CINE FÒRUM

Blog dedicat a analitzar el seté art

EL LADO BUENO DE LAS COSAS (David O. Russell)

Un altre cameo d’Aficionats als Senders, que li està agafant ganes a això de la crítica de cinema.

L’altre dia vaig anar al cinema no gaire convençuda i una mica confusa. Per començar em vaig equivocar de cinema i vaig anar al Splau enlloc del GranVia 2, que és on realment havia quedat (perquè veieu el meu nivell!). Mentre la portada, el nom i moltes crítiques d’internet deien que estem davant d’una pel·lícula típica i tòpica de comèdia romàntica melodramàtica americanoide i amb interpretacions pobres, li donen 8 nominacions als Òscars. Molts argumenten aquest fet com a que no hi havia prou pel·lícules bones o perquè sempre destinen alguna nominació a alguna pel·lícula light i després no li donaran cap Òscar realment. De totes maneres, de moment, diuen que és la gran triomfadora dels Spirit Awards, els premis del cinema independent, amb quatre guardons.

Per tot això vaig decidir treure l’entrellat i anar a veure-la i opinar per mi mateixa! La decepció per vosaltres és que en sortir del cinema encara no tinc una opinió definida! En primer lloc comentar que, efectivament, i des de la meva humil i gairebé nul·la cultura cinematogràfica, no és una pel·lícula d’Òscar, i els premis del cinema alternatiu li escauen molt millor, però en tot cas no ens trobem amb una pel·lícula de dissabte a la tarda, sinó de veure al cinema. No sé si les comparacions ajudaran o encara empitjoraran més la troca, però em sembla més una pel·lícula semblant a “Olvídate de mi” que a “Notting Hill”, tot i que també em recorda a “Little Miss Sunshine”: somnis impossibles, positivisme i un concurs de ball!

Amb un inici de pel·lícula una mica fluix amb el qual em preguntava què collons feia al cine i de què collons anava la peli, Pat, el protagonista, surt després de vuit mesos d’un centre de salut mental. La pel·lícula descriu el context familiar d’en Pat abans i després que li diagnostiquessin bipolaritat i característiques de maníac-compulsiu-depressiu i la història de la seva possible recuperació o estabilitat emocional.

El film ens aporta moments hilarants, moments d’ulls humits i moments positius en el que Pat troba una alternativa a una obsessió que no el deixa ser feliç, per tant, és una cinta molt amena, no és una pel·lícula extremadament dramàtica, tot i que el tema és delicat i no és una pel·lícula romàntica pastelona, malgrat no ens podem lliurar dels últims cinc minuts de l’estil “Love Actually”.

Les interpretacions dels personatges són extraordinàriament convincents i hi ha primers plans (no tants com a “Los Miserables”), que jo sempre trobo que dificulten la interpretació. Al llarg de la cinta, descobrim que no només en Pat que ha estat diagnosticat, la resta de personatges tenen les seves pròpies obsessions. Costa identificar-se amb els personatges, perquè estan duts a l’extrem, però qui no té maldecaps, poc control emocional en algun moment i alguna que altra mania?

Conclusió: Us recomano veure aquesta adaptació de la novel·la homònima de Mathew Quick que li ha dut a O. Russell cinc anys de feina.

Anuncis

26 febrer 2013 Posted by | drama, romàntica | , , | 6 comentaris