CINE FÒRUM

Blog dedicat a analitzar el seté art

MEN IN BLACK 3 (Barry Sonnenfeld)

La tercera part de la saga del homes de negre ens explica com un alienígena a qui ‘K’ va detenir fa molts anys, torna enrere en el temps per matar-lo. L’agent ‘J’ haurà de viatjar al 1969 i trobar-se amb l’antic ‘K’ per salvar-lo i, de pas, evitar una invesió alienígena en el futur.

Després de veure el primer tràiler que va sortir i del penós resultat de la segona part dels ‘Homes de negre’, les meves expectatives sobre aquesta tercera part no eren massa bones. En sortir del cinema, només vaig poder corroborar les meves expectatives. Perquè la pel·lícula de Sonnenfeld és un vull-i-no-puc de recuperar l’esperit del primer ‘Men in black’ però que es queda a anys llum. L’argument és bastant pobre, ja que el tema dels viatges en el temps està molt sucat però encara es podrien haver explorat altres possibilitats; enlloc d’això, la idea original no es mou de la premisa bàsica del ‘què passaria si es canvia el passat’. El guió és molt fluix; un intent de comèdia que no aconsegueix arrencar un somriure durant pràcticament tota la pel·lícula, uns diàlegs d’allò més tòpics i un munt de contradiccions cronològiques (per què no hi han propulsors i motos superguais al futur com les que hi han al 69?). A més, durant el metratge apareixen personatges interessants que podrien donar molt més de sí, com la nova encarregada de l’agència ‘O’ i l’alienígena que veu tots els futurs possibles (personatge molt criticat, injustament al meu parer). Per cert, el curt epíleg final és patètic.

Però no tot és dolent!!! Hi han uns quants aspectes que salven la pel·lícula i la converteixen en un producte entretingut i li donen un aprovat molt just. A saber: efectes especials remarcables, l’alienígena que he comentat unes línies abans, el final del clímax on es lliguen el passat i el futur de la parella formada per ‘J’ i ‘K’ i, sobretot, la interpretació de Josh Brolin que es mimetitza a la perfecció amb Tommy Lee Jones en la seva joventut. Cal apuntar que el personatge de Josh Brolin (i tota la història en general) van sorgir de les poques ganes de Jones a fer la pel·lícula; una pel·lícula que estava obligat a fer per contracte. Will Smith també està molt bé. Es carrega a l’espatlla gairebé tota la part còmica de la pel·lícula, llàstima que no tingui un bon guió al darrera.

Resum: pel·lícula entretinguda que no fa cap mal, que es deixa veure, però que es queda molt curt del que podria haver estat. Haurem d’esperar la quarta?

Anuncis

30 Mai 2012 Posted by | acció, ciència-ficció | , , | 12 comentaris

LA CINTA BLANCA (Michael Haneke)

Aprofitant que ahir al vespre, Michael Haneke va guanyar per segon cop la palma d’or del festival de Cannes amb el film ‘Amour’ (del qual en sabem poca cosa però que ja està a la llista d’imprescindibles), crec que és un bon moment per reflexionar sobre la seva anterior pel·lícula guardonada: ‘La cinta blanca’.

El film ens situa en un petit poble del nord d’Alemania on, a través de les mirades dels nens i nenes del poble, del mestre d’escola, dels grangers, del metge, del baró del poble i de les seves famílies, anirem descobrint un seguit de successos estranys i violents que posen en risc la pau de la població. La cinta blanca (a la qual fa referència el títol), com a símbol de la puresa i la inocència, l’han de lluïr els fills del rígid pastor protestant pel comportament dels seus fills. Tot això es dóna durant els anys anteriors a la primera guerra mundial i planteja una reflexió sobre els orígens del nazisme.

Michael Haneke, acostumat a trencar motlles com ja va fer amb films anteriors com ‘Funny games’, ens proposa una pel·lícula molt formal i de ritme lent però captivador, amb unes interpretacions més que correctes per part de tots els actors (incloent tota la quitxalla del poble) i amb una fotografia en blanc i negre excepcional. És un d’aquells casos de pel·lícules que, com més les veus, més t’agraden i més coses interessants li trobes.Amb el pas del temps, s’ha acabat convertint, merescudament, en una de les meves pel·lícules preferides. Tota una obra d’art.

28 Mai 2012 Posted by | drama, històrica | , , | 7 comentaris

MONSIEUR LAZHAR (Philippe Falardeau)

Bachir Lazhar és un immigrant Argelí que arriba a Canadà en busca d’asil polític després de perdre la seva familia. Allà començarà a donar classes a un grup de joves alumnes que acaben de passar per una situació traumàtica.

Aquesta joia canadenca ens arriba en un moment en que la qualitat de l’educació pública en el nostre país està penjant d’un fil; i en ella s’hi reflecteixen els principals reptes que ens trobem avui en dia: inclusió social, immigració, manca de confiança vers el professorat, currículums tancats,… De tots aquests temes, i més, Philipe Falardeau fa una reflexió i ens deixa una pel·lícula que és un homenatge a l’educació, a la tasca que alumnes i docents fan a les escoles i a la importància que aquesta té en la societat.

A través dels ulls del professor Lazhar (un immens Mohamed Fellag) i dels seus joves alumnes, ens endinsem en una història molt emotiva, dramàtica però sense caure en el melodrama, amb tocs d’humor i forts alt-i-baixos emocionals. Vaja, com en qualsevol aula de qualsevol escola. Cal destacar la banda sonora, que és senzilla i magnífica, i la realització que aconsegueix captivar-nos des del primer minut. Tingueu en compte, però, que no us trobareu amb una cinta de l’estil de ‘Los chicos del coro’ o del ‘Club de los poetas muertos’, tot i que ho pugui semblar en un principi. Aquesta pel·lícula pretén anar més enllà, fent-nos reflexionar per poder encetar interessants converses al voltant de la pedagogia i de la vida a les escoles.

Em perdonareu que em salti una mica els principis d’aquest blog, però ja que estic fent aquest post sobre una pel·lícula que reivindica la importància de l’educació, deixau-me que inclogui un video que han fet des de la plataforma de ‘Ciudadan@s por la Educación Pública’ en defensa d’aquesta institució. Són quatre minuts de video precisosos que tots hauríem de veure i de valorar. Espero que obri alguns ulls.

25 Mai 2012 Posted by | drama | , , | 10 comentaris

PREMI LIEBSTER

Durant un període molt i molt curt de temps, faig un parèntesi en les crítiques de cinema per parlar-vos dels premis Liebster, molt allunyats de qualsevol guardó cinematogràfic del qual hagueu pogut llegir en aquest blog. Es tracten d’uns premis a blogs otorgats per altres bloggers, amb un seguit de normes. Les normes són les següents:

1.- copiar i enganxar el logo del premi al bloc, i enllaçar al blocaire que t’ho ha otorgat.

2.- nominar als teus 5 blogs favorits (han de tenir menys de 200 seguidors) i deixar un breu comentari en els seus blocs per fer-los saber que han rebut el guardó.

3.- demanar i esperar que aquests bloggers passin el guardó a altres 5 blogs.

Doncs bé, he estat un dels privilegiats escollits pel nostre company Miki, que me l’ha otorgat a través del seu blog ‘Made by Miki‘. Així que des d’aquest humil blog de molt menys de 200 seguidors, GRÀCIES. Ara toca la part difícil: la de triar 5 blogs favorits. Però com aquest món és tant ràpid (i jo tant lent), altres bloggers han anat otorgant el premi Liebster a blogs que tenia a la meva llista de nominats, així que la llista definitiva ha quedat de la següent manera:

1.- Cafè pedagògic. Un blog que ofereix una visió especial sobre l’educació, la pedagogia i el món dels infants. La reflexió pedagògica, avui en dia, és importantíssima, així que crec que fan una gran feina.

2.- Estació de servei. Blog amic on podeu trobar crítiques de cine, de teatre, de llibres, etc. amb un toc musical especial.

3.- De papel de chocolate. O la seva homònima catalana ‘Teulades vora el cel‘. Una visió sobre l’educació diferent al que estem acostumats.

4.- Paranoia 68. Com a blog de cinema, no podia faltar un company (desconegut i, alhora, proper) amb qui comparar pel·lícules o descobrir-ne de noves.

5.- Arqueòleg glamurós. La veritat és que no sé si em salto les normes amb aquest últim blog, perquè és possible que tingui més de 200 seguidors; però no podia estar-me de fer aquest reconeixement a un dels blogs més trencadors que segueixo.

I ja està. He trigat tant a respondre, que m’han “tret” altres blogs als quals poder donar el premi Liebster. Segur que aquests blogs es donen per eludits.

Moltes gràcies un cop més al nostre amic Miki pel premi i fins la propera, aquest cop, amb una crítica recent treta del forn.

23 Mai 2012 Posted by | General | , | 11 comentaris

UN MÉTODO PELIGROSO (David Cronenberg)

L’última pel·lícula de Cronenberg ens proposa una visita pel que va ser un dels moments claus en la història del psicoanàlisi. El film ens presenta a Carl Jung que, seguint el mètode ideat per Freud, comença a tractar a un pacient mitjançant el que ell anomena la ‘Cura de la parla’. Aquest procés el portarà a conèixer en persona Freud, a convertir-se en el seu pupil i a descobrir un seguit de sentiments i implusos fins aquest moment desconeguts.

Si una cosa em va sorprendre de la pel·lícula és que tot i el complicat concepte en el que es centra la teoria del psicoanàlisi i de la pulsió sexual, el guió és molt senzill de seguir i, al contrari del que em pensava, no requereix veure-la un dia que tinguem la ment especialment clara. Pensava, erròniament, que no entendria res de res i que la proposta seria un seguit d’escenes eròtiques i sexuals sense fi. Doncs Cronenberg aconsegueix sorprendre i trencar amb aquest prejudici tot elaborant una història molt humana i clarificadora del que van ser els tres personatges que aquí es reflecteixen. Tot plegat, amb un ritme perfecte i addictiu i una música sensacional.

Cal destacar, per sobre de tot, la interpretació dels tres protagonistes. Un més que correcte Viggo Mortensen en el paper de Freud, un excel·lent Michael Fassbender com a Jung i una Keira Knightley espectacular en tots els sentits. També cal destacar el petit paper de Vincent Cassel amb una gran rellevància dramàtica. No ho acostumo a fer (de fet, no ho he fet mai) però cal reconèixer la tasca de la dobladora de la Keira Knightley, Núria Trifol, perquè el doblatge no és gens senzill i aconsegueix reflectir la pertorbació del personatge a la perfecció.

Si teniu ganes de passar una tarda entretinguda i fer una reflexió posterior sobre els impulsos humans (i animals) i la seva repressió, aquesta és la millor opció que podeu triar.

20 Mai 2012 Posted by | drama, històrica | , , , , , , | 11 comentaris

EL EXÓTICO HOTEL MARIGOLD Vs. LA PESCA DE SALMÓN EN YEMEN

Avui us deixo un post que em fa molta il·lusió perquè és el meu primer cameo al blog. Es tracta d’una crítica feta per la nostra companya d’Aficionats als Senders. Les crítiques cap a ella, si us plau, jeje.

En primer lloc, advertir-vos que no sóc tan entesa de cinema com el nostre admirat Crític ni molt menys!, però em sembla que la eina del bloc, a banda de ser una reflexió sobre les pel·lícules (argument, interpretació…) és, per als que no en sabem tant, una bona manera de saber quina pel·lícula ens podem estalviar de pagar per anar al cinema i quina és una bona recomanació i, en definitiva, el que podríem anomenar com una bona experiència cinematogràfica. Jo, més que l’anàlisi cinematogràfic, el que voldria és fer un post per recomanar-vos-en una, i per estalviar-vos de veure’n una altra, si us sembla.

Ambdues pel·lícules es presentaven com a bones comèdies però al final va resultar que una em va semblar molt millor que l’altra. M’explico.

La primera és “El exótico Hotel Marigold”, del director de Shakespeare in love (John Madden). Una comèdia fresca i amena, amb molts moments hilarants, la qual vaig poder gaudir amb un somriure d’orella a orella durant tot el llarg metratge. Narra la història de set persones d’avançada edat que, per diverses circumstàncies, decideixen fer un viatge per allunyar-se de les preocupacions i de les complicades situacions que viuen en l’actualitat. En un primer moment es trobaran amb una decepcionant rebuda a l’exòtic Hotel Marigold, i pensaran que fer aquest viatge és la pitjor idea que mai haguessin pogut tenir, però finalment veuran que els permetrà trobar els seus camins o alló que els mancava, potser fins i tot, sense saber-ho. És una pel·lícula optimista que parla de la importància de les relacions humanes, del pas del temps, d’autosuperar-se, de fer les coses amb il·lusió, de somiar, de la possibilitat de rectificar, de la companyonia i de la tolerància. Ambientada en l’Índia és un bon pretext per treure alguns temes com la diferència cultural, tot i que tampoc no se centra en això. I com no, hi ha de faltar algun argument bollywoodià sobre l’amor i la importància del casament que a nosaltres, o com a mínim a mi, se’ns fa gran, però com passa a ‘Slumdog Millionare’, amb la qual comparteixen actor principal, no ho tracten de forma exagerada. Us recomano molt de veure-la, però sense mirar el tràiler abans (així que gairebé us estic demanant una confiança a cegues!).

I la segona és una pel·lícula que, si voleu, us podeu estalviar d’anar a veure. Es tracta de la “La Pesca del Salmón del Yemen” (Lasse Hallström) la qual em pensava que era èxit segur perquè hi sortia l’Ewan McGregor i l’anomenaven la millor comèdia de l’any! Fet que, després de veure-la, he entés que déu ser que ho diuen a totes les comèdies això. Només vull dir que tan sols amb el projecte que servia d’excusa per fer un fil conductor de la pel·lícula em va treure de les caselles. Es tracta de fer una presa amb aigua de no sé quin dipòsit i importar els salmons del nord d’Europa a una zona tan àrida com la del Yemen per tan sols poder complir el capritx d’un milionari. El fet que hi intentessin posar arguments científics encara se’m posaven més els pèls de punta i els ulls com taronges, fet que no em va deixar gens gaudir de la pel·lícula. Només em venia al cap les ganes de dir-li al director que si vol fer ciència ficció ho faci per una altra banda, que pot ferir menys la sensibilitat de l’espectador i dels habitants de la zona que vés a saber si tenen aigua potable. A més, els intents de posar-hi arguments científics, de crítica política o de reflexió sobre les cultures em van semblar molt mal aconseguits, però ja us dic, pot ser que estigués tancada en banda perquè la temàtica d’entrada ja no em va semblar acceptable. Només salvaria la crítica de les aparences a la política. En definitiva, segons la meva modesta opinió, és una comèdia que en realitat em va semblar més aviat un drama, literalment vaig plorar més que no riure. A més, és farcida amb un toc de romanticisme rosa pastel difícil de digerir. Així que, en aquest cas, amb el tràiler crec que en tindreu prou.

17 Mai 2012 Posted by | humor | , , | 9 comentaris

SOMBRAS TENEBROSAS (Tim Burton)

Durant el segle XVIII, la familia Collins es trasllada a la costa de Maine dels Estats Units per aixecar un petit poble i tot un imperi pesquer. Anys més tard, el fill de la familia, Barnabas Collins, s’enamora bojament d’una jove. Una de les mestresses de la casa, gelosa del seu amor, fa un conjur que converteix a Collins en un vampir i l’enterra viu en un taüt. Dos-cents anys més tard, el taüt de Collins és desenterrat i aquest torna a una civilització molt diferent a la que va deixar enrere.

Només una paraula em va venir al cap en començar els crèdits finals: “Decepció”. La veritat és que esperava molt més de l’última pel·lícula de Tim Burton. Em vaig passar la pel·lícula intentant captar els seus punts forts, però no va haver d’on agafar-me més que en la música de Danny Elfman (magnífica barreja de música gòtica amb música setantera) i en les línies de guió amb vocabulari i gramàtica desfasada de Barnabas Collins.

La resta, una trama inexistent (em vaig passar la pel·lícula esperant que comencés) que no em va atrapar ni un moment, alguns ‘girs’ de guió trets de la màniga com per art de màgia, interpretacions senzilles (un Johnny Depp que em va recordar massa a ‘Sleepy Hollow’ amb tocs de ‘Sweeney Todd’ i una Michelle Pfeiffer molt bàsica. Els secundaris encara es salven; i Alice Cooper està enorme!!), un estil visual reconeixible però poc Burtonià, una manca important de l’humor negre tant promés i uns crèdits inicials tan convencionals que pensava que m’havia equivocat de sala (ay, qui pogués recuperar aquells crèdits de ‘Sweeney Todd’ o de ‘Charlie i la fàbrica de xocolata’…)

En definitiva, és una pel·lícula molt senzilla que, exceptuant el lleuger estil gòtic, podria haver dirigit qualsevol director de pel·lícules romàntiques. Una decepció molt gran. Haurem d’esperar a l’estrena de ‘Frankenweenie’, el film d’animació de Burton basat en el seu primer curt, per digerir aquesta ombra tenebrosa.

14 Mai 2012 Posted by | humor | , , , | 18 comentaris

LOS VENGADORES (Joss Whedon)

L’aparició de Loki, el germà de Thor, i la seva amenaça de dominar la Terra gràcies a un exèrcit extraterrestre fa que S.H.I.E.L.D., la companyia dirigida per Nick Furia, ajunti a tots els superherois per fer-li front i mantenir, així la pau a tot el planeta. El conjunt que formen Iron Man, Thor, el Capità Amèrica, Ojo de Hlacón, Hulk i la Viuda Negra s’hauran de compenetrar per deixar de banda les seves diferències i els seus egos i enfrontar-se a un enemic totpoderós.

No sóc gens fanàtic de les pel·lícules de superherois. Vaig gaudir amb el primer Spider-Man i espero amb ànsia la tercera part del Batma de Christopher Nolan, però a part d’això, he evitat totes les pel·lícules que implicaven experiments químics erronis, tecnologia ultramoderna o supersoldats a la segona guerra mundial. Però no m’he pogut estar de deixar-me endur per tota aquesta colla que, reunits, són una garantia d’autèntica pirotècnia visual. La veritat és que estem davant d’una pel·lícula espectacular. Entreteniment 100%.

El secret el trobem en que, gràcies a les pel·lícules anteriors, ja coneixem als protagonistes (exceptuant a Ojo de Halcón), els seus origens, els seus defectes i els seus poders. Ja sabem què han fet en un passat. Ara només es tractar d’ajuntar-ho tot i gaudir de les seves qualitats des del minut zero. Res de pròlegs ni de metratge buit; la pel·lícula ja comença forta i gairebé no perd el ritme en cap moment. Les referències a fets passats són constants, però això no és un obstacle. El guió està prou ben aconseguit (adaptació del còmic, cal dir), els efectes especials són immillorables i les interpretacions són bastant creïbles.

En definitiva, un espectacle que no deixa un minut per respirar i que serà molt difícil de superar en un futur. Tot el que pugui venir li quedarà petit.

10 Mai 2012 Posted by | acció | , , | 14 comentaris

AMERICAN PIE: EL REENCUENTRO (Jon Hurwitz / Hayden Schlossberg)

L’any 1999, Paul Weitz va dirigir una pel·lícula d’adolescents plena d’humor escatològic amb el sexe com a eix central. Tot i comptar amb un pressupost de 10 milions de dòlars, els seus ingressos es va multiplicar per 10. Des d’aleshores, es va anar tirant del fil amb una segona i una tercera part que es van estrenar als cinemes mantenint el cast original. Després d’aquestes, la saga va continuar amb 4 pel·lícules més (!!) que es van estrenar directament en DVD i que únicament mantenia el personatge del mític pare d’en Jim (Eugene Levy).

13 anys separen aquells joves verges encapçalats pel precoç Jim (Jason Biggs) i l’esbojarrat Stifler (Sean William Scott) a la recerca de la seva primera vegada dels homes que són ara. És el temps de tornar-se a ajuntar per posar-se al dia de les seves avorrides i monòtones vides i enyorar aquells temps de farres descontrolades. Però està clar que quan el grup d’amics s’ajunti, la quantitat de desventures que viuran serà immensa.

La viutena part de la saga ‘American Pie’ no decepciona gens ni mica. Tots aquells que vàreu gaudir de la primera part, estic segur que ho passareu en gran. És una comèdia que funciona meravellosament tot i que mai optarà a cap Oscar. De fet, no aporta res de nou i és, a estones, força previsible. A més, les trames nyonyes dels protagonistes no s’acaben de desenvolupar del tot i acaben sent bastant simples. Però aquí l’important no és el contingut, sinó la forma en què es van desenvolupant els esdeveniments. Un gag rere l’altre que aconsegueixen tenir-nos amb un somriure quasi constant a la cara. A més, el film està ple de referències a les primeres parts de la saga i de personatge mítics i, aparentment, oblidats. I és que quan diuen que es tracta d’un retrobament no ens enganyen. No trobareu a faltar a ningú.

7 Mai 2012 Posted by | humor | , , , , | 10 comentaris

CHRONICLE (Josh Trank)

Durant una nit de festa, tres joves descobreixen un forat a terra que elsporta a una mena de pedra que els dóna, inexplicablement, poder sobrenaturals. A mida que els vagin descobrint i dominant, s’hauran de posar d’acord sobre com utilitzar-los, ja que poden arribar a ser un perill per ells mateixos i per la resta del món.

Josh Trank ha tingut la valentia d’assumir la direcció d’una pel·lícula molt humana, amb les justes escenes d’acció i uns molt bons efectes especials, amb interpretacions molt correctes per part de tres joves quasi desconeguts en el món del cinema i gravada amb el recurs que tants bons resultats a donat al cinema de terror com és el de la càmera domèstica (mireu sinó ‘REC‘, ‘Monstruoso‘, ‘El último exorcismo‘, ‘Emergo‘, ‘Paranormal activity‘, ‘Apollo 18‘ ‘El proyecto de la bruja de Blair’, ‘Trollhunter’,…). La curiositat és que ‘Chronicle’, a part d’allunyar-se del gènere de terror, dóna vida a aquesta càmera domèstica fent que interactuï amb els personatges i que el seu protagonista la utilitzi com a mur metafòric per aïllar-se de la resta de les persones, incloent-hi els seus amics. A més, a mida que avança la història, el nombre de càmeres i punts de vista es va ampliant, aconseguint, així, un muntatge cada cop més trepidant i intens fins arribar al clímax final.

No hi ha gaire coses a dir en contra d’aquest film. Potser cal comentar que la trama és una mica previsible tot i que té moments sorprenents. També cal dir que la pel·lícula s’ha venut a partir dels seus efectes especials i aquests poden arribar a funcionar com a pot de fum per a la història humana i emocional que vol reflectir, la d’un jove que es sent aïllat i que busca el seu lloc en el món en un entorn complicat. A part d’això, tot són bones paraules.

4 Mai 2012 Posted by | ciència-ficció, drama | , | 6 comentaris