MOONRISE KINGDOM (Wes Anderson)
Finals dels anys 60. Sam i Suzy són dos nens de 12 anys que s’enamoren i decideixen escapar-se per viure la seva aventura. Ell s’escapa d’un campament d’scouts on no és un dels nois més populars i ella d’una casa de nines on regna la indiferència en el matrimoni dels seus pares. Tot això, mentre a la illa on viuen es va formant una gran tempesta que amenaça amb ser devastadora.
La nova pel·lícula de Wes Anderson és una faula meravellosa i un cant a l’amor, la infantesa, la responsabilitat i la immaduresa d’alguns adults. Amb una estètica que recorda, a vegades una pel·lícula d’animació, a vegades un somni, Anderson ens submergeix en el seu món quadriculat on els girs de càmera són de 90 graus i on tot allò que surt a escena sembla estar tallat per un eix de simetria perfecte. Això la fa ideal per persones amb una preocupació excessiva per l’ordre i un pèl cap-quadrades.
El cast és d’allò més contradictori. Per una banda estan els joves escoltes, amb els seus pantalons curts, el seu uniforme, les seves insígnies i les seves navalles; completament desconeguts, però molt reveladors. Sobretot si parlem de la parella protagonista. Ella, capaç de mostra-se un pèl psicòpata amb només una mirada i un parell de línies de diàleg, i ell, amb una gran capacitat d’expressió facial sense la necessitat de canviar l’expressió de la seva cara. Per una altra banda, estan els actors més reconeguts en papers secundaris però molt entranyables. Bruce Willis, Bill Murray, Frances McDormand, Tilda Swinton, Jason Schwartzman i un genial Edward Norton (que ho borda en el paper de cap de campament!!). Atenció a l’aparició curta, però sensacional, de Harvey Keitel.
Resumint, es tracta d’una pseudo-comè perfecta!! Amb un contingut i una forma immillorables, amb un cast sensacional i una banda sonora magnífica i magnètica que destaca des de la primera nota en els crèdits inicials, passant per les versions del Carnaval dels Animals, fins al final de la cinta (mai havia vist com totes les persones que han anat a veure una pel·lícula s’esperen fins que acabin de passar tots els noms per la pantalla). I és que els crèdits finals i la música que l’acompanyen es mereixen un deu. Una de les recomanacions de l’any, se’ns dubte. Llàstima que s’hagi estrenat amb tant poques còpies. Després ens estranyem que als cinemes només trobem porqueries…
16 comentaris »
Deixa un comentari
Comentaris recents
Aquest blog ha rebut el premi Liebster de mans de ‘Made by Miki’
CINE FÒRUM 
¡Oh, què bé! Quantes coses que m’agraden! Els gustos m’han canviat molt, o potser és que ara tinc menys temps i calers per anar al cinema i, és clar, cal prioritzar però aquesta té tots els números per al primer lloc en la llista de pelis pendents.
Gràcies per la recomanació!
🙂
Crec que és una pel.lícula que us encantaria!!!
N’he sentit a parlar bé a varis llocs, però per altra banda també m’ha sorprès la poca publicitat qui repercussió que se n’ha fet a nivell comercial.
Es que en aquest país només s’anuncien les grans produccions i les pel·lícules que tenen al darrera grans productores. La resta de pel·lícules (que són moltíssimes) passen totalment desapercebudes. Mira què passa amb ‘Red State’, excel·lentíssima pel·lícula guanyadora del festival de Sitges, recolzada pel propi Tarantino i gairebé ningú sap que es va estrenar divendres passat. La gent no sap què s’està perdent quan paga per anar a veure la maleïda ‘Blancanieves’
És una pel·lícula maquíssima! Molt amable i aparentment senzilla. A mi em va encantar el diàleg i sobretot les imatges, la fotografia, els paisatges, el moviment de la càmara, els colors, l’ordre dels personatges, el moviment dels personatges … molt captivadora!
Tota la raó amb això de la publicitat! Se li hauria d’afegir a que costa trobar-la a les cartelleres de la majoria de cinemes i són d’aquestes pel·lícules que poden durar poc a cartellera, i no per la seva qualitat.
Podrien durar poc, però als cinemes on vam anar a veure-la (Renoir Floridablanca) la van mantenir tot i que, en un principi, l’havien de treure.
Aquesta és “de les meves” super apuntadíssima!!!
Sembla una aposta segura, me l’apunto.
En a mi també m’agraden molt en Edward Norton i en Harvey Keitel. En canvi no soc massa partidari d’aquests campaments infantils i juvenils de nens uniformats, però pot ser un bon recurs per a una pel·lícula.
Jo prefereixo l’esplai als caus escoltes, però sobre gustos… Igualment, és un context més. La pel·lícula és genial.
Encara no ha caigut. He passat per sobre, ALBERT. Aquesta setmana he vist ‘Red state’… i m’ha agradat força. Una abraçada.
Jo vaig veure ‘Red State’ a Sitges i vam gaudir moltíssim!! Llàstima que, com amb ‘Moonrise Kingdom’, s’hagi fet poca publicitat i s’hagin estrenat a poques sales. El bon cinema no arriba a massa gent.
Ideal per un ex-monitor nostàlgic! M’has convençut, me la baixo!!
Voldràs dir que vas al cinema a veure-la… (guiño – guiño)
clar clar, en que estaria jo pensant!
Haig de reconèixer que esperava una miqueta més, potser pel que m’ha costat poder veure-la, però està francament bé. És d’un estil molt similar a les altres pelis d’Anderson. Són una mica friki, no? Personatges com el de Bill Murray, que repeteix, són una mica autistes. Suposo que el que ens vol dir en aquesta faula és que els nens tenen les coses més clares que els grans. Més que res perquè la vida de nen és més fàcil. O jo vaig veure una mala còpia -que crec que no- o tota la peli era molt ‘granulada’? Suposo que era per donar-i aquest aire dels seixanta, com si fos enrtegistrada llavors. Una abraçada, Albert.
No vas veure cap còpia dolenta. Jo vaig trobar que l’estètica variava entre pel·lícula antiga i pel·lícula d’animació. Potser sí que són un pèl frikis, però són genials.
Jo també crec que els dos protagonistes tenen les coses més clares que els adults, però a més viuen en un món del qual no es senten part. Entre tots dos es creen un món propi on hi puguin caber.
Gràcies pels teus comentaris, Jordi.