CINE FÒRUM

Blog dedicat a analitzar el seté art

SHREK 4 VS. TOY STORY 3

A l’estiu, les principals distribuidores treuen al mercat els plats forts dirigits a la millor audiència, la més fidel i la més consumista: els més petits. I aquest any ho fan amb plats realment forts, amb els seus punts en comú i les seves clares diferències.

Però seria més correcte dir “punt en comú”, ja que en l’únic que s’assemblen és en que les dues pel·lícules prometen posar punt i final a les respectives sagues. I totes dues ho aconsegueixen, amb major o menor èxit. La veritat, sense esquerdar els finals a ningú, és que les dues han sapigut trobar els finals ideals per a unes franquícies que s’han perllongat al llarg dels temps (jo encara era petit quan vaig veure la primera part de Toy Story); en el cas de Toy Story 3 (Lee Unkrich) ho ha aconseguit amb matrícula d’honor, amb un final emotiu i molt ben aconseguit. Shrek Felices para siempre (Mike Mitchell), per la seva part, no m’ha fet remoure res dins meu, potser per la seva previsibilitat.

I és que aquest és el punt feble d’aquest Shrek. Són quatre entregues, al meu parer, innecessàries. La primera va ser tot un èxit, una victòria per l’animació i d’una originalitat brutal; amb la segona, la cosa va afluixar, però encara hi havien coses per innovar i sorprendre. Les últimes dues parts s’han convertit en un seguit de situacions calcades de les altres dues, previsibles i poc emocionants. Ha estat una gran aventura, però que acaba sense gaire pena ni glòria.

Toy Story és un altre món. El fet de ser tres pel·lícules li ha permés continuar innovant i oferint-nos gags originals dins les seves possibilitats (els de Pixar s’han trencat el tarro), a més, és més clara l’evolució tecnològica de les tres parts, fet que ha permés donar-li un aspecte visual immillorable, fins al moment. L’argument, a vegades, també es pot tornar previsible, però ens presenta alguns girs que mantenen l’atenció al que passa a pantalla. Per a aquells que sou de llàgrima fàcil, no dubteu a agafar mocadors!!!

En definitiva: si disposeu de diners per anar a veure només una de les dues opcions d’animació de l’estiu, jo triaria Toy Story 3. Però, penseu-vos-ho dos cops, que ara a l’agost arriba “The Secret of Kells”, pel·lícula d’animació que està enamorant al públic i la crítica als estats units!!!

24 Agost 2010 Posted by | animació | , , | 1 comentari

UP (Peter Docter)

L’última pel·lícula d’animació que vaig anar a veure. Des d’aleshores, cap més m’ha convençut per pagar una entrada de cinema i passarà molt de temps fins que ho faci alguna altra.

L’animació ha anat evolucionant (gràcies a qui sigui!!) i ha passat de ser exclusivament per als més petits a ser per a tot tipus de públic. Ja amb Shrek, els pares van poder acompanyar als seus fills al cinema sense haver d’esbufegar per pensar que s’estaven perdent una tarda per fer quelcom millor. Bons cops i personatges pels petits i, alhora, repleta d¡’indirectes pels pares. Amb aquesta van començar a sortir de sota els bolets, pel·lícules plenes d’ironies i amb l’intenció de cridar al públic adult. Però això sí, sempre pensant en fer un film d’animació per als nens.

Amb UP li han donat la volta a la truita. Han fet una pel·lícula infantil però destinada, bàsicament als adults. Que no us enganyi l’animació i la simpatia d’alguns moments de la pel·lícula; UP és per adults. No per tenir una trama complicada i sofisticada; no perquè tingui escenes que no poden ser vistes per infants (no oblideu que no deixa de ser una pel·lícula Disney); sinó perquè tracta d’un tema massa abstracte per als petits: el pas del temps.

El protagonista, un ancià esquerp i asocial, contrari al progrés, aconsegueix realitzar el seu somni infantil: volar amb la casa per nau i viatjar a móns inexplorats. L’acompanya, accidentalment, un petit explorador carregant i innocent que és amb qui més s’identifiquen els petits. Tot i que al final, l’home ens cau simpàtic  i ens sembla molt feliç, no em de deixar passar que la pel·lícula és una reflexió constant que el temps passa i que a aquest home se li acaba el temps. Els records de tota una vida se li han anat acumulant i li pesen més que els propis anys.

Tot plegat, una reflexió que no ens pot deixar indiferents i que tenyeix la pel·lícula d’una nostalgia que no es pot sentir amb cap altre film d’animació. No us dic més, una nena de tres o quatre anys que estava al cinema es va passar tota la pel·lícula plorant, patint pel pobre avi que veia que els seus somnis, en escenes concretes, no es complirien mai. Una recomanació: no la veieu amb nens. Mireu-la com una pel·lícula de carn i óssos i reflexioneu. Ja em direu si heu plorat en algun moment.

Per cert, màgnifics els primers 10 minuts de pel·lícula. Dels millors començaments de pel·lícula que he vist mai. Un meravellós exemple de narrativa visual.

26 Octubre 2009 Posted by | animació, aventures | , , | 5 comentaris