POESIA (Lee Chang-dong)

Mija és una dona d’uns 60 anys. Viu amb el seu net, adolescent, qui es trobarà enmig d’un succés terrible que farà trontollar la fragilitat de la seva àvia. Per la seva banda, Mija s’apunta a un curs de poesia, la qual utilitza per aïllar-se del món i dels seus problemes.

“Poesia” és una cinta que reflexa molt bé qualsevol significat que li poguem buscar al seu títol. És poesia visual, narrativa i emocional. És una cinta plena de dolor, que se’ns manifesta a través del personatge de Mija, un personatge perfectament descrit, incloent-hi tots els petits matisos que conformen la personalitat d’aquesta supervivent. És un drama en tota regla, donant molt poc espai (quasi bé gens) a l’alegria, basant-se en els sentiments de la protagonista, la qual només troba pau quan es planta davant un full en blanc. És una cinta que desperta la tristesa i la compasió de l’espectador. I tot gràcies a un bon guió i, sobretot, a la magnífica actriu Yoon Jeong-hee, qui porta el pes de tota la narració, mostrant-nos l’ambigüitat d’una dona que, aparentment fràgil, demostra una gran fermesa emocional.

Està narrada amb un estil pausat, tranquil, completament anticlimàtica i mantenint un pols ferm, sense alts i baixos considerables. No és una bona recomanació per a aquells espectadors que busquin una història al voltant d’uns personatges planers, amb una psicologia explícita i poca intensitat emocional. Pot semblar avorrida en un principi, però a mida que avança el film, tot i no augmentar el ritme, és fa molt més digerible. Igualment, no és una pel·lícula per veure-la al cine; millor veure-la en tranquil·litat, a casa, per poder reflexionar com cal.