MILLENIUM: LOS HOMBRES QUE NO AMABAN A LA MUJERES (David Fincher)
Quin dilema més gran ha tingut les últimes setmanes!!! Anar a veure la última de Fincher o la última de Eastwood? Donar part del meu sou a un remake o gastar-m’ho en un argument original? Doncs la resposta és, efectivament, anar a veure totes dues. A l’espera d’entrar a la sala per veure ‘J. Edgar’ us comento l’últim film d’un dels millors directors, subjectivament parlant, dels últims temps: David Fincher.
La primera part de la saga Millenium, tot i que de moment no és segur que hi hagi una segona part, ens presenta a Michael Blomkvist, un periodista en hores baixes que investiga la desaparició d’una jove 40 anys enrere. Per a la investigació comptarà amb la misteriosa Lisbeth Salander i haurà de barrejar-se amb una família plena de reminiscències nacionalsocialistes nazis.
L’únic motiu pel qual he anat a veure-la és, com ja he comentat, pel seu director. Tenia ganes de veure com imprimia el seu segell en una de les pel·lícules més exitoses i remarcables de la filmografia sueca dels últims anys. I no falla. La seva emprempta és clara i ens regala un thriller ben trabat, amb una posada en escena sòlida i tensa que ens submergeix de ple en la història. Tot i la seva llarga durada cal dir que no sobra ni un minut. En cap moment es fa pesada i el llarg tercer acte, que sembla que no hagi d’acabar mai, entra a la perfecció.
Malgrat això, no podem evitar adonar-nos que estem davant un remake d’una adaptació d’un gran best-seller signat per Stieg Larsson; i això ja és un punt negatiu. Perquè pervertir una pel·lícula ja de per sí bona? No he vist la pel·lícula original sencera d’una tirada ni he llegit els llibres, però pel que m’han comentat, aquesta versió americana és força més ‘light’ que la seva homòloga sueca. Però això es podria convertir en un punt positiu, ja que la intenció de Fincher no ha estat, en cap moment, superar la original (objectiu de molts directors de remakes); a més, l’acció la ha situat a Suècia i no a Amèrica (tot i que queda estrany veure tota Suècia amb diaris, telenotícies i cartells en anglès)
Menció especial per al cast encapçalat per Daniel Craig i, en especial, per a Rooney Mara en la pell de Salander: espectacular transformació física i psicològica!! Menció molt especial per a la Banda Sonora de Trent Reznor i Atticus Ros que, un cop més, signen una música electrònica integrada perfectament a la trama. I premi al director, més proper a films com ‘Zodiac’ que no pas a l’actual ‘La red social‘, per uns títols de crèdit insòlits i que poden portar a una llarga discussió (cal tenir en compte que ell va ser un dels pares dels títols de crèdit moderns amb la seva sobrecollidora ‘Seven’) Aquí us els deixo, sense noms, perquè us en feu a la idea de què parlo.
11 comentaris »
Deixa un comentari
Comentaris recents
Aquest blog ha rebut el premi Liebster de mans de ‘Made by Miki’
CINE FÒRUM 
Encara no he vist la pel.li, però realment aquests crèdits són al.lucinants
I tant. Al cinema, amb pantalla gran ho són encara més.
Fa bona pinta, però ja vaig llegir la trilogia i vaig veure la versió sueca que per cert em va semblar molt encertada (i d’això només fa dos anys). No sé si tinc la predisposició adequada per veure el remake. A més a més, per a mi la Lisbet és la Noomi Rapace; és tal com me la imaginava quan llegia en Larsson. Vols dir que, des del punt de vista comercial, és un bon moment per aquesta pel·lícula?
Si més no, els crèdits espectaculars. No et recorda una mica The Wall?
Si has vist l’original i has llegit els llibres aquesta és totalment prescindible. A no ser, que siguis fan incondicional del directors o d’algun dels actors que hi apareixen.
No havia pensat amb el símil de ‘The wall’, però tens raó. Jo havia pensat més en l’última pel·li de James Bond ‘Quantum of Solace’ que surt una dona morta banyada en petroli simulant, alhora, una altra de les mítiques: ‘James Bond contra Goldfinger’
Diràs que és prescindible, no, crític?
Montse, jo també he vist la versió sueca, i m’han agradat les dues. També em va sobtar saber que feien una versió tan propera, no hi havia cap necessitat no? Potser només perquè li venia de gust al director, però no hi ha cap més raó,…
Com bé dius, Montse, fa ben poc temps que la van treure i, realment, m’ha semblat molt però que molt semblant. Fins i tot la Sueca em va remoure més per dins, potser perquè quan he vist l’americana ja me l’ha sabia amb gairebé totes les lletres. En canvi, a tu, crític (i a qui vulgui) si que et recomanaria la Sueca, a mi ara em vindria de gust tornar-la a veure (tot i que ja sé que no s’han de fer comparacions).
Vaig veure la versió sueca. No he llegit els llibres.
Per tant, espero veure aquesta proposta americana i veure com la interpeten.
M’han agradat molt els crèdits. Això promet.
Pel que tinc entés, no es distancia gaire de la pel·lícula original, però la visió de Fincher sempre és interessant.
no he llegit els llibres, ni els llegirè mai, no he vist la versió sueca i espero no veure-la per voluntat pròpia, però la versió del David em tenta molt per culpa d’en Daniel Craig, em cau bé aquest home, no hi puc fer més.
Cadascú tenim el nostre motiu per veure-la. Aquí es veu la importància de triar actors, actrius i directors coneguts per portar la gent al cine.
Aquesta si que la he vist, i em va agradar força, coi ara que me’n adono estic parlant de la versió sueca… no estic gaire a “la page”…
Esperaré que surti en DVD. La trilogia sueca no estava malament. Els llibres em van semblar sensacionals. Una abraçada.