CINE FÒRUM

Blog dedicat a analitzar el seté art

MS1: MÁXIMA SEGURIDAD (James Mather / Stephen St. Leger)

Snow és un ex-agent del servei secret acusat injustament per un delicte que no va cometre. Emilie és la filla del president dels Estats Units i és l’encarregada de supervisar la tasca que es realitza a la MS1, la primera presó espacial. Mentre està comprovant que tot sigui correcte esclata un motí i es converteix en un hostatge. Els serveis secrets envien a Snow per rescatar-la i aquest veu la seva oportunitat per trobar al culpable del delicte de què se l’acusa.

‘MS1’ és una pel·lícula sorgida del cap de Luc Besson, prolífic director francés, pare de la trilogia de ‘Arthur y los Minimoys’ o de l’aclamada ‘El quinto elemento’, així que es podia esperar un film de ciència-ficció molt digne. Però el resultat, tot i que entretingut, no sorprén en cap moment i acaba convertint-se en allò que vulgarment diem una ‘Fantasmada’, barreja de ‘Fortaleza infernal 2’ i ‘La roca’.

Les escenes d’acció no són aptes per a epilèptics, i és que la solució al baix pressupost passa per moure exageradament la càmera sense mostrar-nos res de res. Allà queda aquesta espècie de persecució amb una moto ‘futurista’ on només veiem explosions sense entendre res del que està passant. La pel·lícula la salva, però, el seu protagonista, Guy Pearce, i el seu humor irònic al més pur estil House. Maggie Grace (que ve senta veure que hi ha vida després de ‘Perdidos’) fa un paper molt correcte però que no acaba de connectar amb el públic.

Anuncis

29 Juny 2012 Posted by | acció, ciència-ficció | , , , | 7 comentaris

MOONRISE KINGDOM (Wes Anderson)

Finals dels anys 60. Sam i Suzy són dos nens de 12 anys que s’enamoren i decideixen escapar-se per viure la seva aventura. Ell s’escapa d’un campament d’scouts on no és un dels nois més populars i ella d’una casa de nines on regna la indiferència en el matrimoni dels seus pares. Tot això, mentre a la illa on viuen es va formant una gran tempesta que amenaça amb ser devastadora.

La nova pel·lícula de Wes Anderson és una faula meravellosa i un cant a l’amor, la infantesa, la responsabilitat i la immaduresa d’alguns adults. Amb una estètica que recorda, a vegades una pel·lícula d’animació, a vegades un somni, Anderson ens submergeix en el seu món quadriculat on els girs de càmera són de 90 graus i on tot allò que surt a escena sembla estar tallat per un eix de simetria perfecte. Això la fa ideal per persones amb una preocupació excessiva per l’ordre i un pèl cap-quadrades.

El cast és d’allò més contradictori. Per una banda estan els joves escoltes, amb els seus pantalons curts, el seu uniforme, les seves insígnies i les seves navalles; completament desconeguts, però molt reveladors. Sobretot si parlem de la parella protagonista. Ella, capaç de mostra-se un pèl psicòpata amb només una mirada i un parell de línies de diàleg, i ell, amb una gran capacitat d’expressió facial sense la necessitat de canviar l’expressió de la seva cara. Per una altra banda, estan els actors més reconeguts en papers secundaris però molt entranyables. Bruce Willis, Bill Murray, Frances McDormand, Tilda Swinton, Jason Schwartzman i un genial Edward Norton (que ho borda en el paper de cap de campament!!). Atenció a l’aparició curta, però sensacional, de Harvey Keitel.

Resumint, es tracta d’una pseudo-comè perfecta!! Amb un contingut i una forma immillorables, amb un cast sensacional i una banda sonora magnífica i magnètica que destaca des de la primera nota en els crèdits inicials, passant per les versions del Carnaval dels Animals, fins al final de la cinta (mai havia vist com totes les persones que han anat a veure una pel·lícula s’esperen fins que acabin de passar tots els noms per la pantalla). I és que els crèdits finals i la música que l’acompanyen es mereixen un deu. Una de les recomanacions de l’any, se’ns dubte. Llàstima que s’hagi estrenat amb tant poques còpies. Després ens estranyem que als cinemes només trobem porqueries…

26 Juny 2012 Posted by | aventures, humor | , , , | 16 comentaris

BLANCANIEVES Y LA LEYENDA DEL CAZADOR (Rupert Sanders)

Ja fa unes setmanes que s’ha estrenat aquesta pel·lícula i no tenia pensat veure-la, però tampoc hi ha quelcom a la cartellera que em cridi l’atenció, a excepció de, per una banda, ‘Moonrise Kingdom’, la nova de Wes Anderson, de la qual s’han estrenat tant poques còpies que m’haig de desplaçar de la ciutat per veure-la (i em moro de ganes!!!), i, per una altra banda, ‘Red State‘ del delirant Kevin Smith, que ja vaig poder gaudir (i molt) al passat festival de Sitges, on es va alçar amb el premi a millor pel·lícula i millor interpretació masculina.

Així que aquí estic amb aquesta enèssima revisió del clàssic conte de fades (fa un parell de mesos es va estrenar una altra versió, més ensucrada, per això), que s’allunya completament del significat propi del que és un ‘Conte de fades’. Les teories més psicoanalítiques, que tenen en Bruno Bettelheim el seu màxim referent, defensen la capacitat que tenen els contes de fades per desenvolupar certs aspectes del subconscient de les persones i per superar conflictes interns, en especial dels més petits. Doncs bé, després de veure l’última adaptació lliure, puc assegurar que no m’ha despertat el més mínim el subconscient; només m’ha despertat un avorriment soporífer, ja que es tracta d’una pel·lícula que es podria resoldre en poc més de mitja hora, però que triga dues hores a arribar al seu final.

La pel·lícula es debat tota l’estona entre convertir-se en un film infantil o adult. No es pot mostrar una guerra oberta on la violència passa a una velocitat tant fugaç. O es mostra la guerra en tota la seva crueltat o no es mostra, res de mitges tintes. La qüestió és senzilla, no sabria si recomanar-la per a un públic infantil o no. Les interpretacions són més aviat senzilles, sobretot la de Kristen Stewart com a Blancaneus. Charlize Theron salva el tipus, mentre que el caçador que la pel·lícula porta per títol, Chris Hemsworth, deixa bastant a desitjar. L’única gràcia que té la pel·lícula és la de descobrir qui hi ha rere les pròtesis i el maquillatge dels 8 (?!) nans. Jo m’he emportat molt bones sorpreses. Si voleu fer trampes, sempre els podeu buscar per internet.

23 Juny 2012 Posted by | acció, conte | , , , , | 8 comentaris

EN UN MUNDO MEJOR (Susanne Bier)

Anton és un home amb dues vides. Per una banda, és metge en un camp de refugiats a l’Àfrica. Per l’altra, viu en un petit poble de dinamarca on es troba en ple procés de separació de la mare dels seus dos fills. El fill gran, per la seva banda, pateix l’assatjament escolars d’un grup de nois. Però la situació canvia en entrar a la seva vida en Christian, un noi que acaba de perdre la seva mare i que està en constant tensió amb el seu pare. Les diferents maneres de veure el món dels protagonistes s’entrecreuen en aquesta drama, posant en perill la seva pròpia vida.

Nens corrents darrere una camioneta, una teranyina, una migració d’ocells, un esquelet d’animal,… Les imatge icòniques tenen una importància cabdal en aquesta pel·lícula que diu molt més del que està escrit en el guió (sensacional, per cert). I és que, durant tot el film, es reflecteixen tot un seguit de sentiments humans molt potents com l’amor, la por, la vengança, l’odi, el perdó i, sobretot, la violència; i es transforma en una proposta capaç de fer-nos reflexionar sobre les nostres vides i sobre el món en el que volem viure.

L’únic punt negatiu (per posar-n’hi un) és que, potser, s’allarga una mica en el seu tram final i tota la tensió que es va generant fins arribar al clímax, es va difuminant. Però, malgrat això, es tracta d’una pel·lícula rodona, justa guanyadora de l’Oscar i el Globus d’Or a la millor pel·lícula estrangera (entre molts d’altres premis), dura, un pèl moralista i molt humana.

19 Juny 2012 Posted by | drama | , , | 5 comentaris

FUNNY GAMES (Michael Haneke)

Un matrimoni benestant i el seu fill es disposen a passar uns dies de tranquil·litat en una casa apartada de la ciutat. Quan acaben d’arribar, reben la visita de dos joves psicòpates educats que els proposaran una aposta: ells apostaran que l’endemà al matí, tots tres hauran mort; i s’hi esforçaran pder guanyar l’aposta.

Michael Haneke, director de ‘La cinta blanca‘, sorprén amb una pel·lícula brutal i sorprenent sobre un segrest i continúa amb la seva dèria personal d’explorar la perversitat humana i la capacitat de les persones per ser dolentes i malvades. I per aconseguir-ho es serveix d’un guió senzill però impactant, d’interpretacions molt sòlides i desgarradores (espectaculars Tim Roth, Naomi Watts i, sobretot, els dos segrestadors), de girs de guió sorprenents, d’un humor negre un pél refinat i d’un feedback quasi constant amb l’espectador.

Si busqueu una pel·lícula per passar-ho malament una estona (o no, jo m’ho vaig passar d’allò més bé) aquesta és ideal. A més, si voleu completar l’experiència, sempre podeu recórrer a ‘Secuestrados‘ de Miguel Ángel Vivas, on podreu experimentar un altre tipus de segrest violent a famílies adinerades. Juguem?

16 Juny 2012 Posted by | terror | , , , | 16 comentaris

LA MUJER DE NEGRO (James Watkins)

Arthur Kipps és un jove advocat de Londres que és enviat a una petita població per ordenar els papers d’un difunt client amb l’objectiu de vendre la seva casa. En arribar al poble, rebrà una benvinguda un pèl hostil i, mica en mica, anirà descobrint la maledicció que envolta la casa que intenta vendre i que afecta a tots els nens i les nenes del poble.

James Watkins signa una pel·lícula de terror gòtic de manual a través de la mítica productora ‘Hammer’. Potser no aporta gaire coses al gènere de terror, però feia temps que no ens arribava una proposta millor en aquest sentit (tot i que es va estrenar al mes de febrer -ara arriba en DVD-). La trama és una mica previsible i abusa dels típics sorolls per provocar-nos bons ensurts. No obstant, l’ús de la càmera és molt encertat i ens endinsa en una atmòsfera d’irrealitat molt inquietant i tensa. M’ha sorprés la llarga duració de les escenes més tenses i terrorífiques on no ens donen ni un minut de descans.

Daniel Radcliffe (que sempre serà recordat, per molt que ens ofereixi bones interpretacions com la que aquí ens trobem, com el jove Harry Potter) es carrega a l’espatlla tot el pes de la pel·lícula, menjant-se minuts i minuts d’ensurts, visions, soledat i fang. Poques línies de diàleg que es compensen amb una actitud bàsicament corporal creïble (que podria millorar). ‘Gaudiu’ d’aquesta pel·lícula amb bones dosis de terror si us atreviu a saber què hi ha darrera la porta del final del passadís. Alohomora.

13 Juny 2012 Posted by | terror | , , | 8 comentaris

PROJECT X (Nima Nourizadeh)

Tres joves estudiants impopulars d’un institut de Pasadena, California, s’han encaparrat a fer una festa que passi a la història amb un únic objectiu: ser populars i reconeguts per tothom.

El principal reclam que em va fer veure la pel·lícula és la producció de Todd Phillips, director de la delirant ‘Resacón en las Vegas’ i la seva continuació, com a expert en festes descontrolades. I aquesta ho és, però aquest cop no ha arribat a provocar-me cap rialla; només un parell de somriures. Les interpretacions són senzilles tot i que es reconeix la tasca que fan els tres protagonistes, pràcticament desconeguts fins al moment. La cinta està gravada amb el mastegat, però efectiu, recurs de la càmera en mà (hi han més pel·lícules gravades així que les que s’estrenen en 3D, o són imaginacions meves?) utilitzant diferents punts de vista, la qual cosa aporta aquesta espontaneïtat que carcteritza aquest tipus de festa. El ritme semblava que havia d’anar in crescendo al llarg del metratge, però no és així. L’únic que augmenta són les barbaritats que succeeixen i com ja les podem veure al tràiler no sorprenen gens. Resumint: pel·lícula senzillament entretinguda que deixa molt per reflexionar.

Aquesta és la última (i no la definitiva) prova de la problemàtica americana sobre la popularitat als instituts. Un concepte que aquí, per sort, no patim d’una manera tant exagerada. Rere la comèdia que ens intenten vendre, crec que hi ha un drama realment preocupant sobre el que han de fer els joves americans per ser reconeguts; ja que els tres protagonistes no aconsegueixen tenir un nom fins que no organitzen una festa plena de sexe, alcohol i moltes drogues que se’ls escapa de les mans. Així que, després de veure-la, em pregunto: quin és el missatge de la pel·lícula? La resposta que em ve al cap no pot ser més preocupant.

10 Juny 2012 Posted by | humor | , , | 17 comentaris

EL ILUSIONISTA (Sylvain Chomet)

L’ilusionista és un home que porta molts i molts anys dedicant-se al món de la magia i que ha anat veient com l’expectació per aquest tipus d’espectacles ha anat minvant fins arribar a uns mínims ridículs. Durant una petita actuació en un bar escocès coneix una noieta entusiasmada per la magia i per les il·lusions que el vell mag aconsegueix fer. Des d’aquest moment, l’il·lusionista farà tot el possible perquè aquest entusiasme de la jove no desapareixi mai.

El títol de la pel·lícula no està buscat a l’atzar, ja que juga en tot moment amb els seus significats; ja sigui amb les pròpies il·lusions que realitza el mag, com la il·lusió que sent la jove en veure’l actuar i la il·lusió d’aquest en veure que encara hi ha algú capaç d’emocionar-se amb els seus jocs de mans. Es tracta, doncs, d’una pel·lícula dramàtica amb petits tocs d’humor i no d’una comèdia com es podria pensar en un principi. El curiós és que són vàries les interpretacions que es poden fer en finalitzar la pel·lícula, ja que tot i que el final és força clar, les accions i els motius dels protagonistes poden iniciar un bon debat.

El detall del film és que el guió original pertany al desaparegut Jacques Tati i va ser una de les pel·lícules pendentes de realitzar i protagonitzar del director francés. És per això, que el personatge de l’il·lusionista no és res més que un dibuix en moviment del propi Tati. És magnífica la seqüència en que l’il·lusionista entra a un cinema on estan projectant la pel·lícula ‘Mon oncle’ del mateix Tati. A més, cal destacar la manca de diàleg, convertint-se en una pel·lícula quasi muda on la banda sonora té una importància enorme.

Les il·lustracions i el disseny de la cinta són genials, tant és així, que la pel·lícula de Sylvain Chomet ha rebut nombrosos premis i nominacions en els festivals més importants d’arreu del món. Una petita joia que, tot i alguns petits detalls que la fan trontollar (com el paper de la jove i les seves intencions) no té cap mena de desperdici.

7 Juny 2012 Posted by | animació | , , | 8 comentaris

ELS NENS SALVATGES (Patricia Ferreira)

Aquí teniu el segon ‘cameo’ d’Aficionats als Senders. Sembla que li està agafant el cuquet d’això de la crítica de cinema.

La nova pel·lícula dels nostres herois adolescents catalans ja està en cartellera des del passat divendres 25 de maig. La veritat és que no només els adolescents són coneguts, sinó que tot l’equip educatiu de l’escola són ben coneguts tan per la televisió com pel teatre i el cinema català. Això, en primer lloc, fa més que distreta la pel·lícula, perquè aprofitant que nosaltres anem al cinema quan són partits del Barça podem xerrar a la sala i comentar tot el serial d’aparicions televisives de cada personatge. La veritat és que escriuria un post de mil pàgines perquè és d’aquelles pel·lícules que donen molt per xerrar després.

Intentaré centrar-me en l’argument. La pel·lícula tracta les dificultats educatives de l’actualitat en una societat molt diversa on sembla que anem tots ben perduts. Els pares se senten desorientats i no saben quina atenció donar-los, tampoc no saben si ser molt tolerants o quin grau de límits calen pels seus fills. Aquests… quin món el dels adolescents! Necessiten atenció, però volen ser autònoms; tenen molta energia i inquietuds, però alhora res a fer; volen menjar-se el món, però en realitat se senten insignificants davant d’aquest… La distància entre els adults i els adolescents, malgrat que la diferència d’edat no sigui gaire gran, és tan abismal que es produeix una certa incomprensió entre ambdós “bàndols”. A més, se li ha d’afegir la dificultat educativa dels professors davant d’una classe amb massa alumnes, molt divers, desmotivats (no per culpa seva, sinó segurament per no entendre ben bé quin lloc ocupen, i què coi hi fan escalfant la cadira), però a més a més, amb la pressió de realitzar un cert temari, amb un cert temps, que gairebé no els dóna temps per preocupar-se de les problemàtiques individuals de cada alumne i de donar-los suficient motivació, fent sortir així el potencial que els adolescents duen dintre, on a més a més, se li afegeix la tendència de responsabilitzar l’escola de tot allò que influeix als adolescents, tan dins com fora del centre, pel fet d’entendre que en el centre no només s’aprenen els coneixements sinó també les aptituds i els valors, obviant, a vegades, la importància de la feina a casa i extraescolar.

Tot plegat, un panorama ben embolicat, on no hi ha culpables i que donaria lloc a múltiples reflexions i possiblement a cap solució perfecta. Però la reflexió sempre és bona, perquè vol dir que també hi ha preocupació i ganes de canvi, d’esforçar-se i de fer les coses ben fetes.

Només dir, que el final és inesperat i potser allunyat de la realitat propera i que, en alguns moments, es fa lenta. Tot i així ho podem amenitzar amb alguns comentaris que puguem fer durant el llarg metratge sobre els actors i sobre les experiències personals ja que de ben segur que ens en sentirem identificats, no tan amb el què fan sinó amb el que diuen o el que pensen, tan amb els adolescents com amb els adults. També es fa amena per alguns comentaris dels professors, amb els quals vaig riure molt, que són, com se sol dir, de llibreta! És a dir, d’aquells de tota la vida; com ara “et toca fer el què toca fer i el què et toca fer és estudiar!”, “jo vaig a treballar i la teva feina és estudiar!”, o “ui, quina pena que em feu!”, “va, que se’ns en va l’hora!”. A mi això em va fer recordar una professora que tenia que sempre ens cridava: “És que vosaltres viviu entre cotons!”. De ben segur que tots teniu algunes frases típiques dels professors. Els alumnes (tot i que no sóc profe encara) em diuen que sempre els dic: “Ho sabeu de sobres” quan els crido l’atenció i ja ha passat a ser la broma del grup!

Us animo a veure la pel·lícula i a comentar les vostres reflexions i experiències! A veure si fem un bon recull de frases mítiques!

4 Juny 2012 Posted by | drama | , , | 12 comentaris