ELS NENS SALVATGES (Patricia Ferreira)

Aquí teniu el segon ‘cameo’ d’Aficionats als Senders. Sembla que li està agafant el cuquet d’això de la crítica de cinema.

La nova pel·lícula dels nostres herois adolescents catalans ja està en cartellera des del passat divendres 25 de maig. La veritat és que no només els adolescents són coneguts, sinó que tot l’equip educatiu de l’escola són ben coneguts tan per la televisió com pel teatre i el cinema català. Això, en primer lloc, fa més que distreta la pel·lícula, perquè aprofitant que nosaltres anem al cinema quan són partits del Barça podem xerrar a la sala i comentar tot el serial d’aparicions televisives de cada personatge. La veritat és que escriuria un post de mil pàgines perquè és d’aquelles pel·lícules que donen molt per xerrar després.

Intentaré centrar-me en l’argument. La pel·lícula tracta les dificultats educatives de l’actualitat en una societat molt diversa on sembla que anem tots ben perduts. Els pares se senten desorientats i no saben quina atenció donar-los, tampoc no saben si ser molt tolerants o quin grau de límits calen pels seus fills. Aquests… quin món el dels adolescents! Necessiten atenció, però volen ser autònoms; tenen molta energia i inquietuds, però alhora res a fer; volen menjar-se el món, però en realitat se senten insignificants davant d’aquest… La distància entre els adults i els adolescents, malgrat que la diferència d’edat no sigui gaire gran, és tan abismal que es produeix una certa incomprensió entre ambdós “bàndols”. A més, se li ha d’afegir la dificultat educativa dels professors davant d’una classe amb massa alumnes, molt divers, desmotivats (no per culpa seva, sinó segurament per no entendre ben bé quin lloc ocupen, i què coi hi fan escalfant la cadira), però a més a més, amb la pressió de realitzar un cert temari, amb un cert temps, que gairebé no els dóna temps per preocupar-se de les problemàtiques individuals de cada alumne i de donar-los suficient motivació, fent sortir així el potencial que els adolescents duen dintre, on a més a més, se li afegeix la tendència de responsabilitzar l’escola de tot allò que influeix als adolescents, tan dins com fora del centre, pel fet d’entendre que en el centre no només s’aprenen els coneixements sinó també les aptituds i els valors, obviant, a vegades, la importància de la feina a casa i extraescolar.

Tot plegat, un panorama ben embolicat, on no hi ha culpables i que donaria lloc a múltiples reflexions i possiblement a cap solució perfecta. Però la reflexió sempre és bona, perquè vol dir que també hi ha preocupació i ganes de canvi, d’esforçar-se i de fer les coses ben fetes.

Només dir, que el final és inesperat i potser allunyat de la realitat propera i que, en alguns moments, es fa lenta. Tot i així ho podem amenitzar amb alguns comentaris que puguem fer durant el llarg metratge sobre els actors i sobre les experiències personals ja que de ben segur que ens en sentirem identificats, no tan amb el què fan sinó amb el que diuen o el que pensen, tan amb els adolescents com amb els adults. També es fa amena per alguns comentaris dels professors, amb els quals vaig riure molt, que són, com se sol dir, de llibreta! És a dir, d’aquells de tota la vida; com ara “et toca fer el què toca fer i el què et toca fer és estudiar!”, “jo vaig a treballar i la teva feina és estudiar!”, o “ui, quina pena que em feu!”, “va, que se’ns en va l’hora!”. A mi això em va fer recordar una professora que tenia que sempre ens cridava: “És que vosaltres viviu entre cotons!”. De ben segur que tots teniu algunes frases típiques dels professors. Els alumnes (tot i que no sóc profe encara) em diuen que sempre els dic: “Ho sabeu de sobres” quan els crido l’atenció i ja ha passat a ser la broma del grup!

Us animo a veure la pel·lícula i a comentar les vostres reflexions i experiències! A veure si fem un bon recull de frases mítiques!