CINE FÒRUM

Blog dedicat a analitzar el seté art

LA NOCHE MAS OSCURA (Kathryn Bigelow)

Maya és una agent de la CIA obsessionada amb donar caça al cervell d’Al-Qaeda que va orquestrar l’atac a les torres bessones l’11 de setembre de 2001, entre d’altres atemptats, Osama Bin Laden. Recorrent mig món, de despatx en despatx, de l’Afganistan als Estats Units, no descansarà fins veure’l mort.

Quan va sortir a la llum que la propera pel·lícula de Kathryn Bigelow després de ‘En tierra hostil’, amb la que va guanyar l’Oscar a millor pel·lícula i direcció, versaria sobre la caça de Bin Laden encara no havia arribat la noticia de la seva mort a mans de l’exèrcit americà i va ser l’objectiu de moltes polèmiques. Més tard, en saber-se la notícia, van haver de canviar tot el guió per tal d’apropar-se al més fidelment a la realitat, tot i que el que va passar en aquella investigació mai es sabrà del tot cert.

La qüestió és que ‘La noche mas oscura’ (títol que s’han tret de la màniga no traduint el títol original ‘Zero Dark Thirty’) esbocina aquella investigació des dels seus inicis, començant en els atemptats de l’11S i segueix la història i l’evolució de Maya en el seu transcurs (una genial Jessica Chastain en estat de gràcia). El resultat és una pel·lícula tècnicament impecable, amb petites dosis extraordinàries d’acció i tensió i moltes escenes de despatx, perquè ja sabem que la burocràcia és el motor de les guerres. Cal destacar la participació de secundaris com Jason Clarke, Kyle Chandler o James Gandolfini.

Aquells que penseu que es tracta d’una cinta d’enaltiment americà esteu en el cert, però s’ha de dir que el tema està tractat amb més neutralitat de la que m’esperava, sense tallar-se un moment en desvetllar les pràctiques de tortures de la CIA o criticar la burocracia i el temps que es perd en els despatxos. A més, se’ns mostren atemptats com els de Londres o el de l’hotel Marriott d’Islamabad mentre que ni s’esmenten els atemptats de Madrid i els de l’11S es mantenen en la pantalla en negre per no ferir sensibilitats, com si fossin els únics que van ser importants. Per últim, cal fer esment de la seva llarga duració, perquè potser no calen dues hores i mitja de film per explicar la mort del cap d’Al-Qaeda.

Conclusió: Del millor que rebrem aquest any si passem per alt l’enaltiment americà.

Anuncis

29 gener 2013 Posted by | acció, històrica | , , , , | 5 comentaris

DJANGO UNCHAINED (Quentin Tarantino)

Django és un esclau que malviu a les terres del sud dels EEUU. Una freda nit és alliberat per el doctor Schultz, un caçarecompenses que busca tres fugitius a qui en Django coneix molt bé. En Django ajuda en Schultz a canvi de la seva llibertat per poder anar a buscar la seva dona, esclava també, que està en mans d’un terratinent d’allò més perillós.

Normalment sóc dels que parla meravelles de qualsevol pel·lícula d’en Tarantino (sí, fins i tot de la infravalorada ‘Jackie Brown’) i amb aquesta no faré cap excepció; però sí que afegirè algun ”però”. Per començar, es pot dir que és la pel·lícula més convencional del director pel que fa al seu estil narratiu. Ens té acostumats als salts en el temps, a la narració episòdica, als canvis bruscos d’escenaris. Però a ‘Django Unchained’ trobem un film lineal i amb un argument bastant senzill. Un altre però és la banda sonora que, al meu parer, no està a l’alçada d’altres títols encara que hi han temes molt i molt bons. L’últim ”però” està una mica agafat pels pèls; es tracta de la seva durada, que s’allarga massa en el final, fet que no em va desagradar gens però pot causar algun desànim en alguns espectadors.

Per la resta, tot és sensacional!! La violència i la claredat amb la que tracta el tema de l’esclavitud (fet que sembla molestar als estadounidencs -allà ells amb la seva consiència social-), la gran quantitat d’humor negre i assassinats gratuits que s’hi troben, l’estil visual particular de Tarantino, escenes clau com l’últim sopar o la discussió de les caputxes blanques i, sobretot, els seus personatges. La gran recol·lecta d’actors de qui s’ha envoltat Tarantino potencia gratament aquests personatges: en Jamie Foxx com a Django, en Christoph Waltz que fa un gran paper com a doctor Schultz encara que té alguns tics del General Hans Landa de ‘Malditos Bastardos‘, en Samuel L. Jackson que està genial en el seu paper, misteriós fins que hi surt i en Leonardo DiCaprio que fa de dolent d’allò més bé; fins i tot els secundaris són genials!!!

Conclusió: Es pot gaudir moltíssim d’un Tarantino més convencional que de costum.

25 gener 2013 Posted by | drama, històrica, Tarantino, violència | , , , , | 14 comentaris

LINCOLN (Steven Spielberg)

La nova producció d’Spielberg és senzillament un biopic d’Abraham Lincoln i la seva lluita per aprovar les 13a esmena que va acabar amb l’esclavitud als Estats Units d’Amèrica, a l’hora que s’enfrontava a la cruenta Guerra de Secessió.

Poc es pot dir d’aquesta pel·lícula que no suposem o que no haguem llegit abans de veure-la. Ja sabem que Spielberg sap com fer grans pel·lícules èpiques en la intimitat dels despatxos i les reunions polítiques, evitant qualsevol escena de lliuta i guerra com l’encapçalament de ‘Salvar al soldado Ryan’. És un mestre i això ningú li podrà retreure. Ja sabem que John Williams farà una banda sonora que, encara que no passarà a la posteritat com moltes d’altres que ha composat, envolcalla d’allò més bé tot el contingut del film. Ja sabem que el cast de secundaris serà excel·lent quan hi ha la Sally Field, el Tomy Lee Jones o en Joseph Gordon-Lewitt. I, per suposat que sabem que Daniel Day-Lewis farà tot un paperàs.

Però el paper de Daniel Day-Lewis va molt més enllà de la interpretació i es posa en la pell de Lincoln d’una manera tant realista que fa por. I no dic això sota cap coacció, però si no ho dic, sé d’un que em mata. Segons algunes entrevistes fetes al Spielberg, Day-Lewis estava tant capficat en el seu personatge que només parlava amb la veu de Lincoln i només va utilitzar la seva veu en finalitzar el rodatge. Diuen, que Spielberg va plorar en sentir la veu autèntica de Day-Lewis. De manera que l’Oscar a millor actor està bastant cantat; i si els membres de lacadèmia es tornen bojos i deixen a Day-Lewis sense el premi és per fer un boicot a qualsevol pel·lícula que arribi dels EEUU.

Però ‘Lincoln’ té alguns contres, no us penseu. Per començar, la seva llarga durada. Dues hores i mitja sense descans de debat polític intens i dens. I aquí rau el segon problema. Aquells que no estem acostumats amb la història i el funcionament polític d’Amèrica ens és molt fàcil de perdre’ns en alguns passatges del film tot i que es dóna una d’aquelles situacions tant comuns de ‘al final ho entens tot’. Aquí podem gaudir tècnicament de ‘Lincoln’, però només podrà triomfar a Amèrica quan parlem de l’argument.

Conclusió: Imprescindible veure-la en Versió Original. Rebutgeu els doblatges!!!

22 gener 2013 Posted by | biopic, històrica | , , , , , | 9 comentaris

AMOUR (Michael Haneke)

Georges i Anne són un vell matrimoni francés benestant aficionats al piano que viuen la vida tranquilament. Fins que l’Anne pateix un atac i queda paralitzada de la meitat esquerra del seu cos. Des d’aquest moment, en Georges només viurà per cuidar de la seva dona i acompanyar-la en els bons i els mals moments fent tota una desmotració d’amor.

‘Amour’ és un drama colpidor i brutalment real que ens deixa destrossats des del primer pla en el que se’ns mostra a l’Anne morta al seu llit. Un producció, un escenari i una imatge senzilla; una il·luminació natural i una parella protagonista que glaça la sang són els principals ingredients d’aquesta cinta sensacional que bé pot aparèixer com a accepció de l’expressió ‘Obra mestra’. Les interpretacions de Jean-Louis Trintignant i d’Emmanuelle Riva són d’aquelles que passaran a la posteritat, de ben segur.

Amb aquest drama devastador, Michael Haneke (director de ‘Funny games’ i el seu remake americà) va guanyar merescudament la seva segona Palma d’Or a Cannes, després de fer-ho l’any 2009 amb ‘La cinta blanca‘, i el Globus d’Or a la millor pel·lícula de parla no anglesa entre moltíssims més premis i lluitarà per endur-se l’Oscar en la mateixa categoria i en 4 categories més, incloent-hi la de millor director, pel·lícula, guió original i actriu protagonista.

Conclusió: OBRA MESTRA

18 gener 2013 Posted by | drama | | 18 comentaris

ROMPE RALPH (Rich Moore)

Ralph és el dolent del videojoc ‘Arregla-ho Fèlix Jr.’ i es dedica a destrossar un edifici que després és arreglat per en Fèlix Jr. Però després de 30 anys fent la mateixa feina, en Ralph vol canviar la seva vida i convertir-se en el bo del joc i obtindre una mica de reconeixement per part dels altres, així que abandona el seu joc en busca d’aquesta oportunitat. El món dels arcades trontollarà degut a la decisió d’en Ralph.

Sembla que la Disney està trobant el camí de l’èxit amb la seva reinvenció, allunyant-se de la fòrmula convencional de prínceps i princesses  i apropant-se més a l’estil de fer de Pixar (cosa que no és d’estranyar en veure que John Lasseter, director de ‘Toy Story’ està entre els crèdits dels productors). Una idea molt original, uns personatges molt ben trobats i una interminable llista d’homenatges als videojocs que ens han vist crèixer (Tekken, Street Fighter, Super Mario, Sonic, PacMan, Metal Gear Solid,…) són els punts forts d’aquesta proposta. Fins i tot té l’oportunitat d’enriure’s d’aquesta fòrmula cap al final del film.

La trama s’estanca en algun moment puntual, però això no desvirtua la innovació i l’enginy dels guionistes que no deixen de sorprendre’ns al llarg de tota la pel·lícula. La moralina de la pel·lícula gira al voltant d’acceptar-se a un mateix, tema no gaire original en pel·lícules d’animació doncs ja ho hem pogut veure en altres ocasions com ‘Toy Story’ (què tindrà la pel·li d’en Woody i en Buzz que es mereixi dues referències en un sól post?), però que sempre funciona. Cal destacar la qualitat de l’animació, que troba la forma d’adaptar els diferents videojocs segons el seu nivell de pixelat, la seva resolució i la seva definició. Cal veure-la més cops per acabar de captar la infinitat de referències als videojocs. Impossible trobar-les totes!!!

Conclusió: Una pel·lícula Disney tirant cap a Pixar.

11 gener 2013 Posted by | animació | , , , , , | 10 comentaris

EL HOMBRE DE LAS SOMBRAS (Pascal Laugier)

En el petit poble de Cold Rock existeix, des de fa temps, una llegenda que explica les estranyes desaparicions que pateixen els nens i nenes de la zona a mans d’un ésser maligne que bé podria ser el mateix diable. La Julie, la infermera del poble, haurà de passar per aquesta situació quan un home misteriós segresti el seu fill. Però aviat tot Cold Rock descobrirà que res no és el que sembla, i que les llegendes poden ser d’allò més certes.

Pascal Laugier, director de la esgarrifosa ‘Martyrs‘, agafa la batuta d’aquesta espècie de thriller convencional amb tocs de terror i li afegeix el seu to personal, cru i brutal. Però la força amb la que comença ‘El hombre de las sombras’ (de títol original ‘The Tall Man’) es va disipant al cap de 45 minuts de pel·lícula i els girs de guió que sorprenen en un moment bastant prematur de la cinta desapareixen per donar pas a un desenvolupament bastant pla i un final que no m’ha agradat gens en comparació amb el que podria haver estat.

En la interpretació, una correcta Jessica Biel que dóna vida a la traumada infermera i una enigmàtica i jove Jodelle Ferland que ja està acostumada a això de les pel·lícules de terror, protagonista de ‘Expediente 39’ i aparescuda a la genial (i encara inèdita al nostre país) ‘The cabin in the woods‘.

Verdecite: Genials 45 minuts inicials. Horribles 45 minuts finals.

6 gener 2013 Posted by | terror, thriller | , , | 5 comentaris

VA DE… MORTS

Primer post de l’any 2013!! Com van les panxes? I els caps resacossos? Doncs bé, comencem l’any amb el positivisme que tant efusivament proclamen els del famós refresc de llauna vermella: després de l’especial de Crèdits inicials, de Bandes Sonores i d’escenes d’acció, us proposo un nou ‘Va de…’, aquest cop dedicat a morts memorables en la història del cinema.

I comencem amb l’inici de la pel·lícula de culte ‘Cube‘ i el famós home calb de la portada que, al final, només ens servia per introduir-nos el laberint macabre on es situa l’acció de la pel·lícula (i de les seves horroroses seqüeles)

Però si hem de parlar de morts macabres, trieu la que volgueu de qualsevol de les set pel·lícules que composen la saga de ‘Saw‘. Jo, personalment, em quedo amb la que obre la segona part.

Però no tot són morts viscerals; el cinema està plagat de morts molt més emotives i dramàtiques com la del mític final de ‘Blade Runner’ amb el magnífic discurs del replicant interpretat per Rutger Hauer.

I, fent una segona excepció, parlaré del final de la sèrie ‘Perdidos’ (Atenció, SPOILERS!!!!, encara que crec que tothom ja sap com acaba, tot i que no tothom l’entén)

També hi han morts per sopresa, com la del cotxe de ‘Pulp Fiction’ de Quentin Tarantino.

I, per acabar aquest petit repàs, us deixo la que és la millor escena d’un mort a la gran pantalla. Es tracta de ‘Big Fish‘ de Tim Burton i la mort fantàstica del pare del personatge. Una delicia.

1 gener 2013 Posted by | General | , , | 4 comentaris