LES 7 JOURS DU TALION (Daniel Grou)

Bruno Hamel és cirurgià i el perfecte pare de família. Tot en aquesta vida li va bé fins que un dia, un home segresta, viola i assessina a la seva filla petita. Des d’aquest moment, el seu sentiment de vengança anirà en augment fins que aconsegueixi raptar al culpable de la mort de la seva filla, torturar-lo i, finalment, matar-lo sense compassió. La qüestió és, ho aconseguirà?

Fa dos anys, es va poder veure aquesta macabra i devastadora pel·lícula al festival de cinema de Sitges i, com és costum, es va estrenar al seu país sense que arribés a les nostres pantalles. No es tracta, tampoc, d’una gran pel·lícula, però sí que és un estudi curiós i molt interessant (atenció a les últimes línies del guió) sobre la vengança i sobre el que comporta a les dues parts que la pateixen (tant al torturador com al torturat). Sí és una pel·lícula que esgarrifa a qualsevol i que posa els pels de punta en més d’un moment.

Un grapat de cares desconegudes al nostre país, com Claude Legault, Rémy Girard, Martin Dubreuil i Fanny Mallette són els encarregats d’endinsar-nos en aquesta història sanguinolenta i violenta, de ritme lent però hipnòtic, no apta per a tots els espectadors.

P.D. No he pogut trobar cap tràiler subtitulat al castellà ni al català, així que us deixo el tràiler subtitulat en portuguès, que s’hi assembla força.

Conclusió: No apta per a persones amb un estòmac delicat.

TOMBOY (Céline Sciamma)

La Laure i la seva familia s’acaben de mudar a un bloc de pisos a les afores de Paris. Allà tot és nou i són completament desconeguts. La Laure aprofitarà aquest fet per fer noves amistats. El problema és que la Laure no acaba de trobar el seu lloc en aquest món ni la seva identitat. Així que no dubta a presentar-se com a Michaël, el nou noi del veïnat.

Amb aquest inici, Céline Sciamma, presenta un relat íntim de conflictes d’identitat sexuals pre-adolescents des d’una perspectiva tendre, sensible i divertida, tot i que no s’oblida dels moments més durs i dramàtics. Tranquil·la i silenciosa, ‘Tomboy’ es recolza en un munt d’imatges estiuenques, naturals i hipnòtiques que flueixen al llarg de tot el metratge i que es barregen amb les expressions (i poques paraules) dels seus protagonistes. Cal destacar el paperot que interpreta Zoé Héran, en la pell de Laure/Michaël, sabent-se posar en la pell d’una nena de 10 anys que es sent atrapada en un cos que no és el seu. També cal fer esmena del paper que interpreten la resta de nens i nenes que hi surten.

‘Tomboy’ arriba a les nostres cartelleres amb dos anys d’endarreriment des de la seva estrena a França. Des d’aleshores, ha trepitjat nombrosos festivals i s’ha endut un bon grapat de premis. Però ja sabem que els multicinemes manen en el mercat de les projeccions i els blockbusters manen en el mercat dels multicinemes. Així que no espereu trobar-la en qualsevol sala de cinema. Únicament la podreu trobar en aquelles sales on sapiguen valorar la qualitat de les pel·lícules i no la seva recaptació. Es tracta, doncs, d’una petita joia del cinema francés en la línia de pel·lícules com ‘El niño de la bicicleta’ o ‘Mamá está en la peluqueria’, de la qual podreu començar a gaudir a partir d’avui.

Conclusió: ‘Tomboy’ es mereixeria moltíssims més reconeixement del que tindrà.

PRIMER (Shane Carruth)

Quatre amics, enginyers, es reuneixen cada dia en el garatge d’un d’ells per fer experiments que els portin a fer nous descobriments que puguin patentar i amb els que puguin atraure l’atenció de nous inversors. Una nit, dos d’ells, treballant en un projecte que permet reduir el pes de qualsevol objecte que situin dins d’una capsa, descobreixen que, per accident, han creat una màquina del temps. Sense revelar-ho als altres dos, l’Aaron i l’Abe continuen experimentant amb els límits de la seva creació, la qual cosa portarà conseqüències en les seves pròpies vides.

Abans de res, cal dir que vaig descobrir aquesta pel·lícula gràcies al blog d’en Pons i un dels seus curiosos post (que he estat incapaç de retrobar, ja m’ajudaràs Pons) en el qual es reflectien els timelines d’algunes pel·lícules i dels seus personatges. I em va cridar l’atenció el d’una pel·lícula, pràcticament desconeguda, estrenada al 2004 i que era un autèntic laberint. La vaig apuntar a la llista de pendents i, per fi, l’he pogut veure.

No és que es tracti d’una gran pel·lícula que comptés amb un gran pressupost (de fet, va costar 7000 dòlars, únicament), però sí que fa un estudi curiós dels viatges en el temps. Semblava que aquesta temàtica estava d’allò més estudiada i s’havien explorat totes les seves possibilitats, però ‘Primer’ ens demostra que encara hi han aspectes per explorar i descobrir, malgrat que això comporti que ‘Primer’ es converteixi en una pel·lícula complicada d’entendre i que calgui veure-la més d’un cop (i de dos, i de tres,…) per acabar-la de comprendre-la del tot.

A més, a part de la trama més fantàstica, també ens ensenya uns personatges molt reals, interpretats per David Sullivan i pel propi director (que també va fer càrrec de l’edició, el muntatge i la banda sonora), amb un conflicte personal d’allò més proper i que dóna a la pel·lícula un caire molt més realista.

Conclusió: Perfecta pels amants de la ciència-ficció més realista.

SEARCHING FOR SUGAR MAN (Malik Bendjelloul)

Sixto Rodríguez va ser un cantautor que va publicar dos discos a principis dels anys 70 i, tot i les bones crítiques que obtenia dels experts en música, que el comparaven amb Bob Dylan, no va vendre pràcticament cap còpia als Estats Units on hi vivia. Però una còpia va arribar a Sud-Àfrica, en el temps de l’apartheid i el missatge de Rodríguez es va començar a escampar com la pòlvora, convertint-se en tot un fenòmen i una llegenda de qui no en tenien més informació que la seva imatge a les portades dels vinils i els cassettes.

Amb aquest plantejament comença ‘Searching for Sugar Man’ (el títol prové d’una de les cançons més famoses de Rodríguez), el documental que ha guanyat l’Oscar d’enguany en aquesta categoria i que tantes bones crítiques està recollint allà on para. No es pot explicar molta cosa més ja que el risc d’espatllar spoilers és bastant elevat. El que sí que es pot comentar és que emociona i que no deixa indiferent, sobretot la seva primera meitat.

La llàstima és que ha passat per les nostres cartelleres molt dissimuladament i és bastant difícil trobar-la. Però si us interessen els documentals ben plantejats i emotius, si sentiu predilecció per les pel·lícules musicals i/o si us agraden les pel·lícules sobre investigadors privats i casos estranys, feu l’esforç de buscar-la, perquè gaudireu d’un espectacle musical, senzill i impactant. Tot un misteri del món de la música.

Conclusió: De vegades la realitat pot superar a la ficció.

LA JUNGLA: UN BUEN DIA PARA MORIR (John Moore)

Tot i que no es vegi cap número en el títol de la pel·lícula, ‘La jungla: un buen dia para morir’ no deixa de ser ‘La jungal de cristal 5’, on el carismàtic policia de Nova York, John McClane viatja fins a Rússia per retrobar-se amb el seu fill i, sense voler-ho (com va sent el costum en aquesta exitosa saga), es veu implicat en un complot terrorista ple d’armes, persecucions i explosions a tort i a dret.

Des de que existeix el cinema modern, no ens paren d’arribar seqüeles de pel·lícules que han triomfat a taquilla i que han agradat a una part important de l’audiència. Ens els últims mesos hem pogut gaudir d’unes quantes (com ‘Los mercenarios 2‘ o la genial ‘Skyfall‘), que han aconseguit autosuperar-se, i hem hagut de patir unes altres, com ‘El legado de Bourne‘ i la pel·lícula que centra aquesta crítica.

No és que sigui una pel·lícula avorrida i insofrible!! De fet, és molt entretinguda, explosiva i divertida, a estones, que és tot el que es demana a una pel·lícula d’acció. Però si tingués un millor guió sense forats i incongruències (com un rus dient, en anglès, que odia tot el que és americà), uns dolents una mica més carismàtics i una mica més de duració plena d’acció, ja seria la hòst… Bé, que seria molt millor.

Tret de la persecució inicial, amb una càmera excessivament nerviosa i dinàmica, la resta d’escenes d’acció m’han deixat ben satisfet; sembla que la fòrmula del ‘no deixar un moment per respirar’ que va aportar ‘La jungla 4.0’ els va funcionar tant bé que no l’han volgut abandonar. Bruce Willis està molt còmode en el paper del McClane sènior; el McClane junior, interpretat per Jai Courtney, és una bona aposta de futur. El problema és que a Willis li estan sortint fills a dojo. Esperem que a la sisena part no l’hi surti cap més, sinó ja es pot estar demanant el carnet de familia nombrosa.

Conclusió: Molt bona pel·lícula d’explosions.