CINE FÒRUM

Blog dedicat a analitzar el seté art

CINEMA PARADISO (Giuseppe Tornatore)

Avui m’estalviaré un post sobre els Oscars, sobre ‘The artist’ (que encara no he vist i de la qual no tinc gaires bones crítiques) o sobre els premis que ha obtingut ‘La invención de Hugo’ en l’apartat tècnic. Però sí faig un post una mica relacionat, ja que ‘Cinema Paradiso’ va guanyar l’Oscar a millor pel·lícula estrangera i és una cinta d’amor al cinema i la seva història, com la pel·lícula d’Scorsese, però des d’un punt de vista una mica diferent.

L’any 1989 s’estrenava aquesta meravella del cinema Italià que explica la infància i la joventut del petit Toto i la seva relació amb el projeccionista del Cinema Paradiso del seu poble, l’entranyable Alfredo. A més de l’Oscar, va guanyar el Globus d’Or i el premi especial del jurat de Cannes, entre molts d’altres.

El que fa especial aquesta pel•lícula és que fa una reflexió sobre l’evolució que el cinema va tenir com a moviment social dins els petits pobles a través de la història del Cinema Paradiso situat en un poble sicilià: des de la censura a les pel•lícules per a adults, des de les sales plenes a la crisi d’espectadors que patim avui en dia. Tot adornat amb una història emotiva i un seguit de gags curiosos, humorístics i colpidors.

Les interpretacions són d’una naturalitat magnífica, començant per Salvatore Cascio (en el paper del petit Toto) fins a Philippe Noiret en la pell d’Alfredo, que li va valer el BAFTA al millor actor. Cal mencionar la magnífica música que acompanya la pel·lícula, composada per Ennio Morricone i amb la participació de la seva filla en un dels temes més emblemàtics.

Una pel•lícula sensacional, gran reminiscència del cinema Italià del qual en podem destacar poques pel•lícules i amb un final que us farà deixar caure alguna llagrimeta. I fins aquí puc llegir.

28 febrer 2012 Posted by | drama | , , , | 13 comentaris

LA INVENCIÓN DE HUGO (Martin Scorsese)

La setmana que el meu bloc arriba a les 8000 visites (sé que són molt poques per alguns de vosaltres, però per mi és tota una fita), el director del festival de Sitges, Àngel Sala, és exculpat dels delictes dels quals era acusat per haver projectat ‘A serbian film’ al festival i s’estrena la última i esperadíssima pel·lícula d’Scorsese (amb la qual arribo als 150 posts). El món funciona.

La incursió d’Scorsese al 3D ens explica la història de Hugo Cabret, un nen orfe que viu a l’estació de Montparnasse a París fent la feina que va aprendre del seu pare i del seu tiet: donar corda als rellotges de l’estació sense que el vigilant se n’adoni. Allà coneixerà un fabricant de joguines que el farà descobrir els orígens del cinema.

A través dels ulls d’Hugo (un jove i convincent Asa Butterfield), anirem descobrint les primeres passes que el cinema va fer en l’inpass dels segles XIX i XX. Des de les primeres projeccions del Cinematògraf dels germans Lumière a la importantíssima figura de George Méliès com a pare dels efectes especials i un dels pioners a dotar d’un sentit narratiu les seves pel·lícules. Ple de referències cinèfiles, com el Robbin Hood de Douglas Fairbanks, la pel·Lícula es converteix en una declaració d’amor al cinema. Una declaració que només podia venir de la mà d’un apassionat al setè art com és Scorsese.

I per mostrar-nos-ho utilitza tot el potencial que ofereix el 3D com no s’havia vist fins el moment. Els que llegiu aquest blog sabreu de la meva reticència cap aquest tipus de màrqueting. Però Scorsese va més enllà de fer veure que objectes punxeguts surten de la pantalla i juga amb els primers plans i amb la profunditat de la imatge d’una manera asombrosa. La magnitud de la biblioteca de les Arts Cinematogràfiques de París, l’amplitud de l’estació de trens i la extraordinària seqüència inicial són alguns dels moments que deixan meravellat l’espectador aconseguint que s’introdueixi dins l’espai que es projecta.

L’únic apunt negatiu que trobo a la pel·lícula és un guió (basat en el llibre de Brian Selznich) una mica pobre, amb un argument que dóna la sensació constant que falten peces. Això, i l’horrorós doblatge de la jove Chloë Grace Moretz. La resta del cast el tanca un gran Ben Kingsley i un irritable Sacha Baron Cohen. Atenció a les petites aparicions de Christopher Lee, Ray Winstone i el petitíssim cameo d’Scorsese.

En definitiva, una pel·lícula tècnicament perfecta que recomano a tots aquells que no els acaba de convéncer el 3D perquè podran descobrir tot el potencial d’aquest recurs. Tot i l’efecte marejant, crec que és impossible treure-li més suc. Bravo per Scorsese!!

25 febrer 2012 Posted by | aventures, drama, històrica | , , , , , , | 18 comentaris

LA PIEL QUE HABITO (Pedro Almodóvar)

Abans de fer la crítica propiament dita, he de dir que odio al director manxec i a la llarga ombra del seu ego que el persegueix. Després de la gala dels Goya, on no es va treure les ulleres de sol un sol segon, encara m’he refermat més en la meva idea. No obstant, he de dir que el seu últim film m’ha agradat força.

‘La piel que habito’ ens explica la història d’un home atormentat per la pèrdua de la seva dona en un incendi anys enrere. Obsessionat per crear una pell artificial capaç de suportar el foc, utilitza un seguit de recursos materials i humans amb implicacions ètiques més que dubtoses.

Per mi, la pel·lícula no va començar bé ja que comença amb un gran ‘Una pel·lícula de ALMODÓVAR’, com si aquest home no necessités que aperegués el seu nom. Doncs aprengui, senyor fums-pujats, que fins i tot els grans directors inclouen el seu nom en els crèdits; o heu vist mai una pel·lícula que comenci dient ‘Una pel·lícula d’SPIELBERG’?

Però després la cosa millora. El ritme va en augment i a mida que es va desentrallant la trama i es van aclarint els misteris la pel·lícula va guanyant en interés. Els actors estan molt encertats començant per Elena Anaya i Jan Cornet (tots dos guanyadors del Goya a millor actriu i millor actor de repartiment). Antonio Banderas em va agradar molt també i potser s’hagués merescut el premi, tot i que no he vist a Coronado a ‘No habrá paz para los malvados’. També cal destacar el petit paper de Marisa Paredes i Blanca Suárez. Menció especial per a la banda sonora.

En definitiva, no m’acostumen a agradar les pel·lícules d’aquest home, però amb aquesta última ha sapigut trobar un tema, un gènere i un desenvolupment que m’han atret molt. A veure amb què ens surt la propera vegada.

22 febrer 2012 Posted by | drama | , , , , | 16 comentaris

QUE SE MUERAN LOS FEOS (Nacho G. Velilla)

Ja fa temps que no publico cap crítica d’una pel·lícula espanyola, i ja tocava. En els darrers mesos n’he vist unes quantes de bones (sí, el cinema espanyol també és bo; encara queda per aprendre, però és bo) i poques d’oblidables. El cinema espanyol ja fa temps que explora diferents gèneres i, cada cop més, s’aposta pel terror i el thriller. Però si en algun gènere destaca el cinema espanyol és la comèdia. I és que estem envoltats de grans actors i actrius que saben com treure un somriure de la persona més seca del món.

La veritat és que he trigat una mica a veure aquesta pel·lícula estrenada ja fa força temps tement-me una pel·lícula absurda, d’humor fàcil i sense argument. En un principi, no la volia veure, però la presència de Javier Cámara i Carmen Machi van fer que la pel·lícula anés a parar a la meva “llista”. Una bona tarda, vaig llevar-me d’una inusual migdiada amb el capritx de veure-la i no vaig quedar gens insatisfet. Vaig gaudir-la molt, i tot i que la vaig encertar amb el tema de l’humor fàcil (i un argument una mica fluix amb la típica i tòpica història d’amor pel mig) vaig passar una hora i mitja molt agradable.

Si el que voleu és passar una estona entretinguda amb una pel·lícula, sense haver de fer treballar en excés el cap i sense buscar una obra mestra, aquesta és una molt bona recomanació. A mi em van entrar ganes d’emigrar cap al camp i deixar la ciutat enrera. Sembla que allà s’ho passen millor.

16 febrer 2012 Posted by | humor | , | 11 comentaris

LOS DESCENDIENTES (Alexander Payne)

Matt King és un pare de família en plena crisi. Per una banda ha de lliutar amb les seves filles per controlar-les mentre la seva dona és a l’hospital, en coma, després de patir un accident. Per l’altra banda, ha de decidir què fer amb un ample terreny que ell i els seus cosins posseeixen des de fa molts segles en una de les illes que conformen Hawai. Tot plegat es complica quan s’assebenta que la seva dona, abans de patir l’accident, l’estava enganyant amb un altre home.

Aquesta és la última pel·lícula que em quedava per veure abans de la ceremònia dels Oscars. Es tracta d’una tragicomèdia que compte amb masses moments de drama i massa pocs de comèdia. El metratge se m’ha fet una mica llarg, sobretot pel que fa a les escenes a l’hospital, però tot i això m’ha semblat una bona pel·lícula. Si per alguna cosa s’ha fet escoltar aquesta pel·lícula és pel seu actor principal, George Clooney, però crec que és una pel·lícula més addient per actors més independents com Paul Giamatti. Personalment, crec que la interpretació de la filla gran és molt millor. I quina sorpresa em vaig endur en veure a Robert Forster amb el seu cabell curt i canós protagonitzant l’escena més hilarant i una de les més emotives (amb permís de la filla petita que s’emporta el premi a la millor escena dramàtica)

Un cop vista aquesta pel·lícula m’indigna que aquesta opti a l’Oscar a millor pel·lícula i que films com ‘J.Edgar’ no hi estiguin nominades. De moment, jo aposto per ‘El árbol de la vida’ de Malick, tot i que queden per veure ‘War Horse’ de Spielberg, ‘Tan fuerte tan cerca’ de Stephen Daldry (el tràiler em va encantar!!) i, sobretot, ‘La invención de Hugo’ l’esperadíssima aportació de Scorsese al 3D. Ja queda poc.

13 febrer 2012 Posted by | drama | , , , , , | 15 comentaris

MONEYBALL (Bennett Miller)

Milly Beane és un exjugador frustrat de beisbol que es guanya la vida com a gerent dels Athletics de Oakland; un equip amb un pressupost mínim que s’enfronta als grans equips de la lliga amerciana amb uns comptes molt més superiors als seus. Cansat d’aquesta situació i després d’haver perdut els seus jugadors més importants, Beane contracta a Petr Brand, un analista que ha desenvolupat un sistema que li permet crear un equip, suposadament, guanyador amb molts pocs calers.

En un principi no havia de veure aquesta pel·lícula perquè el tema no m’atreia gens. Les pel·lícules sobres esports i equips americans semblaven haver arribat al seu punt àlgid amb títols memorables com ‘Air Bud’, ‘Eddie’ o ‘Los blancos no la saben meter’. Però el que em va fer canvia d’idea va ser que el guió ha estat escrit per Aaron Sorkin i Steven Zaillian (adaptadors i guionistes de ‘La red social’ i ‘Millenium: los hombres que no amaban a las mujeres’ respectivament). I el resultat és un sòlid drama esportiu centrat en un gerent, i no un entrenador, amb els seus dalts i baixos que explica com un petit equip va revolucionar el sistema de joc del beisbol americà.

Diuen que Brad Pitt és un dels favorits per a l’Oscar (encara no he vist a Clooney a ‘Los descendientes’) però, tot i que està realment encertat en la seva interpretació de Beane, no supera al ‘J.Edgar’ de DiCaprio. Jonah Hill, en la carn de Peter Brand, va pujant de nivell i va aconseguint papers més importants, merescudament. Cal destacar la presència, petita però efectiva, de Philip Seymour Hoffman que intepreta l’entrenador enemistat amb Beane.

En resum, es tracta d’un film que aporta un aire de frescor al gènere esportiu, tot i que no hi aporta gaires innovacions. Des del meu punt de vista, no hauria de ser la preferida pels Oscars, tot i que és just que estigui entre les nominades a millor pel·lícula. Veurem que passa en unes setmanes.

9 febrer 2012 Posted by | drama, històrica | , , , | 7 comentaris

POZOS DE AMBICIÓN (Paul Thomas Anderson)

Daniel Plainview és un expert en la construcció i l’explotació de pous d’extracció de petroli durant les primeres decàdes del segle XX. Quan Plainview es planteja comprar una gran zona per extreure’n tot el petroli que hi ha sota la superfície, es posaran de manifest l’ambició, la cobdicia i, fins i tot, la bogeria.

Es tracta d’una pel·lícula interessant; de durada, potser, una mica massa llarga i amb un argument que d’entrada pot semblar poc interessant, però que et manté enganxat fins al final. Pausada i silenciosa en alguns moments i molt intensa en d’altres, el film reflecteix la vida d’aquest explotador de petroli; els seus clarobscurs. La interpretació magnífica de Daniel Day-Lewis ens fa sentir una empatia des de la primera escena. Però tota la simpatia que desperta en alguns moments de la pel·lícula la perd en uns altres en que es transforma en un ésser avorrible i malvat. I és en aquesta dicotomia on trobem la clau de la seva interpretació. Acabem de veure la pel·lícula sense saber si el protagonista de la història ens cau bé o el trobem un personatge insofrible.

També cal destacar la presència de Paul Dano (vist a ‘Pequeña Miss Sunshine’ o ‘L.I.E.’) que planta cara a Day-Lewis molt dignament i ens regalen, tots dos, una de les millors i més intenses seqüències de la història del cinema cap al final del metratge. Impossible no emocionar-se amb l’escena de la pista de bitlles.

Molt bona opció, pèssimament traduïda (el títol original és ‘There will be blood’) i magníficament interpretada.

6 febrer 2012 Posted by | drama | , , , | 7 comentaris

J. EDGAR (Clint Eastwood)

En la seva nova intrusió en el gènere del biopic, Eastwood ens presenta a J. Edgar Hoover, el que va ser el creador del FBI i el seu director durant gairebé 50 anys. Al llarg d’aquests 50 anys se’ns mostra com va ser aquest personatge misteriós, egocèntric, admirat, qüestionat i, sobretot, introvertidament passional.

Tot i la durada del metratge (dues hores i quart) i la sobrietat del guió, la pel·lícula impacta des del primer moment en descobrir-nos una persona que enganya i confón, que és capaç de caure’ns bé quan, en realitat, va ser un ésser que es va mantenir en el poder amb males maneres i foscos propòsits. El guió ha estat tota una proesa, ja que de la vida privada de J. Edgar se’n tenen molt poques dades degut a la seva obsessiva privacitat, així que la pel·lícula no deixa de ser un supòsit, més o menys verídic, del que va ser la seva vida.

La relació amb la seva mare, amb la seva secretària i amb el seu company i amic fidel topen les unes amb les altres i van conformant el plànol sentimental i interior d’un dels homes més important, per bé o per mal, de la història americana. Potser, en tractar-se d’una part de la història de nord-amèrica fa que en algun moment del film us pogueu sentiu perduts i descontextualitzats, perquè la pel·lícula no deixa d’avançar i retrocedir en el temps i els recursos que utilitza Eastwood per situar-nos són personatges significatius de l’època.

Però si la direcció és magnífica i el guió addictiu, no puc dedicar paraules menys bones per als actors i actrius que apareixen. Des d’una destacable Judi Dench a una Naomi Watts força secundària però amb una gran rellevància. Leonardo DiCaprio, nominat a l’Oscar per la seva interpretació, se’l mereix se’ns dubte, però hi ha hagut un gran oblidat en les nominacions a actor de repartiment, i aquest és Armie Hammer (els bessons Winklevoss de ‘La red social‘) que fa tot un paperàs en la pell de Clyde Tolson, amic inseparable i d’una importància majúscula en la vida de J. Edgar.

En definitiva, Eastwood posa el segell a una de les pel·lícules de l’any.

2 febrer 2012 Posted by | biopic | , , , , | 8 comentaris