CINE FÒRUM

Blog dedicat a analitzar el seté art

EL GATO CON BOTAS (Chris Miller)

Aquí està l’spin off del carismàtic personatge sorgit d”Shrek 2′ que posava, al mateix temps en imatges, al personatge sorgit de la ment de Charles Perrault; amb un argument que barreja l’origen del gat amb botes i el conte de ‘Jack i els pèsols màgics’ i que presenta nous i variats personatges, incloent-hi un ou(!?)

M’ha semblat una pel·lícula que hauria funcionat molt bé si no tingués els antecedents que té. És a dir, crec que a la pel·lícula no li fa cap favor que la gent entri al cinema amb el record de qualsevol de les cintes d’Shrek. Al menys, és el que m’ha passat a mi. Perquè no lliga que el personatge del gat amb botes, en la pel·lícula que aquí se’ns presenta, sigui un forajit bondadós digne del mateix ‘Zorro’ (curiosament interpretat pel mateix actor/doblador – Antonio Banderas) mentre que quan el vam veure per primera vegada a ‘Shrek 2’ es tractès d’un caçarecompenses i un assassí despiatat. Un altre punt a la seva contra és l’humor ‘adult’, característic de les quatre entregues de l’ogre, que aquí perd força i, tot i tenir bones bromes indirectament pujades de to, no arriba a l’alçada de la saga d’Shrek.

A favor he de dir que la localització de l’acció no podria estar més encertada: un poblet centre-americà envoltat de desert i pols. Això es suma a l’elecció de Salma Hayek com a dobladora de la companya d’aventures del gat amb botes. És tracta, doncs, d’una pel·lícula molt entretinguda per veure en família, però que no passarà a la història del cinema d’animació. Una aventura digne d’aquest personatge que es mereixia una mitologia adequada, tot i que queden oberts alguns dubtes que, potser, resoldran en properes entregues. N’estic segur.

Per cert, no puc sinó treure’m el barret davant el petit homenatge que la pel·lícula fa, entre d’altres, a ‘El club de la lucha’ de David Fincher. Us animo a veure la pel·lícula i mirar d’esbrinar el moment en qüestió. Visca ‘El club de la judia’!

Anuncis

29 Novembre 2011 Posted by | acció, animació | , , | 8 comentaris

UN DIOS SALVAJE (Roman Polansky)

Polansky (polèmiques a part) ja ens té acostumats a girs de 180 graus en la seva carrera cinematogràfica, i ara torna a la càrrega amb un canvi de to respecte al seu últim thriller polític. I ho fa amb l’adaptació cinematogràfica de l’obra de teatre escrita per Yasmina Reza que porta el mateix títol. L’obra ens presenta dues parelles, pares d’un parell de nois d’onze anys que acaben de tenir un enfrontament. La reunió familiar comença amb un to suau amb l’intenció de solucionar el problema de la forma més civilitzada possible. Però a partir d’aquest moment, la situació anirà degenerant deixant entreveure la naturalesa pròpia de cadascun dels membres d’aquesta estranya trobada.

He trobat la pel·lícula entretingudíssima, tot i succeïr completament dins d’un pis de Nova York i tenir un diàleg constant. Però sobretot la he trobat delirant. Delirant per les situacions que s’arriben a viure i pel dibuix (i posterior desdibuix) dels personatges. El final de la pel·lícula és perfectament adequat i deixa entreveure l’origen de la història com a peça teatral, tot i que pot semblar que queda tallada de cop.

‘Què fem encara en aquesta casa?’ arriba a preguntar en un moment la dona d’una de les parelles protagonistes. I aquí està un dels altres encerts del guió. En una situació on nosaltres no hauríem aguantat ni dos minuts, els protagonistes s’hi estan una hora llarga i, tot i sentir la necessitat d’abandonar el conflicte en més d’una ocasió, sempre es veuen obligats a reemprendre’l d’una manera tan subtil que es fa creíble al moment.

Però si hem de parlar d’algun Encert (amb majúscules) és la tria del repartiment. Kate Winslet, John C. Reilly, Jodie Foster i Christoph Waltz (que s’està convertint, amb mèrit, un dels meus actors preferits fins la data) signen una interpretació rodona, on cap d’ells destaca per sobre dels altres i cadascun sap trobar el seu espai, el seu to i la seva idiosincràsia. En definitiva, una pel·lícula que us farà reflexionar sobre la naturalesa humana, sobre la hipocresia, sobre l’educació; però sobretot, una pel·lícula que us farà gaudir… i molt

Per cert, avui el tràiler no el trobareu perquè, després de veure’l, m’he adonat que es tracta d’un resum de la pel·lícula en poc més de minut i mig. Si el voleu mirar, el trobareu fàcilmet; però si voleu gaudir de la pel·lícula absteniu-vos!!!

25 Novembre 2011 Posted by | drama, humor | , , , , | 8 comentaris

UN GOLPE DE ALTURA (Brett Ratner)

Un grup de treballadors d’un dels edificis més luxosos de Nova York són estafats pel propietari del pis de l’àtic. A partir d’aquest moment s’ajuntaran per robar-li tots els diners, recuperant així les seves pensions i venjant-se alhora. Però, com és d’esperar, no tot sortirà com havien planejat.

Soc molt fanàtic de les pel·lícules de robatoris. La saga dels Ocean’s, ‘The italian job’ o ‘Lady Killers’ entre moltes altres conformen un panorama de cintes plenes de robatoris impossibles, persecucions i, sovint, molt d’humor. I la pel·lícula del que havia de ser el director de la gala dels Oscar d’enguany té tots aquests ingredients. El problema és que no aporta gaire coses més al gènere i es converteix així en una pel·lícula que en diríem, castellanitzant, ‘del montón’. Tot i així, les rialles estan assegurades i hi han unes quantes escenes excel·lents i força exagerades (que són ,sens dubte, el millor d’aquestes pel·lícules) – atenció a l’escena de l’ascensor!

El repartiment és un dels plats forts. Ben Stiller, que ha tingut una carrera fins al moment amb alts i baixos cinematogràfics, signa una bona actuació que, tot i així, no optarà mai a un Oscar. L’acompanyen Casey Affleck (‘El demonio bajo la piel’), Matthew Broderick (‘Godzilla’) i Gabourey Sibide (‘Precious’) entre molts d’altres. Però si hi ha un secundari que brilla, aquest és Eddie Murphy. I sí, té un paper secundari i malgrat això constitueix tot un reclam per a la pel·lícula. En conclusió, una bona tria per una tarda de cinema entretingut amb familia i/o amics.

22 Novembre 2011 Posted by | humor, robatoris | , , , | 8 comentaris

30 MINUTOS O MENOS (Ruben Fleischer)

Ruben Fleischer torna a la comèdia per presentar-nos la història d’un repartidor de pizzes obligat a atracar un banc amb una bomba enganxada al pit. Per la seva nova pel·lícula, Fleischer torna a comptar amb Jesse Eisenberg després de l’èxit de ‘Zombieland‘, de la que ja s’està preparant una segona part.

De la pel·lícula no cal dir moltes coses. Es tracta d’una comèdia esbojarrada, de vegades previsible, però gens monòtona i amb molt bons gags; amb un argument que es va enredant de mica en mica i que acaba de forma una mica precipitada però satisfactòriament. El cast d’actors és genial, i és on rau la força i el ganxo de la pel·lícula.

Avui no us puc dir res més. No sé si és perquè estic una mica peix o perquè la pel·lícula no necessita cap més explicació (i no sé si això és bo o dolent) El que està clar és que es tracta d’una cinta que conté humor, amor, acció i un pessic d’intriga. Una bona tria per veure al cinema amb una gran bossa de crispetes a una mà i un gran refresc a l’altra. No necessiteu res més.

18 Novembre 2011 Posted by | acció, humor | , , | 8 comentaris

LES AVENTURES DE TINTÍN: EL SECRET DE L’UNICORN (Steven Spielberg)

Ahir sortia del cinema completament meravellat amb l’última pel·lícula d’Spielberg. No sóc seguidor de les aventures de Tintín als còmics, ho reconec, així que no puc criticar la fidelitat al còmic d’Hergé, tot i que he escoltat opinions de tota mena. Hi ha qui diu que barreja arguments de tres volums de la saga amb traça i hi ha qui n’opina justament el contrari. El que està clar, és que Spielberg ha sapigut plasmar la personalitat dels personatges en una pel·lícula amb sobredosis d’acció. Tot i que la pel·lícula porta el nom de “El secret de l’uniconr”, també hi han trames de “El cranc de les pinces d’or” i “El tresor de Rakham el Roig”.

Es tracta d’una pel·lícula d’aventures, repleta d’acció, amb una trama senzilla sense grans malabarismes i que es centra en el que és estrictament necessari. Això aconsegueix que la pel·lícula passi ràpidament sense donar temps d’avorrir-nos. Cap al final la vaig trobar una mica exagerada (l’última escena de lluita està una mica passada de rosca) però en general l’acció és bastant realista. I si parlem de realisme, hem de parlar de l’animació. Mai la captura de moviment havia donat una imatge tant brutalment real (enrieu-vos-es d”Avatar’). Ofereix una imatge tant sofisticada que, en alguns moments de la cinta, oblidem que estem davant d’una pel·lícula d’animació i ens en summergim de ple. Què podíem esperar de la unió entre Spielberg i Peter Jackson?

De les interpretacions no puc dir gaire cosa, perquè el fet de no veure la pel·lícula en versió original fa impossible una valoració de Jamie Bell (‘Billy Elliot’), com a Tintín, o d’Andy Serkys (que ja està acostumat a això del motion-capture havent interpretat al Gollum del ‘Senyor dels anells’, al King Kong de Peter Jackson o al César de ‘El orígen de el planeta de los simios’ – paper pel qual podria optar a un Oscar) com a capità Haddock. Un altre aspecte a destacar és el dinamisme de la càmera i l’ús del pla que fa el director d”E.T.’. L’escena de l’abordatge pirata és magnífica, però encara ho és més el llarg pla seqüència de la persecució amb la moto i el sidecar (potser una mica exagerada, també) Cal mencionar les excel·lents transicions entre escenes i afegir-les a la llarga llista de punts positius que inclou la banda sonora de Williams, l’homenatge al Tintín d’Hergé en la seqüència inicial i l’humor delirant que aporta el capità Haddock amb els seus insults i els bessons Duppond i Duppont en perpètua persecució del carterista que els porta de cap. Tot plegat, un espectacle que no us podeu perdre a la gran pantalla.

14 Novembre 2011 Posted by | acció, animació, aventures | , , | 14 comentaris

EL SENYOR DE LES MOSQUES (Peter Brook)

Adaptació cinematogràfica del llibre de William Golding basat en un grup de nens que sobreviuen a un accident aeri, quedant aïllats en una illa deserta. Al començament tot és molt idílic, són com unes vacances, lliures de pares. Però a mida que el temps passa, la necessitat de ser trobats fa que les diferències creixin dins el grup. S’ha de mantenir el foc encés per ser vistos o és més important caçar per poder menjar? Mentre, la creença de l’existència d’una bèstia a la jungla fa que la necessitat de protegir-se sigui cada cop més gran.

Aquesta pel·lícula de 1963, adaptada en altres ocasions (l’última l’any 1990) és un autèntic manifest de temes tan universals i ancestrals com la inocència de la infància, la corrupció del poder, la política de la por, les ofrenes i els sacrificis als ídols,… No es tracta d’una pel·lícula excel·lent, però sí que es pot dir que és una petita joia que augmenta de valor en ser una cinta inèdita a espanya.

El que fa més interessant aquesta pel·lícula és la transformació que pateixen els nois protagonistes. Com la inocència, la confiança en la comunicació, la bondat, l’amistat i la companyia van deixant pas a sentiments més perversos i malvats com l’ànsia de poder, la crueltat, la vengança, l’odi i, fins i tot, l’assassinat. Una exteriortizació del que és el comportament adult en un món hostil i perillós. Segur que més d’un s’hi sent reflectit.

En definitiva, us la recomano. A més, té el valor afegit de poder-se veure en versió original i subtitulada, ja que el doblatge al castellà no existeix. “Kill the pig!!!”

10 Novembre 2011 Posted by | Clàssics | , , , | 7 comentaris

AIRBENDER, EL ÚLTIMO GUERRERO (M. Night Shyamalan)

Adaptació de la sèrie d’animació “Avatar”. M. Night Shyamalan ens presenta a Aang, l’últim supervivent de la nació dels nòmades l’aire. Ell, com a Avatar, és l’únic que pot comunicar-se amb el món dels esperits i acabar amb la guerra que fa anys va començar la nació del foc. Ajudat per membres de les altres dues nacions (terra i aigua), Aang començarà una batalla èpica que portarà la pau a aquest místic món.

Abans de veure aquest film vaig llegir moltes crítiques negatives en contra de Shyamalan, així que abans de res vull defendre aquest magnífic director. La carrera  exitosa del director indi, tot i que ja portava un parell de films a l’esquena, va començar amb “El sexto sentido”, un film que va impressionar a tothom, amb una tensió màxima i un final soprenent. Aleshores es va dir que era dels millors directors de terror. Com si es volgués fotre d’aquest nomenament, va filmar “El protegido”, un thriller sobrenatural força allunyat del terror, per la qual va ser durament criticat. Potser ell no ho sabia, però amb aquests dos films ja va marcar el seu tarannà com a director, perquè des d’aleshores ha sapigut alternar (amb encert al meu parer) pel·lícules de terror com “El incidente” o “Señales” amb autèntiques faules fantàstiques com “La joven del agua” o la pel·lícula que aquí tractem.

Un film que també va ser negativament criticat (i amb certa part de raó). Però no crec que sigui culpa del director que aquest film, que podria haver estat un molt bon film èpic, es quedi en una pel·lícula feta a mida dels grans estudis per ser explotada com a bluckbuster. El muntatge queda molt  forçat, amb talls secs que donen la sensació que s’han perdut minuts de metratge. Això sí, els efectes especials, l’ús que fa Shyamalan de la càmera lenta i les lluites espectaculars són un gran suport per al film. No sé si els grans estudis decidiran fer una segona part (cosa molt òbvia tenint en compte el final de la pel·lícula) després dels pobres resultats, però la veritat és que estaria molt bé conèixer la continuació d’aquesta història, sense tanta retallada i amb un final digne del propi Shyamalan.

7 Novembre 2011 Posted by | acció, animació | , , | 5 comentaris

ATTACK THE BLOCK (Joe Cornish)

La història és senzilla: un grup d’aliens arriba a la tierra. I ho fa a un suburbi de Londres dominat pels grups de joves delinqüents que estan decidits a prendre’s la justicia per la seva mà. Es tracta d’una de les pel·lícules més ben rebudes a Sitges, obtenint el Premi de la Crítica, el Premi del Públic, el Premi especial del Jurat i el Premi a la millor Banda Sonora. I encara va quedar el regust amarg que no guanyés el Premi a la millor Pel·lícula (tot i que jo continuo apostant per ‘Red State‘)

El film, dirigit per Joe Cornish (actor a ‘Zombies Party’ i guionista de ‘Les aventures de Tintín: El secret de l’Unicorn’) és una barreja encertada d’humor, terror i cinema fantàstic; tot narrat amb un dinamisme i una agilitat remarcables. Malgrat això, cal dir que presenta un personatges bastant estereotipats que mostren una evolució bastant previsible; la qual cosa no impedeix que sentim certa empatia cap als protagonistes. Presenta un conjunt d’efectes especials molt ben trobats i no cau en l’excés d’escenes sanguinolentes i macabres, aconseguint així una pel·lícula més seriosa del que es podria imaginar en un primer moment. Un altre encert el trobem en el repartiment. Un grup d’actors joves i desconeguts (menys la presència de Nick Frost -‘Paul’-) que donen un punt de realisme a la història que explica.

Tot plegat, un film molt entretingut que mereix tots els elogis que ha rebut al festival de Sitges i que continuarà rebent.

4 Novembre 2011 Posted by | acció, ciència-ficció, terror | , , | 8 comentaris