pobre avi que veia que els seus somnis, en escenes concretes, no es complirien mai. Una recomanació: no la veieu amb nens. Mireu-la com una pel·lícula de carn i óssos i reflexioneu. Ja em direu si heu plorat en algun moment.

Per cert, màgnifics els primers 10 minuts de pel·lícula. Dels millors començaments de pel·lícula que he vist mai. Un meravellós exemple de narrativa visual.

26 Octubre 2009 Posted by | animació, aventures | , , | 5 comentaris