CINE FÒRUM

Blog dedicat a analitzar el seté art

EL ACORAZADO POTEMKIN (Sergei Eisenstein)

Al 1905, els mariners russos que treballaven en l’acuirassat Potemkin es van rebel·lar degut a les condicions tan miserables amb que vivien. El líder d’aquest alçament va ser Vakulincuk, que va ser assassinat pels oficials del vaixell. En assabtenar-se els habitants de la ciutat d’Odessa, aquesta varen acudir al port per rebre els insurgents amb tots els honors. L’exèrcit del tzar rus, però, va acudir per apaivagar la veu del poble i evitar una revolta tot provocant una matança. Aquesta història, basada en fets reals, es va dur al cinema a càrrec del Partit comunista l’any 1925, durant els actes de celebració del XX aniversari del que es va conèixer com “l’assaig revolucionari”.

Aquest clàssic del cinema mut havia de contenir altres rebel·lions com la manifestació de Sant Petersburg o la vaga de Bakú (aconteixements ocorreguts també al 1905) però Eisenstein, per manda de temps, va decidir centrar-se en un únic succés. S’explica que durant la seva estrena al Teatre Bolshoi de Moscú, mentre s’estava projectant el primer acte, Eisenstein estava acabant de muntar el final de la pel·lícula i que la va haver de dur a correcuita directament a la sala de projecció.

Si per alguna cosa aquesta pel·lícula ha passat a la història del cinema és, precisament, pel seu muntatge. En nèixer les primeres pel·lícules, aquestes no eren més que plans fixos on succeia l’acció. A mida que el cinema va anar guanyant importància, es va anar investigant les possibilitats que oferien les càmeres, els seus moviments i, com no, el muntatge de les imatges. Eisenstein sabia que, segons com s’ordenessin les imatges, la història podia canviar. Així que va explotar aquest recurs, amb magnífics resultats, durant la cèlebre escena de la matança a les escales d’Odessa. Un moment culminant per al cinema que, encara avui, s’estudia a totes les acadèmies de cinema. La interpretació pot ser dolenta i, a estones, la pel·lícula es pot fir un xic pesada, però ningú podrà discutir la importància que van tenir aquests 10 minuts de pel·lícula en l’evolució del cinema. Us deixo un petit tros d’aquesta seqüència; la inoblidable part del cotxet homenatjat molts anys després per Brian de Palma, al 1987, a “Los intocables de Eliot Ness”

Anuncis

11 Desembre 2010 - Posted by | acció, Clàssics, històrica | , ,

8 comentaris »

  1. Clàssic entre els més clàssics!!!!
    ara m’has fet venir ganes de tornar-la a veure…
    petons!!!

    Comentari per bargalloneta | 11 Desembre 2010 | Resposta

  2. M’encantaria veure-la al Teatre Bolshoi, ha der ser tota una experiència.

    La vaig veure fa molt de temps. Se la té com un referent i penso que hi ha prou elements com perquè sigui així.

    Molt bona d’anècdota del muntatge a correcuita.

    Molt bon post, a més de la crònica, una mica d’història del cinema.

    Comentari per Tomàs | 11 Desembre 2010 | Resposta

  3. Sensacional el fragment,estremidor. Aquests ultra-clàssics tenen un poder de comunicació extraordinari.

    Comentari per madebymiki | 11 Desembre 2010 | Resposta

  4. Només una resposta: els grans clàssics mai moriran!!

    Comentari per Crític de cine | 12 Desembre 2010 | Resposta

  5. La tinc pendent des de fa temps! La veritat es q em fa un xic de mandra el cinema tan antic, però li donaré una oportunitat!

    Comentari per Arqueòleg Glamurós | 12 Desembre 2010 | Resposta

  6. Jo me’n penedeixo de no haver-la vist sencera… sempre he vist l’escena del cotxet, des que a les classes d’història me’n van parlar. I sí, és molt espectacular i impactant l’escena de les escales, no s’oblida. Val a dir que el propòsit de la pel·lícula es compleix totalment…et posiciones ràpidament al bàndol de tota aquella gent.

    Comentari per Reflexionem-hi | 14 Desembre 2010 | Resposta

  7. Arqueòleg i Reflexoniem-hi, les vacances són un bon moment per tatxar-la de la llista de pel·lícules pendents.

    Comentari per Crític de cine | 15 Desembre 2010 | Resposta

  8. Ja l’he vist, ja l’he vist, ja l’he vist!!! Brutal per l’època, quina visió del cinema més futurista, i pensar que als anys cinquanta només sabien calcar el que es feia al teatre!!! Quines escenes d’acció, brutal. Gràcies!

    Comentari per Reflexionem-hi | 23 Desembre 2010 | Resposta


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: