VA DE… FRASES MEMORABLES (II)

Després de publicar el post de Frases memorables de la setmana passada i veure els vostres comentaris vaig decidir de fer una segona part amb les vostres suggerències. Així que aquí estan les vostres Frases Memorables:

El suggeriment de Ligoakoma i els ous durs dels Germans Marx.

En Pons proposa aquesta de ‘El cabo del miedo’

Del remix de Reflexionem-hi em quedo amb aquesta. Tot i que potser el ‘Que la fuerza te acompañe’ és més famosa.

La Montse torna amb els Germans Marx i el famós ‘La parte contratante…’

En Jordi es queda amb el Harry el sucio de Clint Eastwood.

En Tomàs,a part de tornar als Germans Marx, tira per Johnny Guitart.

I, per acabar, l’Electrotipia opta per un dels millors psicòpates de tots els temps, Hannibal Lecter.

Doncs aquestes són les vostres recomanacions. Gràcies a tots els que heu anat comentant, encara que no hagueu deixat cap suggeriment. Ara, si voleu, podeu proposar el tema del següent ‘Va de…’. A les vostres mans ho deixo.

VA DE… FRASES MEMORABLES

Ja fa temps que no faig cap post de ‘Va de…‘ així que aquest cop li toca a algunes frases memorables del cinema (unes poques) i us deixo triar quina us agrada més o quina hi trobeu a faltar, que segur que són moltes.

Comencem per un clàssic: ‘Casablanca’, que a part del ‘Tócala, Sam’ o el ‘Sempre ens quedarà París’ ens va deixar una altra perla.

I un altre clàssic: ‘Lo que el viento se llevó’ i el seu ‘A Dios pongo por testigo…’

Més moderna és ‘Terminator’ i el seu famós:

Encara més moderna és ‘El senyor dels anells’ i si dic que la frase és del Gollum segur que ja sabeu de quina us parlo.

Tornem enrere en el temps per ressucitar un altre especimen estrany: E.T. i el seu ‘Mi casa, teléfono’ que, en una traducció literal seria ‘E.T. llamar casa’

No em podia oblidar de l’emotiva i genial ‘El club de los poetas muertos’ i el:

I ja per acabar, una cinta de culte, ‘Taxi driver’ i una frase que només té sentit en Versió Original, ja que en la versió espanyola li van donar una infinitat de traduccions al ‘Are you talking to me?’

Doncs això és tot. Només em quedaria posar el ‘Time to die’ de ‘Blade Runner’, però aquest video ja està al ‘Va de… morts‘ i no m’agradaria fer-me pesat, però que consti que també estaria entre les meves frases memorables. Trobeu alguna en falta?

VA DE… MORTS

Primer post de l’any 2013!! Com van les panxes? I els caps resacossos? Doncs bé, comencem l’any amb el positivisme que tant efusivament proclamen els del famós refresc de llauna vermella: després de l’especial de Crèdits inicials, de Bandes Sonores i d’escenes d’acció, us proposo un nou ‘Va de…’, aquest cop dedicat a morts memorables en la història del cinema.

I comencem amb l’inici de la pel·lícula de culte ‘Cube‘ i el famós home calb de la portada que, al final, només ens servia per introduir-nos el laberint macabre on es situa l’acció de la pel·lícula (i de les seves horroroses seqüeles)

Però si hem de parlar de morts macabres, trieu la que volgueu de qualsevol de les set pel·lícules que composen la saga de ‘Saw‘. Jo, personalment, em quedo amb la que obre la segona part.

Però no tot són morts viscerals; el cinema està plagat de morts molt més emotives i dramàtiques com la del mític final de ‘Blade Runner’ amb el magnífic discurs del replicant interpretat per Rutger Hauer.

I, fent una segona excepció, parlaré del final de la sèrie ‘Perdidos’ (Atenció, SPOILERS!!!!, encara que crec que tothom ja sap com acaba, tot i que no tothom l’entén)

També hi han morts per sopresa, com la del cotxe de ‘Pulp Fiction’ de Quentin Tarantino.

I, per acabar aquest petit repàs, us deixo la que és la millor escena d’un mort a la gran pantalla. Es tracta de ‘Big Fish‘ de Tim Burton i la mort fantàstica del pare del personatge. Una delicia.

VA DE… ESCENES D’ACCIÓ

En aquest nou lliurament de ‘Va de…‘ us proposo triar la millor escena d’acció de la història del cinema. Com sempre, us proposo les que em venen al cap quan hi penso en el tema, però s’accepten propostes i crítiques de tota mena.

Per començar us posaria l’escena de la lluita als gratacels de Hong Kong de ‘Skyfall‘. Un magnífic pla-seqüència fet únicament d’ombres. Però com que no es pot trobar per internet el vídeo, us poso una altra seqüència de James Bond, com no, de ‘Casino Royale’. Es tracta de la impressionant persecució incial de la pel·lícula. Això sí que és saber utilitzar unes grues i no com a la última pel·lícula de l’Spiderman‘.

Aquesta va forta. Es tracta de l’escena d’acció que tanca el volum 1 de Kill Bill de Quentin Tarantino (a punt d’estrenar ‘Django Unchained’ i qui té cada cop més clara la tercera part de la història de la Mamba negra). La nòvia contra els 88 maníacs. Un festival!!

Més blockbusters. Ara, anem als germans Wachowski i la lluita final entre l’agent Smith i Neo. Per a aquells a qui us agradin les bones baralles plagades d’efectes especials.

Una genialitat sortida del cap de Nicolas Winding Refn, protagonitzada per Ryan Gosling anomenada ‘Drive‘ amb una escena curta però intensa a dins d’un ascensor.

I una escena més de catanes. Aquesta pertany a la pel·lícula ‘13 asesinos‘ de Takashi Miike. No he trobat el vídeo de la lluita final, així que us fico el tràiler que està replet de moment d’aquesta. Igualment, seria un vídeo molt llarg, ja que l’escena dura 45 minuts!!

I, per acabar, si no us agrada cap de les anteriors, sempre podeu votar per la següent frikada (tot i que molt ben aconseguida) india.

VA DE… BANDES SONORES

Un altre post per parlar sobre aspectes cinematogràfics i allunyar-me una mica de la més pura crítica cinematogràfica. Aquest cop li toca el torn a les Bandes Sonores. Com a l’anterior post sobre crèdits inicials, us deixo els meus fils musicals preferits i hem comenteu què us semblen i em deixeu alguna recomanació, que segur que se m’escapen grans pel·lícules.

Per començar, un clàssic que tothom coneix: ‘La vida es bella’. El tema principal està composat per Nicola Piovani. La veritat és que no tinc massa idees de compositors, però no està de més mencionar-los, que tenen un gran mèrit.

I què m’en dieu de la Banda Sonora d’Amélie’ composada per Yann Tiersen? Algú és incapaç d’emocionar-se escoltant aquestes notes? Per cert, us poso el link de la Banda Sonora complerta perquè és un gran fil musical per un dia de neteja.

De moment portem una italiana i una francesa que van ser un gran èxit; però ara toca el torn a una superproducció: ‘El senyor dels Anells’ i l’espectacular Banda Sonora de Howard Shore. Com en el cas d’Amélie’, us poso la BSO sencera perquè la pugueu gaudir. Si voleu escoltar la cançó més memorable de la trilogia aneu al minut 16.

Continuem amb un altre dels grans i, de nou, anem cap a italia per gaudir de la música de ‘Cinema Paradiso‘ gràcies a Ennio Morricone, el mestre dels xiulets.

I, per últim, us volia parlar d’Alexandre Desplat que porta a les seves espatlles moltíssimes pel·lícules. Però he d’escollir una, així que m’he trobat amb un greu conflicte interior perquè m’ha costat decidir entre ‘El árbol de la vida‘ i ‘Moonrise Kingdom‘. Finalment m’he decidit per aquesta última i la cançó que tanca la pel·lícula.

Doncs aquestes són les Bandes Sonores que no pararia d’escoltar. Hi han moltes més que són excepcionals, com la que acompanya tota la saga de ‘El caballero Oscuro’ de Christopher Nolan o les grans composicions dels mestres John Williams, Hans Zimmer, Danny Helfman, James Horner o Vangelis; però quedaria un post llarguíssim i, a més, no estan a l’alçada de les que us he comentat.

VA DE… CRÈDITS INICIALS

Avui toca post especial (bàsicament, perquè fa dies que no puc anar al cinema) sobre crèdits d’opertura, al meu parer, sensacionals.

Començo pels que, diuen, van suposar una revolució en aquesta matèria i molts els consideren els pares dels crèdits d’inici moderns. Es tracta de ‘Se7en’, de David Fincher, un director que ja ens té acostumats a grans títols de crèdit com els de la recent ‘Millenium: Los hombre que no amaban a la mujeres’, que els podeu veure aquí.

Però aquest tipus de crèdits existeixen des de molt abans, així que us deixo un recull dels que considero millors, començant per els psicodèlics crèdits de la primera cinta de James Bond d’ara fa 50 anys: ‘James Bond contra el Dr. No’

I què m’en dieu de l’inici de ‘Buried‘?

Tim Burton és un altre dels grans que sap utilitzar els crèdits per començar una pel·lícula. Us poso l’inici de ‘Charlie i la fàbrica de xocolata’ tot i que no és la seva millor pel·lícula.

No puc oblidar-me de ‘Zombieland‘ de Ruben Fleischer i els seus crèdits a ritme de Metallica.

I, tot i que mai (o gairebé mai) parlo de sèries de telvisió, no m’he pogut estar d’incloure el ‘main title’ de Juego de Tronos, que és del millor que he vist en moltíssim temps a la televisió.

Per últim us deixo els que són, per mi, el millor començament de pel·lícula. Es tracta, un cop més, de James Bond a ‘Casino Royale’

Espero les vostres opinions o recomanacions vers aquest tema.