CINE FÒRUM

Blog dedicat a analitzar el seté art

DE MAYOR QUIERO SER SOLDADO (Christian Molina)

L’Àlex és un nen de vuit anys que es converteix, de sobte, en el germà gran d’un parell de bessons. Els seus pares, per tal de tenir-lo content, li regalen una televisió per a la seva habitació. L’Àlex es començarà a obsessionar amb les imatges de violència que hi veu i fins i tot, els seu amic imaginari (un astronauta amb molt bones intencions) es convertirà en un coronel dur digne del Sergent Hartman de ‘La chaqueta metálica’ de Kubrick. L’ambient a casa, la gelosia, la desconfiança dels adults i les males companyies no faran més que empitjorar les coses.

Es tracta d’una iniciativa de la plataforma pedagògica ‘La Tribu 2.0’ que s’encarrega des de ja fa un temps a relacionar el cinema amb l’educació. Compten amb un ampli ventalls de propostes pedagògiques per a tot tipus de films i amb aquesta, des del meu punt de vista com a mestre, s’han superat. El meu company, Jordicine, ha deixat una crítica molt interessant però que s’allunya de la meva opinió respecte al missatge de la pel·lícula. Es podria caure en l’acusació de demagògia pel que fa a la cultura de la violència televisiva, però crec que la pel·lícula va més enllà i no s’estanca en aquest aspecte. La violència que hi trobem a la televisió i als videojocs és l’excusa i el pretext per iniciar-nos en la història de l’Àlex i servirà de leit-motiv al llarg del metratge, però la situació de violència ‘domèstica’ és encara pitjor, si hi cap. La gelosia, la indiferència del pare i les baralles dels progenitors, les males companyies, conformen un esquema de la forma de ser del protagonista. I és en aquest aspectes on es centra el missatge de la pel·lícula. L’encarregat de dexar-ho clar és Robert Englund (el mític Freddy Krueger) que actúa com a psicòleg i reeducador dels pares.

Però si algú destaca en el film, aquest és Fergus Riordan, el jove Àlex que, malgrat un doblatge al castellà poc creíble, deixa una actuació molt convincent i genera una empatia molt forta tot i els actes que va realitzant. El punt negatiu se l’emporta Danny Glover, amb un personatge molt curt i del tot innecessari (el discurs moralista final és, se’ns dubte, el pitjor de la cinta) I és que estem davant una pel·lícula que no necessita de cap discurs, perquè ja ho és en ella mateixa. Una pel·lícula que crida a la reflexió (i és inevitable sortir de la sala sense fer-la) i que TOTHOM hauria de veure. El missatge final de l’Àlex us impactarà.

31 Octubre 2011 Posted by | drama | , , , , | 11 comentaris

MIDNIGHT IN PARIS (Woody Allen)

No soc un gran seguidor de Woody Allen i, de fet, algunes de les seves pel·lícules em resulten una mica soporíferes. Tot i així, de tant en tant, em sorprèn amb alguna cosa que fa que continui veient les seves cintes amb l’esperança de trobar un bon regal. I aquesta, sens dubte és el millor regal que m’ha fet fins el moment. La història d’un escriptor en plena evolució que descobreix París, que s’hi enamora i que viurà una de les experiències més enriquidores de la seva vida.

Per desgràcia (o per sort), es tracta d’una d’aquelles pel·lícules de les quals no es pot explicar res més, perquè aquí és on està la gràcia del film. Una sinopsi més complerta seria desenmascarar un gran spoiler, fent que perdés tota curiositat i emoció. He de reconèixer que jo l’he vista únicament per la curiositat que m’ha despertat tot l’enigma i el misteri que envoltava la cinta; i puc dir que he quedat plenament satisfet.

En aquest darre film d’Allen no surt ell mateix interpretant un personatge que li escau com anell al dit. Aquest personatge, però, se’l reserva a Owen Wilson i es pot dir que se’n surt a la perfecció. Wilson està envoltat de secundaris de luxe com Marion Cotillard o Rachel McAdams, entre molts d’altres (atenció al paper d’Adrien Brody, surrealista a més no poder). En conclusió, molts fanàtics d’Allen diuen que és la seva millor pel·lícula, i jo m’ho crec, perquè després de veure-la em quedo en ganes que estreni la següent, tot i que el llistó està força alt.

28 Octubre 2011 Posted by | humor, romàntica | , , , , | 12 comentaris

SITGES 2011: TOP 10 (IV)

2 – RED STATE

Qualsevol podria dir que el guió d’aquesta crítica al conservadorisme més pur ha estat escrit pel propi Quentin Tarantino i, tot i que no ha tingut res a veure amb la cinta, ja ha fet saber la seva admiració pel film. Això és així perquè la pel·lícula està plagada de totes aquelles característiques que identifiquen qualsevol pel·li del director de “Reservoir Dogs”: llargs monòlegs i diàlegs que no van enlloc, donar importància a un personatge fent-nos creure que és imprescindible per la història per carregar-se’l sense cap mirament i heroïsme a la primera de canvi, i un final delirant que va arrencar onades de rialles entre el públic de Sitges.

La guanyadora del certàmen d’enguany comença com una pel·lícula d’adolescents en busca de sexe. D’aquí passa a ser una pel·lícula més violenta amb grans dosis d’humor negre per acabar amb un final digne dels germans Cohen.

Un dels grans encerts de la proposta és el repartiment, que compta amb la pressència de Melissa Leo (guanyadora de l’Òscar a millor actriu), John Goodman i l’impecable Michael Parks (l’actor que ha interpretat el personatge del sheriff texà Earl McGraw a “Abierto hasta el amanacer”, “Kill Bill”, “Planet Terror” i “Death Proof”) que ha guanyat al premi a millor actor al Festival de Sitges d’aquest any

1 – MIENTRAS DUERMES (Jaume Balagueró)

Sóc un gran fanàtic de Jaume Balagueró i tenia moltes expectatives posades en l’estrena de la seva nova pel·lícula. I, la veritat, les ha superades de carrer!! Tothom tenia clar que Balagueró és un mestre pel que fa al cinema de gènere. Ell sap con tractar el tema de la por i fer-nos moure’ns inquiet a la butaca; s’ha atrevit amb fantasmes, amb posseïts i, fins i tot, amb la primera generació d’Operación Triumfo (no sé què fa més por). Ara, però, es centra en quelcom més tangible i humà com és un porter d’un edifici incapaç de ser feliç. I és aquest maledicció el que fa que la seva única meta en aquesta vida sigui aconseguir la infelicitat de la resta de veïns a través de petites accions que passen inadvertides (algunes) per tothom.

L’objectiu de Balagueró és que l’espectador s’identifiqui amb el dolent i que, fins i tot, es fiqui de la seva part. L’audiència acaba volent que al porter li surtin bé les coses i acabes sentit certa compassió i simpatia pel porter. Un porter interpretat per un magnífic Luís Tosar. Tosar ja ens té acostumats a grans interpretacions (el seu ‘Malamadre’ el perseguirà tota la vida) però en aquesta pel·lícula es surt de la pantalla, es conté i mostra tota la maldat de la que és capaç una persona sense exageracions ni pujades de to; únicament amb la seva mirada, el seu mig somriure gairebè inexistent i els seus pensaments més profunds.

Sens dubte, la millor pel·lícula del Festival d’enguany. Llàstima que no participava en la secció oficial a Competició. El que sí que s’emporta Balagueró és el premi de la Màquina del Temps que reconeix la seva trajectòria com a director del gènere i com a un dels directors amb més projecció internacional.

Per cert, els assistents a l’estrena a l’Auditori de “Mientras duermes” vam tenir la immensa sort de gaudir de l’estrena mundial del tràiler de “Rec 3”. A la sala, Paco Plaza (director) i Leticia Dolera (protagonista) van poder veure com la sala embogia en sentir la noticia i en gaudir de gairebé tres minuts innèdits d’una de les pel·lícules més esperades dels últims anys.

25 Octubre 2011 Posted by | acció, humor, terror | , , , | 8 comentaris

SITGES 2011: TOP 10 (III)

4 – MELANCHOLIA (Lars Von Trier)

 

Lars Von Trier signa una pel·lícula visualment fantàstica centrada en la història de dues germanes que afronten els últims dies de la seva vida (i de la Terra) abans que el planeta Melancholia s’hi estabelli. La pel·lícula es divideix en tres parts clarament marcades: un pròleg espectacular, al més pur estil Trier, amb imatges superlentes, metafòriques i premonitòries del que serà el final de la pel·lícula a ritme de “Tristan i Isolda” de Wagner i dos capítols centrats en les dues germanes interpretades per Kirsten Dunst i Charlotte Gainsbourg.

La pel·lícula (que va nèixer de converses entre Trier i Penélope Cruz, que havia d’interpretar el paper de Kirsten Dunst) és una reflexió personal sobre la depressió, sobre la vida i, sobretot, sobre la mort i l’acceptació d’aquesta. Es tracta d’una pel·lícula bipolar que mostra els dos extrems del que acaba essent una lliçó vital que transcendeix més enllà de l’apocalipsis. Lars Von Trier en estat pur.

3 – EXTRATERRESTRE (Nacho Vigalondo)

 

El primer llargmetratge de Nacho Vigalondo era un film tan ben parit que les expectatives posades en aquest film eren majúscules; i un auditori a rebentar ho deixava ben clar. El que també quedava ben clar, és que aquesta segona pel·lícula no tenia res a veure amb la primera. Del thriller sci-fy s’ha passat a la comèdia romàntica. Però no us espanteu aquells que sigueu anti-nyonyeries, perquè a “Extraterrestre” en trobareu ben poques (si en trobeu).

La història: un home i una dona es desperten després d’una nit de festa sense recordar gaire cosa de l’última nit. De fet, ni es coneixen. Abans, però, de separar-se descobreixen que al cel ha aparegut una enorme nau extraterrestre. A partir d’aquí, les situacions còmiques i surrealistes que viuran no fan més que provocar rialles autèntiques entre els espectadors.

El secret està en el repartiment. Un grup d’humoristes de luxe amb una química que es fa patent durant tot el metratge. A destacar Carlos Areces (“Balada Triste de Trompeta”) que fa gala del seu bon humor tant dins com fora de la pantalla.

S’ha de dir, però, que en els últims minuts, “Extraterrestre” perd una mica de força; curiosament, en els moments en que el film es torna més convencional i més tòpic fent referència al gènere romàntic. Però això no li treu el mèrit de ser una proposta innovadora i molt, molt gratificant.

 

Ja només queda un post. Les millors pel·lícules, per mi, que s’han pogut veure a Sitges aquest any. Una mica de paciència, que molt properament ja estaran aquí…

23 Octubre 2011 Posted by | ciència-ficció, drama, humor | , | 7 comentaris

SITGES 2011: TOP 10 (II)

7 – A LONELY PLACE TO DIE (Julian Gilbey)


Un grup d’escaladors es troben en mig d’una excrusió quan escolten un soroll estrany. Buscant l’origen del so, descobreixen un tub que surt de sota terra. Es tracta d’un tub de respiració que connecta amb una caixa de fusta enterrada on hi ha una nena petita. En descobrir-la, el grup decideix anar al poble més proper a buscar ajuda. El que no saben és que les persones que han enterrat la nena encara estan allà i els començaran a caçar per recuperar-la.

La proposta és un thriller bastant ben aconseguit en un començament però que va perdent força a mida que anem descobrint tot el pastís i que acaba essent poc sorprenent i molt convencional. La primera part de la pel·lícula transcorre entre muntanyes, a grans alçades, amb imatges espectaculars, vertiginoses i trepidants que funcionen molt bé. Més tard, l’acció es trasllada al poble i és aquí on perd el ganxo, on comença a ser una pel·lícula més tòpica. El final és tancat, però no queda massa ben resolt, amb alguns dubtes a l’aire.

Tot plegat, una pel·lícula entretinguda però que passarà desapercebuda per les sales de cinema (si és que ens arriba alguna vegada)

6 – WOMB (Benedek Fliegauf)


Pel·lícula curiosa pel tema que tracta i per l’originalitat de la proposta. Una noia torna al lloc on va passar una època de la seva infància i allà es retroba amb un antic amic de qui, de seguida, s’enamora. Malauradament, ell mor atropellat. Amb el pas del temps, la noia decideix crear un embrió clonat de la seva parella amb la intenció de donar a llum una còpia idèntica d’aquest.

La pel·lícula, amb un clar context de ciència-ficció es planteja la situació des del punt de vista emocional dels protagonistes, qüestionant quins serien els sentiments que es viurien en una situació semblant entre mare i fill. Cal tenir en compte que, malgrat tractar-se d’una pel·lícula de gènere fantàstic, el ritme és força lent però, alhora, addictiu.

5 – EVA (Kike Maíllo)

 

Kike Maíllo, el creador de la sèrie “Arrós Covat”, dirigeix aquesta pel·lícula romàntica amb rerefons sci-fy. Perquè, no ens enganyem, tot l’imaginari fantasiós i futurista que impregna la pel·lícula només serveix com a context per situar-nos en una societat no gaire diferent a la d’avui en dia amb la petita diferència de l’evolució que ha sofert el món de la robòtica. L’essència de la pel·lícula rau en la relació dels protagonistes i això fa que el film sigui més aviat un melodrama i no una cinta de gènere.

Les interpretacions són genials. Daniel Brühl canvia del registre al que ens tenia acostumats en les seves últimes pel·lícules i ens deixa una bona interpretació d’un enginyer en busca d’un retrobament inesperat. Marta Etura està molt correcte, però és clar, també ha estrenat “Mientras duermes” (ja en parlaré d’aquí poc) i no és el mateix. Lluís Homar sorprén amb un petit i simpàtic paper. La sorpresa ve de la jove debutant Clàudia Vega que ens deixa un personatge misteriós, divertit i inquietant en certs moments.

Per últim, una menció molt important al departament d’efectes especials, que deixa un llistó molt alt a superar a futures produccions estatals. La veritat és que em feia por que la pel·lícula quedés eclipsada per el ridícul dels efectes, però s’ha de dir que està a l’alçada de moltes pel·lícules americanes modernes.

21 Octubre 2011 Posted by | acció, ciència-ficció, futurista, thriller | , , | 6 comentaris

SITGES 2011: TOP 10 (I)

10 – GANTZ / GANTZ: PERFECT ANSWER (Shinsuke Sato)


Kurono i Kato són dos antics companys d’escola que es retroben un dia al metro. Accidentalment, tots dos moren atropellats per aquest. Immediatament desperten en una sala on hi ha només una esfera negra. Aquesta esfera els manarà un seguit de missions per eliminar una sèrie d’àliens. A mida que vagin complint les missions, els protagonistes aniran acumulant punts que els permetran, un cop arribin als 100, tornar a la vida.

Aquesta adaptació del còmic de Hiroya Oku queda relegada a la última posició del TOP 10 i no és per la idea original ni pels efectes especials (que són els punts forts de la producció) sinó per l’intent de ser una espècie de “Matrix” a la nipona avorrida a més no poder. I és que adaptar els més de 300 capítols amb que compta el manga (i augmentant, perquè encara es publica) en menys de cinc hores és una bogeria. La història no s’explica gens bé, quedant molts dubtes a l’aire i, rere la promesa de grans escenes d’acció ens hi trobem molta parrafada i un ritme molt lent.

9 – EMERGO (Carles Torrens)

Si aquesta pel·lícula està en penúltim lloc de la meva llista no és per la seva mala qualitat, deixe-m’ho clar, sinó per la seva manca d’originalitat. La història, senzilla a més no poder. Una familia demana ajuda a un grup d’experts en fenòmens paranormals per enregistrar els diferents sucessos que tene lloc en un pis.

Grabada en primera persona com altres títols com “Rec” o “Monstruoso” (comencen a haver-hi masses cintes d’aquest tipus) el film no és res més que una còpia de “Paranormal activity” amb una trama més buscada. No obstant això, la història no aporta res de res i es molt previsible.

El sorprenent és que el guió estigui signat per Rodrigo Cortés (director de “Buried”). La veritat és que esperava molt més. El millor, se’ns dubte, els llargs plànols amb càmera fixa en els que saps que passarà alguna cosa, pero no saps quan. Tensió al màxim.

8 – LIVIDE (Alexandre Bustillo / Julien Maury)


Livide comença com una història de por qualsevol. Una mansió habitada únicament per una dona en coma, un suposat tresor amagat i tres joves amb expectatives de grans riqueses que hi entren de nit. Tots els ingredients necessaris per una bona pel·li de por. I així és durant la primera meitat de la cinta. Tensió, angoixa i crits que van fer les delícies a aquells a qui ens agrada passar-ho malament al cinema. A més, com a punt positiu, cal comentar que la pel·lícula ha guanyat el premi al millor disseny de producció.

El punt negatiu apareix a meitat de film quan, en un intent de capgirar el gènere, el “fantasma” esdevè protagonista de la cinta. Tota la por que crea allò que no es pot veure, allò que pot apareixer a qualsevol lloc en qualsevol moment, s’esfuma i dóna pas a un pseudothriller amb molt poca lògica plagat de flashbacks que són com un “pegote” enmig del film. En aquesta segona part, l’únic remarcable és la “casqueria” que hi trobem amb sang i óssos pel mig.

19 Octubre 2011 Posted by | acció, ciència-ficció, terror | , , , | 6 comentaris

SITGES 2011: PALMARÈS

Ahir es va realitzar l’acte de cloenda del 44è Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya amb la projecció del remake de la pel·lícula “The thing” que John Carpenter va dirigir el 1982 i que estava protagonitzada per Kurt Russell. Aquest cop, la cinta està dirigida per Matthijs Van Heijningen Jr. i protagonitzada per Mary Elizabeth Winstead. A més, es va presentar el palmarès d’enguany que ha otorgat el premi a la millor pel·lícula del certàmen a “Red State”, una crítica al conservadorisme americà plagat de violència i humor negre. La pel·lícula (en breu podreu llegir la crítica en aquest blog) també va rebre el premi al millor actor per a Michael Parks.

S’ha de dir que el palmarès ha estat d’allò més variat i sembla ser que ha agradat tant al públic com a la crítica. La millor direcció ha estat per Na Hong-jin, director de “The yellow sea” i el premi a la millor actriu ha estat per Brit Marling de “Another earth”. Cal destacar el premi que s’ha emportat la cinta de Kike Maíllo, la producció catalana i espanyola “Eva” als millors efectes especials i el premi Meliès d’Or, que es lliura a la millor pel·lícula de gènere europea, que s’ha emportat, atenció, “Balada Triste de Trompeta” d’Àlex de la Iglesia.

Però si una pel·lícula ha estat multipremiada, aquesta ha estat “Attack the block”, una història fantàstica que barreja adolescents, suburbis i alienígenes plena d’humor. La cinta s’ha emportat el premi Especial del Jurat, el premi a la millor banda sonora, el premi de la Crítica i el Gran Premi del Públic. No sé vosaltres, però jo em quedo amb moltíssimes ganes de veure-la.

El Festival s’acomiada avui amb les llargues maratons que es fan a l’Auditori i als cinemes del Prado i del Retiro i posa punt i final a un certàmen que ha destacat més per les pel·lícules fantàstiques que no pas per les terrorífiques. Ja tinc gairebè preparada la meva llista TOP que al final tindrà 10 títols. Només queda dir: Fins l’any que ve.

16 Octubre 2011 Posted by | festival | , , , | 4 comentaris

Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya – SITGES 2011

Després de gairebé un any d’hivernació, ja torno a ser per aquí!!! M’ha costat força recuperar el bloc perquè, reconegue-m’ho, treu bastant de temps. Però no m’hi he pogut estar després de passar, un any més, pel Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya o, el que és el mateix, per Sitges. Aquesta és l’excusa perfecta per publicar algunes crítiques que van quedar volant i, sobretot, per comentar algunes de les novetats del mercat cinematogràfic. Però abans de tot això, cal comentar què està passant per la 44ena edició d’un dels millors festivals de cinema fantàstic (i de terror) del món inspirat, aquest any, en la pel·lícula “Intel·ligència Artificial” de Steven Spielberg (i Stanley Kubrick) que cel·lebra el seu desè aniversari.

Enguany, qüestions d’horaris, m’han permès assistir a un bon nombre de pel·lícules d’allò més variades. Comèdies, drames, fantasmes, robots, apocalípsis,… Un totals de vuit pel·lícules fins al moment (encara queda temps fins el diumenge 16, dia en què es programen les llargues maratons…) I per no fer un post de cadascuna de les pel·lícules, he decidit fer un Top 8 que ens porti del film més fluix (que no vol dir dolent) fins al millor, subjectivament parlant, de l’edició.

Aquest llistat el podreu veure properament, juntament amb el palamarès del Festival i algunes de les curiositats que s’han pogut veure i escoltar durant aquest. Seguiu pendents del bloc i ho descobrireu…

13 Octubre 2011 Posted by | festival | , , | 7 comentaris