CINE FÒRUM

Blog dedicat a analitzar el seté art

EL LADO BUENO DE LAS COSAS (David O. Russell)

Un altre cameo d’Aficionats als Senders, que li està agafant ganes a això de la crítica de cinema.

L’altre dia vaig anar al cinema no gaire convençuda i una mica confusa. Per començar em vaig equivocar de cinema i vaig anar al Splau enlloc del GranVia 2, que és on realment havia quedat (perquè veieu el meu nivell!). Mentre la portada, el nom i moltes crítiques d’internet deien que estem davant d’una pel·lícula típica i tòpica de comèdia romàntica melodramàtica americanoide i amb interpretacions pobres, li donen 8 nominacions als Òscars. Molts argumenten aquest fet com a que no hi havia prou pel·lícules bones o perquè sempre destinen alguna nominació a alguna pel·lícula light i després no li donaran cap Òscar realment. De totes maneres, de moment, diuen que és la gran triomfadora dels Spirit Awards, els premis del cinema independent, amb quatre guardons.

Per tot això vaig decidir treure l’entrellat i anar a veure-la i opinar per mi mateixa! La decepció per vosaltres és que en sortir del cinema encara no tinc una opinió definida! En primer lloc comentar que, efectivament, i des de la meva humil i gairebé nul·la cultura cinematogràfica, no és una pel·lícula d’Òscar, i els premis del cinema alternatiu li escauen molt millor, però en tot cas no ens trobem amb una pel·lícula de dissabte a la tarda, sinó de veure al cinema. No sé si les comparacions ajudaran o encara empitjoraran més la troca, però em sembla més una pel·lícula semblant a “Olvídate de mi” que a “Notting Hill”, tot i que també em recorda a “Little Miss Sunshine”: somnis impossibles, positivisme i un concurs de ball!

Amb un inici de pel·lícula una mica fluix amb el qual em preguntava què collons feia al cine i de què collons anava la peli, Pat, el protagonista, surt després de vuit mesos d’un centre de salut mental. La pel·lícula descriu el context familiar d’en Pat abans i després que li diagnostiquessin bipolaritat i característiques de maníac-compulsiu-depressiu i la història de la seva possible recuperació o estabilitat emocional.

El film ens aporta moments hilarants, moments d’ulls humits i moments positius en el que Pat troba una alternativa a una obsessió que no el deixa ser feliç, per tant, és una cinta molt amena, no és una pel·lícula extremadament dramàtica, tot i que el tema és delicat i no és una pel·lícula romàntica pastelona, malgrat no ens podem lliurar dels últims cinc minuts de l’estil “Love Actually”.

Les interpretacions dels personatges són extraordinàriament convincents i hi ha primers plans (no tants com a “Los Miserables”), que jo sempre trobo que dificulten la interpretació. Al llarg de la cinta, descobrim que no només en Pat que ha estat diagnosticat, la resta de personatges tenen les seves pròpies obsessions. Costa identificar-se amb els personatges, perquè estan duts a l’extrem, però qui no té maldecaps, poc control emocional en algun moment i alguna que altra mania?

Conclusió: Us recomano veure aquesta adaptació de la novel·la homònima de Mathew Quick que li ha dut a O. Russell cinc anys de feina.

26 Febrer 2013 - Posted by | drama, romàntica | , ,

6 comentaris »

  1. Em va estranyar molt que una comèdia romàntica tingués 8 nominacions al oscar. I encara m’ha estranyat més que al final li hagin acabat donant el de millor actriu. En fi, potser algun diumenge a la tarda, d’aquí uns quants mesos, quan no tingui res millor a fer…

    PD: Ara entenc perquè sempre t’assegures de tenir la ruta marcada quan vas pels senders, per què ets d’equivocació fàcil xD

    Comentari per Pons | 26 Febrer 2013 | Respon

  2. No l’he vista encara però crec que aviat ho faré. Una història plena de problemes, amb personatges problemàtics…, espero que hi hagi algun moment de comèdia o de distracció.

    He vist que has escrit que a O. Russell li ha portat 5 anys de feina. No són molts per fer una pel·lícula?

    Comentari per Anònim | 2 Març 2013 | Respon

  3. No l’he vista encara però crec que aviat ho faré. Una història plena de problemes, amb personatges problemàtics…, espero que hi hagi algun moment de comèdia o de distracció.

    He vist que has escrit que a O. Russell li ha portat 5 anys de feina. No són molts per fer una pel·lícula?

    Comentari per Tomàs | 2 Març 2013 | Respon

    • Si, molts anys i per una pel.licula aparentment senzilla.

      Sense ser-ne cap experta ni molt menys em va semblar una pel.lícula ben construïda, tot i que potser el mèrit el té la novel.la. Els personatges amb problemes psicològics són exposats d’una manera ben propera i planera i tot i que els casos són complicats no són dramàtics. Pots estar tranquil que hi ha comèdia, però sense ridicularitzar els personatges o la seva malaltia. De totes maneres tampoc és una pel.lícula molt tècnica a termes científics (en aquest cas de la branca de la psicologia), per això és amena.

      En definitiva, sense ser una gran pel.lícula, és senzilla i molt agradable de veure i està ben feta (al meu guat).

      Comentari per aficionatsalssenders | 2 Març 2013 | Respon

  4. A mi em va agradar molt tot i que em sobra el final massa edulcorat i previsible!! Ella està genial!

    Comentari per Arqueòleg Glamurós | 6 Març 2013 | Respon


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: