EL LADO BUENO DE LAS COSAS (David O. Russell)

Un altre cameo d’Aficionats als Senders, que li està agafant ganes a això de la crítica de cinema.

L’altre dia vaig anar al cinema no gaire convençuda i una mica confusa. Per començar em vaig equivocar de cinema i vaig anar al Splau enlloc del GranVia 2, que és on realment havia quedat (perquè veieu el meu nivell!). Mentre la portada, el nom i moltes crítiques d’internet deien que estem davant d’una pel·lícula típica i tòpica de comèdia romàntica melodramàtica americanoide i amb interpretacions pobres, li donen 8 nominacions als Òscars. Molts argumenten aquest fet com a que no hi havia prou pel·lícules bones o perquè sempre destinen alguna nominació a alguna pel·lícula light i després no li donaran cap Òscar realment. De totes maneres, de moment, diuen que és la gran triomfadora dels Spirit Awards, els premis del cinema independent, amb quatre guardons.

Per tot això vaig decidir treure l’entrellat i anar a veure-la i opinar per mi mateixa! La decepció per vosaltres és que en sortir del cinema encara no tinc una opinió definida! En primer lloc comentar que, efectivament, i des de la meva humil i gairebé nul·la cultura cinematogràfica, no és una pel·lícula d’Òscar, i els premis del cinema alternatiu li escauen molt millor, però en tot cas no ens trobem amb una pel·lícula de dissabte a la tarda, sinó de veure al cinema. No sé si les comparacions ajudaran o encara empitjoraran més la troca, però em sembla més una pel·lícula semblant a “Olvídate de mi” que a “Notting Hill”, tot i que també em recorda a “Little Miss Sunshine”: somnis impossibles, positivisme i un concurs de ball!

Amb un inici de pel·lícula una mica fluix amb el qual em preguntava què collons feia al cine i de què collons anava la peli, Pat, el protagonista, surt després de vuit mesos d’un centre de salut mental. La pel·lícula descriu el context familiar d’en Pat abans i després que li diagnostiquessin bipolaritat i característiques de maníac-compulsiu-depressiu i la història de la seva possible recuperació o estabilitat emocional.

El film ens aporta moments hilarants, moments d’ulls humits i moments positius en el que Pat troba una alternativa a una obsessió que no el deixa ser feliç, per tant, és una cinta molt amena, no és una pel·lícula extremadament dramàtica, tot i que el tema és delicat i no és una pel·lícula romàntica pastelona, malgrat no ens podem lliurar dels últims cinc minuts de l’estil “Love Actually”.

Les interpretacions dels personatges són extraordinàriament convincents i hi ha primers plans (no tants com a “Los Miserables”), que jo sempre trobo que dificulten la interpretació. Al llarg de la cinta, descobrim que no només en Pat que ha estat diagnosticat, la resta de personatges tenen les seves pròpies obsessions. Costa identificar-se amb els personatges, perquè estan duts a l’extrem, però qui no té maldecaps, poc control emocional en algun moment i alguna que altra mania?

Conclusió: Us recomano veure aquesta adaptació de la novel·la homònima de Mathew Quick que li ha dut a O. Russell cinc anys de feina.

ENTRE MAESTROS (Pablo Usón)

‘Entre maestros’ és una pel·lícula pseudo-documental, mig experiment mig reality show, sobre un mètode d’educació inspirat en el llibre ‘Veintitrés maestros, de corazón. Un salto cuántico en la enseñanza.’, de Carlos González que tracta de descobrir sobre com seria una escola i una aula d’alumnes de secundària si no existís una llei que marca quins són els continguts que han d’aprendre els alumnes al llarg de la seva escolaritat. Per posar-lo a la pràctica, Pablo Usón va contactar amb el seu escriptor i el va posar al capdavant d’una aula amb joves d’entre 16 i 19 anys, desmotivats per l’aprenentatge i l’educació, durant 12 dies, per provar el seu mètode d'”educar empoderant”.

Es tracta d’un documental molt interessant, des del punt de vista pedagògic i sociològic, que enfoca l’educació des de la seva vessant més emocional a través de la idea de ‘coneix-te a tu mateix per conèixer als altres’. El principal problema és que la proposta experimental a vegades es perd en el seu plantejament i crea confusió en l’espectador, ja que hi han moments que sembla un grup de reforç de matemàtiques i recursos importants com els enigmes diaris que proposa l’adult als joves (no el mestre als alumnes) es deixen molt enlaire. Tot i així, el director ha optat per fer una distribució molt austera de la pel·lícula, únicament projectant-se en els cinemes Girona de Barcelona i a través de portals com Filmin, però comprometent-se a posar a l’abast de tothom totes les hores de gravació de l’experiment.

El millor de tot és la humiltat que engloba tota la cinta. Des de la senzillesa de la posada en escena i la qualitat del so a l’actitud del propi Carlos González que, tot i explicar que es tracta d’un projecte que s’hauria de donar a les aules al llarg de tots els cursos, no té cap problema en admetre que no va aconseguir tots els objectius establerts i que, en algun moment de la cinta, no ha pogut ajudar als joves que ho necessitaven.

Conclusió: Amb un plantejament més concret seria una pel·lícula imprscindible per a qualsevol persona amb interés per la pedagogia que es fa en aquest país.

SIETE PSICÓPATAS (Martin McDonagh)

Marty és guionista de cine que està aturat amb el guió de la seva nova pel·lícula ‘Siete psicópatas’. Per sortir del bloqueig creatiu, compta amb el seu amic Billy que es dedica a segrestar gossos per, després, poder cobrar la recompensa. Però quan en Billy segresta el gos d’un perillós mafiós, la vida de tots dos i la de tothom que els envolta, correrà greu perill.

‘Siete psicópatas’ es va poder veure al festival de Sitges d’aquest any, i no per tractar-se d’una pel·lícula de terror ni de fantasia sinó per la quantitat d’humor negre que desprèn i per l’anàlisi que fa dels psicòpates que corren pels carrers des d’una perspectiva més còmica que no pas dramàtica. L’absurditat d’algunes de les seves escenes es barregen amb moments punyents, històries commovedores i gags delirants per acabar amb un final ‘esperat’ i pràcticament calculat al míl·límetre.

El repartiment és espectacular. Colin Farrell, Sam Rockwell, Woody Harrelson, Christopher Walken i Tom Waits, entre molts d’altres, donen vida a un ventall amplíssim de psicòpates i personatges memorables de tota mena amb una gran vida interior, per dir-ho d’alguna manera. Es podria dir que ‘Siete psicópatas’ és un experiment a nivell visual i, sobretot, argumental, que barreja realitat i ficció amb una destressa exemplar. De moment, em quedo amb les ganes de tornar-la a veure perquè tinc la sensació d’haver-me perdut un munt de detalls. No us la perdeu, que ja està als cinemes.

Conclusió: Bon cinema, desenfadat i modern, per riure molt i passar una molt bona estona.

MAMÁ (Andrés Muschietti)

La Victoria i la Lilly són dues nenes que són trobades en una cabana al mig del bosc després de viure-hi cins anys soles, únicament amb la companyia, diuen elles, d’una presència a la que anomenen Mama. Ara marxaran a viure a casa del seu tiet, germà bessó del seu pare, i la seva dona on intentaran portar una vida normal. Però l’amor que aquesta presència sent per les nenes no deixarà que sigui tant normal com ells es pensaven.

L’estrena de ‘Mamá’ ve precedida per l’espectacular recaptació que ha assolit als Estats Units i les bones crítiques aconseguides. Amb tot això s’assegura que sigui tot un èxit. Però encara hi han més aspectes que poden potenciar aquest fet. Per començar, la producció de Guillermo Del Toro, que ha tornat a apostar per un jove director pràcticament desconegut (com ja va fer al 2007 amb J. A. Bayona), i que ja sabem l’ull que té amb aquest tipus de produccions. Per continuar, una campanya de màrqueting bastant assolida i ‘machacona’ a televisió. I per acabar, cal esmenar la pel·lícula en si mateixa.

Cal dir que no és la millor pel·lícula de terror ni la més terrorífica, PERÒ funciona a la perfecció. L’argument podria ser una mica més enteranyinat, deixa algun fil a l’aire i el final (com a la immensa majoria de pel·lícules de terror i fantasia) no acaba de convèncer, tot i l’últim intent de gir de guió PERÒ és estranyament addictiva i entretinguda. Utilitza massa el recurs fàcil de la música a l’hora d’aconseguir els ensurts PERÒ aquests ensurts són el que aconsegueix enganxar-nos a la cadira i fer-nos-ho passar malament, que és l’objectiu de tot film de terror. L’estructura de la pel·lícula és bastant convencional, així com alguns dels personatges secundaris PERÒ la direcció i l’estil visual és molt novedós en alguns moments del metratge, com en l’escena on la Lilly juga a estirar la manta mentre veiem tot el que succeeix al passadís del costat: senzillament GENIAL. A més, cal destacar les actuacions de Nikolaj Coster-Waldau (el Jaime Lannister de ‘Juego de Tronos’), l’actriu de moda Jessica Chastain i, sobretot, de les dues petites actrius que interpreten les petites Victoria i Lilly.

Conclusió: Èxit a la vista i bastant merescut.

VA DE… FRASES MEMORABLES (II)

Després de publicar el post de Frases memorables de la setmana passada i veure els vostres comentaris vaig decidir de fer una segona part amb les vostres suggerències. Així que aquí estan les vostres Frases Memorables:

El suggeriment de Ligoakoma i els ous durs dels Germans Marx.

En Pons proposa aquesta de ‘El cabo del miedo’

Del remix de Reflexionem-hi em quedo amb aquesta. Tot i que potser el ‘Que la fuerza te acompañe’ és més famosa.

La Montse torna amb els Germans Marx i el famós ‘La parte contratante…’

En Jordi es queda amb el Harry el sucio de Clint Eastwood.

En Tomàs,a part de tornar als Germans Marx, tira per Johnny Guitart.

I, per acabar, l’Electrotipia opta per un dels millors psicòpates de tots els temps, Hannibal Lecter.

Doncs aquestes són les vostres recomanacions. Gràcies a tots els que heu anat comentant, encara que no hagueu deixat cap suggeriment. Ara, si voleu, podeu proposar el tema del següent ‘Va de…’. A les vostres mans ho deixo.

HITCHCOCK (Sacha Gervasi)

‘Hitchcock’ és molt fàcil d’explicar: es tracta del ‘making of’ de ‘Psicosis’. Però no només es tracta d’un entretingut documental on s’explica com s’ho van manegar per rodar una de les pel·lícules més famoses d’Alfred Hitchcock, sinó també ens ensenya el que va suposar per als seus protagonistes, per als estudis Paramount, per a la censura i, sobretot, per al director i la seva dona, Alma Reville.

Sacha Gervasi (director de ‘La terminal’ o ‘Anvil, el sueño de una banda de rock’) ha sapigut transmetre totes les turbulències que van envoltar aquell rodatge en el qual la productora i gran part de la premsa no hi creia però que tenia fascinat (i obsessionat) al seu director i que va suposar un distanciament entre aquest i la seva dona. Ha sapigut mostrar-nos un aspecte no tant conegut d’Alfred Hitchcock, com ho era la seva irascibilitat, la seva obsessió, el seu control sobre les actrius i, fins i tot, el seu costat més psicòpata.

Anthony Hopkins està sensacional en la seva transmutació en el, a estones pertorbat, mestre del suspens, amb una caracterització espectacular. Llàstima que la vam veure doblada al castellà i ens hem d’imaginar com hauria estat el treball vocal de l’actor. Hellen Mirren, per la seva part, es posa en la pell d’Alma Reville, una dona patidora i, alhora, lluitadora que és el centre de tot el que li passa pel cap a Hitchcock. Com a secundaris estan Scarlett Johansson, Jessica Biel i James D’Arcy, com a Janet Leigh, Vera Milles i Anthony Perkins, respectivament; i em va agradar especialment l’actuació i aparició d’una quasi irreconeixible Toni Collette com a secretària de Hitchcock.

Com a moments estelars de la pel·lícula cal esmentar l’escena del rodatge de l’escena de l’assassinat a la dutxa, l’estrena de la pel·lícula i els petits pròleg i epíleg, que li donen aquell toc ‘Hitchcock’ a la pel·lícula. També és molt entretingut el to metacinematogràfic de tot el film, amb les baralles de la productora amb el director i les d’aquest amb la censura americana.

Us deixo amb un llarg tràiler de la pel·lícula original ‘Psycho’ presentat per, com no, Alfred Hitchcock.

Conclusió: Perfecta per conèixer una mica més a fons al mestre del suspens.

VA DE… FRASES MEMORABLES

Ja fa temps que no faig cap post de ‘Va de…‘ així que aquest cop li toca a algunes frases memorables del cinema (unes poques) i us deixo triar quina us agrada més o quina hi trobeu a faltar, que segur que són moltes.

Comencem per un clàssic: ‘Casablanca’, que a part del ‘Tócala, Sam’ o el ‘Sempre ens quedarà París’ ens va deixar una altra perla.

I un altre clàssic: ‘Lo que el viento se llevó’ i el seu ‘A Dios pongo por testigo…’

Més moderna és ‘Terminator’ i el seu famós:

Encara més moderna és ‘El senyor dels anells’ i si dic que la frase és del Gollum segur que ja sabeu de quina us parlo.

Tornem enrere en el temps per ressucitar un altre especimen estrany: E.T. i el seu ‘Mi casa, teléfono’ que, en una traducció literal seria ‘E.T. llamar casa’

No em podia oblidar de l’emotiva i genial ‘El club de los poetas muertos’ i el:

I ja per acabar, una cinta de culte, ‘Taxi driver’ i una frase que només té sentit en Versió Original, ja que en la versió espanyola li van donar una infinitat de traduccions al ‘Are you talking to me?’

Doncs això és tot. Només em quedaria posar el ‘Time to die’ de ‘Blade Runner’, però aquest video ja està al ‘Va de… morts‘ i no m’agradaria fer-me pesat, però que consti que també estaria entre les meves frases memorables. Trobeu alguna en falta?

CHAINED (Jennifer Lynch)

Una dona i el seu fill de nou anys agafen un taxi després d’una sessió de cine de terror, però el taxista que han triat resultat ser un psicòpata despietat que assassina la mare i converteix al jove Rabbit en el seu esclau lligant-lo a una llarga cadena. Amb el pas dels anys, en Rabbit veurà com són assassinades un munt de dones, una rere l’altre, sense que hi pugui fer res. Només li quedarà una solució per guanyar-se la confiança del seu captor i alliberar-se de la cadena: assassinar.

‘Chained’ comença amb un bon ritme i enganxant l’espectador. Després, un cop ja ens han ensenyat de què va la cosa, Lynch es pren amb més calma el mostrar-nos com es desenvolupa la història i com evoluciona el personatge del jove Rabbit, intentant endinsar-nos en la ment d’aquest patidor i silenciós personatge. Però en cap moment perd la capacitat de mantenir-nos enganxats i expectants de tot el que passa; gràcies, en part, a un parell de girs en el guió força sorprenents.

Amb aquesta dura i impactant pel·lícula, Jennifer Lynch es va endur el premi especial del jurat a l’última edició del festival de Sitges i Vincent D’Onofrio, el premi a millor interpretació masculina per al seu paper de psicòpata sense escrúpols.

Conclusió: Carn de Sitges 100%.