CINE FÒRUM

Blog dedicat a analitzar el seté art

BALADA TRISTE DE TROMPETA (Álex de la Iglesia)

Abans que pogueu llegir la crítica d’aquesta passada de film, us he de dir que aquesta serà l’última crítica que trobareu en aquest blog. De moment. Últimament la feina em deixa poc temps per a l’oci i no acabo de trobar l’estona idònia per dedicar-hi temps al blog i a llegir-ne els vostres (si en teniu). Així que de forma temporal, però indefinida, deixo el blog en StandBy perquè pogueu disposar de les més de 110 crítiques que en formen part. Gràcies a aquells que us passeu cada dia, a aquells que deixeu sempre un comentari i aquells que, encara que arribieu de forma accidental, hi doneu un cop d’ull. Fins aviat.

Què bonic és anar al cinema!! Més quan ho fas de forma sobtada, sense pensar-ho dos cops; més quan l’entrada et surt de franc; més quan tens tota la sala per a tu; i més quan gaudeixes d’una de les millors pel·lícules que ha donat (i que donarà, segur) el cinema espanyol. Álex de la Iglesia deixa el llistó altíssim a futures produccions amb aquesta història d’amor, repleta de violència, humor negre i memòria històrica. La història de dos pallassos, amb els seus terrors (interios o exterios), enamorats de la mateixa dona; tot envolcallat en la guerra civil, la postguerra i el començament de la davallada franquista.

La pel·lícula no podia començar de millor forma: amb uns títols de crèdit trencadors i fantàstics on podem veure imatges de Franco barrejades amb el mític empalament de “Holocausto caníbal” i una banda sonora increíblement xocant. Després, un pròleg impressionant i violent. Tot un manifest del que serà la resta del film. I us puc dir que la resta no decepciona. Cert que el nivell de violència disminueix, però és que seria impossible mantenir el nivell del pròleg més d’un quart d’hora. Carlos Areces i Antonio de la Torre, en la pell dels dos pallassos, senzillament espectaculars; Carolina Bang està més que correcte; i la multitud de grans secundaris no és inversament proporcional a la seva qualitat.

Tot i així, també he de reconèixer que en algun moment ens podem trobar algunes situacions i línies de guió una mica inversemblants, fregant l’absurditat. I precisament en l’absurditat trobem algunes de les escenes més divertides i estranyes del film. L’humor negre és un dels principals alicients de la proposta, on s’hi poden veure tots els tòpics de les pel·lícules de De la Iglesia: entre el de penjar a algú d’un lloc molt alt; sigui el terrat d’una comunitat o el terrat de les torres Kio de Madrid. En el cas que se’ns presenta, us puc assegurar que el director ha decidit augmentar l’alçada.

La pel·lícula ve recolzada per un parell de premis a la passada mostra de Venècia, on va guanyar el premi al millor guió i el premi a la millor direcció. Cal dir que el president del jurat era el mateix Quentin Tarantino i que aquest s’ho va passar d’allò més bé durant la projecció. I és que l’empremta de Tarantino s’hi ensuma en l’ambient. En qualsevol cas, si teniu la oportunitat, no us perdeu l’ocasió de veure un dels millors productes que s’han fet al llarg de la història cinematogràfica nacional. De debó, val la pena.

 

Anuncis

20 Desembre 2010 Posted by | drama, violència | , , , , | 10 comentaris

DOS DE NESSON

Fa pocs mesos, Liam Nesson (aquell actor seriós i reflexiu, que dóna a les pel·lícules aquell to senyorial i intel·ligent que de vegades cal) estrenava un parell de pel·lícules angleses. Es tractaven de “Cinco minutos de gloria” de Olivier Hirschbiegel (director de la fantàstica “El Hundimiento”) i “Crónica de un engaño” de Richard Eyre. Dues pel·lícules molts semblants pels temes que tracta (la ira, la vengança i la redempció) i, alhora, molt diferents en resultat. Un exemple de com, malgrat l’excel·lent interpretació dels actors i actrius, una pel·lícula pot donar bons o mals resultats.

“Cinco minutos de gloria” de Olivier Hirschbiegel


Liam Nesson interpreta a Alistair, un antic membre de la Força Voluntària d’Ulster en l’antic conflicte amb Irlanda del Nort, que va assassinar al germà de Joe Griffen (interpretat per James Nesbitt) quan aquest era petit. Anys més tard, un programa de televisió pretén reunir-los a tots dos en directe per tractar de reconciliar-los. Joe Griffen hi anirà amb la intenció de venjar la mort del seu germà. Una pel·lícula basada en personatges reals i successos inventats (exceptuant l’assassinat del germà de Joe)

Una pel·lícula amb un molt bon guió i amb un bon desenllaç al meu parer. Una pel·lícula on els sentiments dels protagonistes calen ben endins fins a convertir-los en personatges transparents i potencialment empàtics. La trama és senzilla i sembla mentida que la pel·lícula pugui arribar als 90 minuts, però el guió que la recolza és prou fort com per aguantar l’acció aquesta hora i mitja.

“Crónica de un engaño” de Richard Eyre

En aquest cas, Nesson interpreta el paper del personatge que busca vengança. Després de molts anys de matrimoni, Peter descobreix que la seva dona l’enganyava amb un home en els seus viatges de treball a Milàn anomenat Ralph (Antonio Banderas). La seva ira fa plantejar-se viatjar fins allà per matar-lo.

Aquesta pel·lícula estaria a l’altra banda de la balança. Tot i que els sentiments que viu el protagonista de la cinta són semblants, la forma en que són presentats i el desenvolupament de la trama són molt diferents. En aquest cas trobem un bon guió durant els primers 25 minuts de film però que perd intensitat a marxes forçades la resta de la pel·lícula. L’ús (i abús) de flashbachs, en un principi dóna bon resultat, però més endavant sembla que estiguin més per omplir que no pas per afavorir la trama. Tot i que la idea de la pel·lícula és original, la trama va perdent consistència i es fa (quasi) insofrible fins arribar als 90 minuts.

Crec que queda prou clar quines d’aquestes dues pel·lícules us recomano. Sigui com sigui, Liam Nesson continua essent un gran actor, ja sigui encarnant un marit gelós, un ex-assassí mediàtic o un bon guerrer jedi.

17 Desembre 2010 Posted by | drama | , , , | 2 comentaris

SKYLINE

Los Angeles. Una nit qualsevol. Tothom es desperta atret per una estranya llum que acaba de baixar del cel. En mirar-la, la gent comença a ser engolida per una nau extraterrestre.

En tant poques paraules es pot resumir una de les pel·lícules sobre invasions més penoses dels últims temps. Un film que es sosté únicament pels seus efectes especials, això sí, espectaculars. La resta és pura porqueria. Un guió pobre, amb uns personatges arquetípics i unes interpretacions molt fluixes, un desenllaç patètic i un avorriment general. Això és el que passa quan tens uns personatges que es dediquen a escapar, durant una hora i quart, de les urpes d’uns extraterrestres voraços dins d’un mateix edifici. Previsible a més no poder.

Aquesta és la meva recomanació: no perdeu el temps amb això. I punt. Us deixo el tràiler més llarg, que és com una recopil·lació dels moments clau del film, perquè us estalvieu l’altra hora i quart.

15 Desembre 2010 Posted by | ciència-ficció | , , , | 4 comentaris

SUBMARINO (Thomas Vinterberg)

Les drogues, l’alcohol i la violència han estat presents en la vida de dos germans que, de ben joves, van haver de patir una tragèdia que els va marcar de per vida. Uns anys més tard, els pes d’aquests fets ha fet que es distanciïn i visquin una vida marcada pel fracàs i per una caiguda constant. “Submarino” és la història d’aquests dos germans que, després d’anys de separació poden arribar a trobar-se en un últim intent d’arreglar les seves vides.

“Submarino” és una d’aquelles pel·lícules que als pocs minuts de començar tens la certesa que no acabarà gens bé. Però tranquils, que ara no us diré com acaba. Ni tan sols us diré si aquesta previsió es compleix. El que sí us puc dir és que és un drama en tota regla, una pel·lícula on els dos protagonistes ens faran patir en carn i ossos les seves desgràcies. Marcat per unes interpretacions excel·lents, un tempo més aviat lent i narrat en dues línies paral·leles, el film ens mostra com una infància en una família desestructurada i conflictiva pot marcar una persona, convertint-la en tot allò que no desitjava.

Vinterberg s’allunya completament del Dogma (ja us vaig explicar de què tractava en parlar de “Dogville” i “Manderlay”) i ens explica una història arriscada, que fuig de cert sentimentalisme nyonyo i que busca l’empatia de l’espectador amb els dos protagonistes fregant la desgràcia exagerada. Bona recomanació per veure amb tranquil·litat i consciència.

13 Desembre 2010 Posted by | drama | , , | 8 comentaris

EL ACORAZADO POTEMKIN (Sergei Eisenstein)

Al 1905, els mariners russos que treballaven en l’acuirassat Potemkin es van rebel·lar degut a les condicions tan miserables amb que vivien. El líder d’aquest alçament va ser Vakulincuk, que va ser assassinat pels oficials del vaixell. En assabtenar-se els habitants de la ciutat d’Odessa, aquesta varen acudir al port per rebre els insurgents amb tots els honors. L’exèrcit del tzar rus, però, va acudir per apaivagar la veu del poble i evitar una revolta tot provocant una matança. Aquesta història, basada en fets reals, es va dur al cinema a càrrec del Partit comunista l’any 1925, durant els actes de celebració del XX aniversari del que es va conèixer com “l’assaig revolucionari”.

Aquest clàssic del cinema mut havia de contenir altres rebel·lions com la manifestació de Sant Petersburg o la vaga de Bakú (aconteixements ocorreguts també al 1905) però Eisenstein, per manda de temps, va decidir centrar-se en un únic succés. S’explica que durant la seva estrena al Teatre Bolshoi de Moscú, mentre s’estava projectant el primer acte, Eisenstein estava acabant de muntar el final de la pel·lícula i que la va haver de dur a correcuita directament a la sala de projecció.

Si per alguna cosa aquesta pel·lícula ha passat a la història del cinema és, precisament, pel seu muntatge. En nèixer les primeres pel·lícules, aquestes no eren més que plans fixos on succeia l’acció. A mida que el cinema va anar guanyant importància, es va anar investigant les possibilitats que oferien les càmeres, els seus moviments i, com no, el muntatge de les imatges. Eisenstein sabia que, segons com s’ordenessin les imatges, la història podia canviar. Així que va explotar aquest recurs, amb magnífics resultats, durant la cèlebre escena de la matança a les escales d’Odessa. Un moment culminant per al cinema que, encara avui, s’estudia a totes les acadèmies de cinema. La interpretació pot ser dolenta i, a estones, la pel·lícula es pot fir un xic pesada, però ningú podrà discutir la importància que van tenir aquests 10 minuts de pel·lícula en l’evolució del cinema. Us deixo un petit tros d’aquesta seqüència; la inoblidable part del cotxet homenatjat molts anys després per Brian de Palma, al 1987, a “Los intocables de Eliot Ness”

11 Desembre 2010 Posted by | acció, Clàssics, històrica | , , | 8 comentaris

CRANK (Mark Neveldine / Brian Taylor)

Feia temps que no veia una pel·lícula d’acció que em divertís tant!!! Aquest parell de pel·lícules (“Crank: veneno en la sangre” y “Crank: alto voltage”) són un gran entreteniment!! La trama de la primera és senzilla; a Chev Chelios (interpretat per Jason Statham -un dels mercenaris de Stallone-) l’enverinen amb un potent verí (lògicament) que l’obliga a injectar constantment adrenalina al seu cor. Per això es passa tota la pel·lícula fotent-se d’hòsties amb tot quisqui, cardant al mig del carrer, destrossant cotxes i matant a trets a tots aquells que s’interposin al seu camí. I punt. No n’hi ha més. Un conjunt de seqüències d’acció, baralles i destrosses amb un fil conductor bastant senzill.

L’argument de la segona és més del mateix. Ara el cor que porta és artificial (sí, la vida dóna moltes voltes) i el que necessita, enlloc d’adrenalina, són descàrregues elèctriques. Més acció, sexe i destrosses a un ritme vertiginós. Punt i final. No té res més. podria semblar bastant absurd…i ho és. I molt. Però de tant absurda que és, aconsegueix fer-nos passar una molt, molt bona estona. A més, cal destacar els experiments que els directors realitzen amb les càmeres, els plans i els efectes en algunes escenes del film per dotar la imatge de certa intensitat i velocitat.

Aquests films van passar per la cartellera espanyola molt d’esquitllentes, tot i ser un gran èxit als Estats Units. Això ha fet que la seva distribució en DVD funcioni molt bé i pugui ser reconeguda arreu. Una molt bona recomanació per a veure-la entre amics i amb una cervesa o un cubata a la mà. No us empenedireu. Impossible avorrir-se.

9 Desembre 2010 Posted by | acció | , , | 4 comentaris

LA RESPLANDOR (Stanley Kubrick)

Si us preguntés, quina és la seqüència de cine que més us ha marcat, què respondrieu? Jo ho tinc molt clar: el petit Danny recorrent amb el seu petit tricicle els llargs i enmoquetats passadissos de l’Hotel Overlook. “La Resplandor” compleix 30 anys i ningú li ha pogut treure el títol de millor pel·lícula de terror.

Kubrick, és sabut, era un director molt particular, perfeccionista fins la sacietat. Considerava que qualsevol pel·lícula havia de ser perfecte, com una obra d’art, i s’hi deixava les banyes (i feia deixar-se les banyes a la resta del seu equip). I “La resplandor” no va ser una excepció. El resultat, doncs una pel·lícula per al record amb imatges inoblidables: el vol en helicòpter per presentar els crèdits d’inici, la música inquietant i tensa, la simetria de les seves imatges (que, segons m’han comentat, ens fa viure en un estat d’angoixa), la persecució per dins el laberint o l’enquadrament de la destral mentre en Jack Nicholson esbotzava la porta del lavabo.

I si exprimia el seu equip tècnic per trere’n el millor, no feia menys amb els seus actors. Va expremer el millor de Nicholson, en un dels seus millors papers, fins aconseguir una actuació creíble i terriblement real. Shelley Duvall va patir en les seves carns el perfeccionsime de Kubrick, amb una interpretació que deixa força a desitjar, que li va causar un fort estat d’ansietat. També és de destacar el paper del petit Danny Lloyd i la seva famosa escena del ‘REDRUM’. Malgrat això, el petit Lloyd no va voler tornar a fer cinema mai més.

La versió de Kubrick del best-seller d’Stephen King, però, també té les seves parts negatives. A l’escriptor, acostumat a vendre els drets de les seves obres, no li va agradar gens la visió de Kubrick, ja que va canviar moltíssimes coses respecte al llibre (incloent el final de Jack Torrance) Personalment, trobo a faltar les grans i terrorífiques estàtues de xiprers en forma d’animal. Sigui com sigui, “La resplandor” continuarà essent, per molt de temps, la millor pel·lícula de terror. Mai ningú podrà oblidar el “Here’s Johnny”.

6 Desembre 2010 Posted by | terror | , , , | 5 comentaris

PETIT INDI (Marc Recha)

L’Arnau és un jove adolescent que tot just està entrant en la maduresa del món adult. És un noi introvertit que centra tota la seva existència en l’ensinistrament de la petit cadernera que el portarà (espera ell) a guanyar el campionat de cant d’ocells de Catalunya. A més, traçarà un pla per treure la seva mare de la presó on està reclosa. En aquest camí l’acompanyarà una petita guineu que trobarà malferida i a qui guarirà amb tot l’afecte. Però aquest viatge està ple d’obstacles, i l’Arnau descobrirà el que és la decepció i la frustració.

Bon cinema català acompanyat d’una bona banda sonora i de bones interpretacions com la del jove Marc Soto que mostra la seva personalitat més introvertida. També cal destacar la resta de secundaris com Sergi López o Eduardo Noriega (que parla en català durant tot el metratge). “Petit indi” és la història d’un despertar narrat amb un litme lent però addictiu, que en cap moment es fa pesat. El final no us l’explicaré, però cal dir que val molt la pena i que resumeix perfectament el que la frustació ens pot fer sentir.

Per qui l’hagi vist, només llanço una pregunta: algú sap què volen dir els capgrossos intercalats en l’escena del concurs de caderneres? vaig riure molt, sobretot per l’absurditat de la proposta, però suposo que déu tenir algun significat. Igualment ja el buscaré. Sigui com sigui, bona pel·lícula, que tracta (in)directament altres temes d’interés social com la ludopatia,l’ús d’animals per a la competició o la transformació del cinturó exterior de Barcelona.

3 Desembre 2010 Posted by | drama | , , , , | 9 comentaris