CINE FÒRUM

Blog dedicat a analitzar el seté art

UN DIOS SALVAJE (Roman Polansky)

Polansky (polèmiques a part) ja ens té acostumats a girs de 180 graus en la seva carrera cinematogràfica, i ara torna a la càrrega amb un canvi de to respecte al seu últim thriller polític. I ho fa amb l’adaptació cinematogràfica de l’obra de teatre escrita per Yasmina Reza que porta el mateix títol. L’obra ens presenta dues parelles, pares d’un parell de nois d’onze anys que acaben de tenir un enfrontament. La reunió familiar comença amb un to suau amb l’intenció de solucionar el problema de la forma més civilitzada possible. Però a partir d’aquest moment, la situació anirà degenerant deixant entreveure la naturalesa pròpia de cadascun dels membres d’aquesta estranya trobada.

He trobat la pel·lícula entretingudíssima, tot i succeïr completament dins d’un pis de Nova York i tenir un diàleg constant. Però sobretot la he trobat delirant. Delirant per les situacions que s’arriben a viure i pel dibuix (i posterior desdibuix) dels personatges. El final de la pel·lícula és perfectament adequat i deixa entreveure l’origen de la història com a peça teatral, tot i que pot semblar que queda tallada de cop.

‘Què fem encara en aquesta casa?’ arriba a preguntar en un moment la dona d’una de les parelles protagonistes. I aquí està un dels altres encerts del guió. En una situació on nosaltres no hauríem aguantat ni dos minuts, els protagonistes s’hi estan una hora llarga i, tot i sentir la necessitat d’abandonar el conflicte en més d’una ocasió, sempre es veuen obligats a reemprendre’l d’una manera tan subtil que es fa creíble al moment.

Però si hem de parlar d’algun Encert (amb majúscules) és la tria del repartiment. Kate Winslet, John C. Reilly, Jodie Foster i Christoph Waltz (que s’està convertint, amb mèrit, un dels meus actors preferits fins la data) signen una interpretació rodona, on cap d’ells destaca per sobre dels altres i cadascun sap trobar el seu espai, el seu to i la seva idiosincràsia. En definitiva, una pel·lícula que us farà reflexionar sobre la naturalesa humana, sobre la hipocresia, sobre l’educació; però sobretot, una pel·lícula que us farà gaudir… i molt

Per cert, avui el tràiler no el trobareu perquè, després de veure’l, m’he adonat que es tracta d’un resum de la pel·lícula en poc més de minut i mig. Si el voleu mirar, el trobareu fàcilmet; però si voleu gaudir de la pel·lícula absteniu-vos!!!

25 Novembre 2011 - Posted by | drama, humor | , , , ,

8 comentaris »

  1. l’argument i les critiques son favorables, però que sigui francesa…. va vinga, potser faig un esforç (algun dia…)

    Comentari per Pons | 25 Novembre 2011 | Respon

  2. Pel que has dit, n’estic pràcticament segur que és el tipus de pel•lícula que en un moment o un altre sempre em ve de gust veure.

    Aquestes pel•lícules em creen curiositat, en el sentit de veure com s’ho han fet per passar més d’una hora en poc més que una habitació i tenir-nos entretinguts i interessats.

    Comentari per Tomàs | 27 Novembre 2011 | Respon

  3. Me l’apunto!!! Tot i que ara mateix tinc en ment la de David Cronenberg! A veure si tinc temps (i diners) per Polanski

    Comentari per Arqueòleg Glamurós | 27 Novembre 2011 | Respon

  4. No t’enpenediràs Pons, t’ho asseguro.

    Tomàs, ja veuràs que passaràs una estona molt agradable. A més, tens raó, és la típica pel·lícula que crea curiositat per veure com s’ho maneguen. El mateix em va passar amb ‘Buried’ per saber com eren capaços de fer una pel·lícula d’una hora i mitja a dins d’una caixa. En aquest sentit, també està molt bé la espanyola ‘La habitación de Fermat’.

    A veure si treus una mica de temps per veure-la, Arqueòleg, que ja veuràs que riuràs.

    Comentari per Crític de cine | 27 Novembre 2011 | Respon

  5. Tothom en parla meravelles, i en Polansky és sempre garantia de qualitat.

    Comentari per MadeByMiki | 27 Novembre 2011 | Respon

  6. No hi fa res que tot plegat es desenvolupi en una habitació: jo encara ploro cada cop que recordo escenes de “La cena de los idiotas”. Me l’apunto!

    Comentari per Montse | 29 Novembre 2011 | Respon

  7. Miki i Montse, ja veureu que no us enpenedireu. Com dius Miki, Polansky és qualitat segura.

    Montse, vaig veure la nova adaptació al cinema de ‘La cena de los idiotas’ que es diu senzillament ‘La cena’ amb Steve Carrell i em vaig pixar de riure!!

    Comentari per Crític de cine | 29 Novembre 2011 | Respon

  8. Jo vaig veure l’obra i em va encantar! Ara, no sé fins a quin punt el mèrit que “Un Déu Salvatge” sigui una bona pel·lícula és de’n Polansky quan partim d’un text tan esplèndid. En vaig fer la crítica quan vaig anar a teatre… És cert que els actors els devia triar ell i segurament el “com” està feta la pel·lícula també hi influeix, potser sí que si l’hagués dirigit un altre no seria igual… L’HE DE VEURE, i criticar després.

    Comentari per Reflexionem-hi | 19 Desembre 2011 | Respon


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: