CINE FÒRUM

Blog dedicat a analitzar el seté art

THE ARTIST (Michel Hazanavicius)

La guanyadora d’enguany de l’Oscar a millor pel·lícula ens explica la història de George Valentin, l’actor de moda del cinema mut i en blanc i negre de l’any 1927. Però George veu com la seva carrera trontolla en arribar la invenció del so dins el cinema. L’actor, prolífic i famós fins aquells dies, es nega a acceptar la integració del nou invent i continua amb la dèria del cinema mut. Mica en mica, veu com la seva carrera es va desinflant mentre la de la jove Peppy Miller, amb qui coincideix accidentalment en una de les seves estrenes, ascendeix de senzilla extra a actriu protagonista.

Com ja sabreu, el gran mèrit d’aquesta cinta és que és purament en blan i negre i muda. Només les notes d’un piano, una bona orquestra i un grapadet de diàlegs sobreimpresos acompanyen el fil d’aquesta història d’amor metacinèfila. I tot i això, no s’arriba a fer pesada en cap moment. L’únic problema és que s’allarga una mica cap a l’últim terç del film.

La interpretació és magnífica. Tant Jean Dujardin com Bérénice Bejo estan excepcionals. Es pot argumentar una sobreactuació exagerada, però no hem d’oblidar com eren les primeres pel·lícules mudes de Hollywood. O és que Charles Chaplin no sobreactuava? A més, aquesta exageració la trobem en els primers minuts de la pel·lícula, mentre que, a mida que avança el metratge, l’actuació es va tornant més natural i va seguint, en definitiva, la progressió que va potenciar el cinema sonor. Cal destacar la participació de John Goodman i atenció al petit cameo de Malcolm McDowell (el protagonista de ‘La naranja mecànica’)

Es tracta, doncs, d’una molt bona pel·lícula que cuida tots els detalls (incloent-hi el format cinematogràfic) amb una banda sonora excepcional (també guanyadora d’un Oscar) que ajuda a entendre com van ser els primers passos del cinema sonor i com funcionava l’industria Hollywoodiense durant aquells anys.

28 Abril 2012 Posted by | drama, romàntica | , , , | 18 comentaris

ELS JOCS DE LA FAM VS. BATTLE ROYALE

Vagi per davant que no he llegit cap dels dos llibres en els que estan basades les dues pel·lícules que avui comparo i que no havia escoltat parlar d’Els jocs de la fam’ fins que es va estrenar la pel·lícula, dirigida per Gary Ross. En un principi no l’anava a veure, però els comentaris constants que escoltava sobre la seva similitud i, fins i tot, inspiració en ‘Battle Royale’ (Fukasaku Kinji) m’han fet canviar d’opinió. Si més no, amb un objectiu: establir quina és millor. Anem per punts:

1. Guió

Situem-nos. ‘Battle Royale’ (a partir d’ara ‘BR’) es centra en una classe de 42 estudiants que són obligats a participar en un programa de supervivència en una illa, on tenen tres dies per matar-se entre ells fins que només quedi un supervivent o moriran tots. Aquest programa existeixa causa d’una superpoblació desmesurada i d’una actitud, per part de la joventut en general, desafiant i rebel.

‘Els jocs de la fam’ (‘EJDLF’) es centra en un grup de 24 nois i noies (anomenats ‘Tributs’) que provenen dels 12 districtes de Panem, un suposat futur continent americà en decadència on les diferències de classes són astronòmiques. Els jocs de la fam és una lluita a mort televisada i seguida per infinitat d’espectadors on només pot quedar un supervivent. Katniss, una jove de 16 anys dels districte 12 (el més pobre de tots), serà un d’aquests tributs en presentar-se voluntària per substituir la seva germana petita.

Mentre ‘BR’ ens mostra una lluita brutal amb una senzilla explicació que no va més enllà d’un petit discurs, ‘EJDLF’ no es centra únicament en la lluita (que comença bastant avançat el film), sinó que s’endinsa en els terrenys de l’exclusió social, les diferències de classe, la pobresa, etc… Un seguit de temes que s’aniran desenvolupant en les properes dues adaptacions ( ‘EJDLF’ és el primer llibre d’una trilogia) Igualment, també cal dir que el guió d’aquesta va perdent força (i molta) a mida que va avançant fins arribar a un final fluix.

Millor guió per ‘Els jocs de la fam’

2. Direcció

Aquí ja veiem les primeres grans diferències. Mentre ‘BR’ utilitza una càmera majoritàriament fixa que mostra sense complexos tot el que passa en escena, a  ‘EJDLF’ predomina una càmera histèrica que reflecteix les baralles sense mostrar res. Cert és, que en les novel·les de Suzanne Collins tot es veu des del punt de vista de la Katniss i aquest tipus d’imatge ajuda a aconseguir aquest efecte, però tot i així té un fort poder per marejar. Cal dir, en defensa de Ross (director de ‘EJDLF’) que els productors no s’ho han posat gens fàcil. En el següent punt ho explicaré.

Així que sense dubtar-ho, Millor direcció per ‘Battle Royale’

3. Producció

El paper del productor està clar: és la persona que aconsegueix el finançament perquè la pel·lícula es pugui fer i és el principal interessat en què la pel·lícula funcioni pel que fa a taquillatge i, per tant, aporti més beneficis. Amb aquest objectiu, els productors de ‘EJDLF’ van voler que la pel·lícula arribés al màxim nombre d’espectadors i per això necessitaven una qualificació baixa. Tractant-se d’una trilogia per a un públic juvenil, volien que la pel·lícula fos ‘Apta per majors de 13 anys’. Però per això calia complir una condició: ni una gota de sang. Així que, com mostres un munt de morts brutals sense una gota de sang? D’aquesta forma han aconseguit que la lluita (amb la matança inicial) sigui més aviat avorrida i insulsa.

El contrari va passar amb ‘BR’ quan es va estrenar l’any 2000, on semblava que l’objectiu era ‘com més sang, millor’. La pel·lícula està classificada per majors de 18 anys, però això no va aturar els peus als

joves que l’han volgut veure en DVD, per Internet o en les successives repeticion

s que fan per televisió.

Millor producció per ‘Battle Royale’.

4. Interpretacions

Punt difícil, ja que estem parlant de produccions de dos països amb dues cultures molt diferents. Les interpretacions japoneses acostumen a ser exagerades i, fins i tot, una mica caricaturesques. O això és el que ens sembla a nosaltres. Segurament a ells, les interpretacions occidentals els semblen avorrides i poc expressives. Crec que totes dues pel·lícules tenen bones interpretacions tot i ser completament diferents les unes i les altres.

Millors interpretacions, ex aequo per ‘Battle Royale’ i ‘Els jocs de la fam’.

5. Efectes especials

En aquest apartat trobem dos tipus d’efectes especials. Per una banda els creats per ordinadors que veiem a ‘EJDLF’ (grans ciutats imaginàries, avions futuristes, animals salvatges,…) i per una

altra banda, els efectes més físics i reals de ‘BR’ com braços desmembrats, colls rebentats,… Personalment, trobo més mèrit en aconseguir que una mort brutal sigui creïble que no pas a crear un espai amb l’ordinador (que també té el seu mèrit, eh)

millors efectes especials per ‘Battle Royale’.

Veredicte final

‘EJDLF’ és una pel·lícula molt entretinguda, que té els seus punts forts i punts febles, que aconsegueix mantenir-nos a les butaques pensant que ha valgut la pena pagar l’entrada. Malgrat això, crec que no està a l’alçada de ‘BR’ ja que és com un animal de zoo, que tenen engabiat i sense llibertat perquè el puguin veure més persones. ‘BR’ és un film més valent tot i que tècnicament inferior (però cal tenir en compte que hi han 12 anys d’evolució tècnica de diferència entre les dues).

Per tots aquest motius, ‘Battle Royale’ és i serà sempre una pel·lícula de culte mentre que ‘Els jocs de la fam’, després de l’èxit de taquilla que està tenint i el que tindrà en la distribució pel mercat domèstic, passarà a la història i esdevindrà ‘una pel·lícula més’.

25 Abril 2012 Posted by | acció, ciència-ficció | , , , | 9 comentaris

THE DIVIDE (Xavier Gens)

La ciutat de Nova York està essent atacada amb bombes. No sabem per qui, no sabem per què. Només sabem que un grup reduït de persones han quedat refugiades o, més ben dit, atrapades, en el soterrani d’un edifici. Mentre van passant els dies, la gana i la desesperació van minvant la fortalesa del grup i els refugiats es van convertint en éssers instintius i despietatsque es condueixen sense remei cap a la autodestrucció.

‘The divide’ m’ha recordat a una pel·lícula que vaig veure ja fa un temps, allà pel 2001, titulada ‘The Hole’ on quatre amics quedaven atrapats en un soterrani i es començaven a matar entre ells. Aquesta nova visió del gènere del que podríem anomenar ‘la degeneració de la naturalesa humana en situacions crítiques’, no aporta gaires innovacions més. El film es fa una mica llarg, tot i que no arriba a ser pesat gràcies a un clímax final intens.

La trama queda una mica coixa en no explicar-se el per què del bombardeix. Durant el primer terç del film, un dels protagonistes surt del seu amagatall per arribar a una espècie de laboratori militar i futurista; però després s’oblida això i no se’n torna a fer cap menció, la qual cosa fa que aquesta part de la història quedi penjada. Destaca la participació de Milo Ventimiglia (el Peter Petrelli de ‘Herois’) i Michael Biehn (vist a ‘Planet Terror’, ‘Terminator’, ‘Abyss’,…) entre d’altres acotrs que ofereixen unes interpretacions molt creïbles.

Valoració: pel·lícula que vaga entre l’entreteniment i l’avorriment i que persegueix un objectiu: fer-nos-ho passar malamanet. No és una pel·lícula agradable de veure.

22 Abril 2012 Posted by | terror | , , , | 6 comentaris

FOUR LIONS (Chris Morris)

Quatre musulmans que viuen a la Gran Bretanya decideixen convertir-se en màrtirs i immolar-se en algun lloc de la capital d’Anglaterra. Per això hauran de viatjar al Paquistan per preparar-se i rebre l’aprovació de l’Emir. L’únic problema és que els quatre protagonistes són, més aviat, maldestres i el seu objectiu es veu constantment en perill per culpa seva i de la seva manca d’habilitat, física i mental.

Chris Morris signa una comèdia que no va estar exempta de polèmica en tractar el tema de l’Islam i dels terroristes islàmics des d’un punt de vista còmic i en alguns moments ridícul, començant per la gravació del video que reclama l’autoria del que serà el futur atemptat. Però el mèrit de la pel·lícula és que en tot moment, els terroristes desperten certa simpatia i, inconscientment, volem que al final l’atemptat els surti bé.

El guió està molt ben buscat, alternant un humor molt senzill i simple amb gags més elaborats. Els personatges són completament plans, la qual cosa fa còmode el visionat de la pel·lícula, ja que no ens hem d’estar plantejant constantment quina és la psicologia de cada personatge. Senzillament, és una pel·lícula per gaudir-la i passar una bona estona.

19 Abril 2012 Posted by | humor | , , , | 7 comentaris

TAN FUERTE, TAN CERCA (Stephen Daldry)

Oskar és un nen de deu anys que va perdre el seu pare en els atemptats a les torres bessones del World Trade Center de l’11 de setembre. Un any després de la seva mort, Oskar troba una clau a l’armari del seu pare. Convençut que es tracta d’un dels jocs de pistes que tan agradaven al seu pare, Oskar comença una recerca per tota la ciutat que el durà a conèixer un munt de gent inesperada.

La pel·lícula del director de ‘Billy Elliot’, que alhora està basada en la novel·la homònima de Jonathan Safran Foen, m’ha recordat a un parell de pel·lícules que em van entusiasmar en el seu moment. Una de recent com és ‘La invención de Hugo’, en la que un petit orfe també busca un missatge del seu pare i una que ja té alguns anys (sembla mentida que hagin passat 11 anys) com és ‘Cadena de favores’, on l’altruïsme d’un nen millorava la vida de persones desconegudes. En aquest cas, però, el motor de l’acció és una recerca personal i existencial marcada pel dol, la tristesa i la por.

La cinta compta amb les bones actuacions de Tom Hanks, Sandra Bullock i una grandíssim Max Von Sydow. També compta amb l’aparició de Viola Davis, Jeffrey Wright i John Goodman. Però si algú sobresurt per damunt dels altres, aquest és el jove Thomas Horn, que sosté tota la pel·lícula sobre les seves espatlles interpretant el paper de l’Oskar, un nen enigmàtic que mostra pinzellades d’algun tipus de transtorn que som incapaços de detectar (i aquí és on està el potencial del personatge)

Malgrat això, la trama del joc de pistes és, a estones, una mica confusa i el desenllaç és massa llarg, fent que la pel·lícula perdi intensitat en els últims minuts. A més, cau masses vegades en el melodrama i es recreen en les escenes més lacrimògenes (tot i això, les dues escenes on el jove Horn comparteix protagonisme amb Von Sydow i Wright són magnífiques). En definitiva, una bona pel·lícula amb molt bones interpretacions, per veure amb un paquet de kleenex al costat.

16 Abril 2012 Posted by | drama | , , , | 8 comentaris

13 ASESINOS (Takashi Miike)

El prolífic realitzador japonés Takashi Miike ens presenta un film de samurais en el qual 13 d’aquests guerrers s’hauran d’enfrontar a un exèrcit liderat per un despiatat Lord, germà de l’actual Shogun, que deixa un rastre de mort i brutalitat per allà on passa. Amb aquest senzill argument, Miike ens regala una pel·lícula sobèrbia i autèntica sobre samurais, allunyada dels tòpics i l’ensucrada visió dels estudis hollywoodencs amb films com ‘El último samurai’.

Les intepretacions, el guió, l’estètica,…ens fan adonar que estem davant un film genuinament japonés, que ens mostra amb absoluta brutalitat i violència les batalles samurais que es van viure en aquella època i ens retrata la vida, la mort i les motivacions dels autèntics guerrers japonesos. En el seu favor també compta amb una banda sonora senzilla però efectiva i, sobretot, amb el llarg tercer acte que presenta una batalla de 45 minuts de duració sense interrupcions i que en cap moment perd intensitat; una de les més llargues de la història del cinema.

En la seva contra cal dir que la quantitat de personatges que hi surten ens poden fer perdre el fil en més d’un moment. Enrecordar-se de totes les cares, els noms, els poblats, els clans, és una feina impossible i això fa que sigui molt fàcil perdre’s. Per això crec que és d’agraïr que l’argument sigui tant simple (13 samurais ‘bons’ contra un exèrcit de ‘dolents’).

Només us puc dir que si us agraden les pel·lícules de samurais, aquesta és perfecta per a qualsevol ocasió, ja que poques vegades s’haurà vist un reflex més clar i real del que van ser aquests personatges. I sobre la batalla…només us puc dir que la gaudiu, perquè hi han motius de sobra.

13 Abril 2012 Posted by | acció, històrica | , | 15 comentaris

EL ARTE DE PASAR DE TODO (Gavin Wiesen)

Ultraedulcorada pel·lícula romàntica sobre un adolescent en plena crisi existencial que troba en la seva companya de classe i en un ex-alumne de l’institut on estudia una via per escapar de la seva vida. Freddie Highmore abandona el seu paper de ‘nen prodigi’ que li van donar pel·lícules com ‘Charlie i la fàbrica de xocolata’, la trilogia de ‘Arthur i els Minimoys’ o ‘Les cròniques d’Spiderwick’ entre d’altres pel·lícules menys infantils com ‘Un buen año’ o ‘August Rush’.

De la pel·lícula no es pot dir res més que només val la pena com a pel·lícula de diumenge a la tarda: entretinguda, plena de tòpics, amb un alt grau de nyonyerismes i amb un final tant ensucrat que fan venir ganes de … bé, ja jutjareu vosaltres mateixos.

10 Abril 2012 Posted by | romàntica | , | 9 comentaris

REC 3: GÉNESIS (Paco Plaza)

La tercera part de la saga ‘REC’ ens situa en un casament, en la parella de recent casats viurà una experiència que no oblidarà mai més. Aquest és el marc que utilitza Paco Plaza per endinsar-nos un cop més dins l’univers dels zombis/posseïts made in spain. Per qui no ho sàpiga, es va anunciar que la saga ‘REC’ tindria 4 parts: les dues primeres dirigides per Paco Plaza i Jaume Balagueró, de la tercera s’encarregaria Paco Plaza i Jaume Balagueró tindrà l’oportunitat de tancar la història amb el quart lliurament.

I per donar-li continuïtat a les dues primeres parts i fer més interessant el que està per venir, sense caure en la repetició i la manca d’innovació, Plaza ha trencat amb tot i li ha donat a la pel·lícula un gir de 180 graus respecte les seves predecessores. S’ha carregat el recurs de la càmera domèstica i ha abandonat el terror psicològic per dotar la cinta d’un aire còmic i gore més proper a films com ‘Zombis nazis‘ que no pas a ‘REC 2‘. Sens dubte, el major error que es pot cometre a l’hora d’anar a veure ‘REC 3’ és esperar més del mateix, perquè no té res a veure.

Leticia Dolera, la magnífica núvia, és l’estrella de la pel·lícula. No només per l’argument, sinó perquè la seva interpretació és esplèndida. Està envoltada, també, de magnífiques interpretacions per part de Diego Martín i la resta de convidats al convit.

Per tots aquells que estiguin decebuts o, fins i tot, cabrejats pel to còmic de la pel·lícula als que els ha semblat una paròdia de les anteriors ‘REC’ només els puc deixar una reflexió: Paco Plaza ha donat un gir a la saga per fer-la més interessant i estic ben segur que Balagueró ho tornarà a fer en la quarta part. Cada director li aportarà el seu estil com a director i ja estic impacient per veure què farà Balagueró per tancar la història.

Per acabar, cal fer menció de les referències cinèfiles de la pel·lícula començant pel ‘Resplandor‘ de Kubrick i amb imatges que semblen tretes d’una pel·lícula de Robert Rodríguez o dels primers films de Peter Jackson. Genials, també, les referències catalanes que acompanyen tota la pel·lícula: algunes línies de guió en català, la senyera o la figura de sant Jordi, un dels moments més hilarants de la pel·lícula.

6 Abril 2012 Posted by | gore, humor | , , , | 12 comentaris